25 de des. 2009

Primer dia de Nadal: 'El circ de la papallona' (2009) de Joshua Weigel

The Butterfly Circus (El circ de la Papallona) és el curtmetratge que ens recomana l'amiga Evelyn. En ell podreu veure l'esperit de superació d'una persona que aconsegueix la llibertat gràcies a l'estima que per ell demostren unes grans persones i magnífics artistes de circ.

Com el dia de Nadal és tradició anar al cine, us recomenem que ompliu les sales i contempleu les pel·lícules en el lloc per al qual han estat concebudes. Apagar els llums de la sala i encendre els del projector és un acte meravellós que es transforma en imatges i en història, en pura màgia.

Però, si no heu tingut temps de traure les entrades, el passe ací, en versió original subtitulada en castellà, comença ja mateix, amb un colp de clic. Visioneu El circ de la papallona (en castellà) i deixeu-nos les vostres opinions i/o crítiques.

Recordeu la seqüència 10 recomanada per 400 colps. En acabar de veure el curt podeu comparar les vostres opinions i el que Pau Vaquero opinava sobre la pel·lícula “Freaks” on també està present el món del cinema i de la marginació de les persones que tenen un aspecte diferent.







Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 25 de desembre de 2009. El país)

30 de nov. 2009

Records i enyorança de l'INQUIET

Aquells dibuixos van canviar la vida de David, segurament, per a sempre

Amb aquesta breu sinopsi de la història, els amics de l'IES Faustí Barberà d'Alaquàs, sota la coordinació de l'entusiasta professora Pilar Alfonso, ens convidaven a veure el seu curt A fosques. L'any anterior també havien presentat el seu treball en el festival Inquiet de Picassent.'La samarreta' era una proposta original que no deixava tampoc indiferents els espectadors.


A fosques meresqué el premi del públic en la darrera edició de l'Inquiet, secció Inquieta. En el curt es donaven respostes a les següents preguntes:

"Qui és David? Per què li han de canviar la vida uns dibuixos? És una necessitat vital el que té o un caprici passatger?"

Des d'ací volem reivindicar la necessitat d'aconseguir espais, com el del festival Inquiet de Picassent, on projectar produccions escolars en valencià tan dignes com les que hui us hem referit.

12 de nov. 2009

Imatges amb doble cara

La polisèmia es troba en les paraules i també en les imatges.


Les paraules signifiquen dins d'una frase i poden alterar el seu significat en funció del context: Quin pastís més roín! o Està feta un pastís!

Les imatges també poden ser interpretades segons el context en què apareixen. Mirem alguns casos concrets:

1) Un senyal de trànsit en una carretera valenciana o a l'interior d'una selva tropical.


2) Les pintures rupestres de Bicorp no tenien el mateix significat per a les persones que les pintaren que per als historiadors de l'art del segle XXI.


3) Un autoretrat de Vincent Van Gogh no tenia el mateix valor per al propi pintor que per a un dels col·leccionistes d’art actual.


Aquestes imatges, com les paraules, també són polisèmiques i contenen més d'un sentit perquè el pas del temps s’ha encarregat d’introduir canvis de valor en elles, unes vegades econòmics (el retrat de Van Gogh), altres artístics (una pel·lícula d’estrena que acaba convertida en film de culte), altres semàntics (un urinari col·locat en un lavabo o en una exposició d’art com una escultura més –recordeu els ready mades de Marcel Duchamp i Francis Picabia).



Fins i tot, hi ha qui només veu una part del que té al davant, mentre que altres que han exercitat més la ment arriben a descobrir imatges amagades i, per tant, un altre sentit ocult en el dibuix; mireu sinó què passa amb els exemples següents i digueu si, en fixar-vos, canvia la vostra percepció del dibuix.

JOVE o ANCIANA




INDI o ESQUIMAL




QUÈ TÉ AL CAP?




3 CARES


VACA RARA


Pots veure les 10 CARES en l'arbre?


Ací hi ha un rostre, pots veure'l?



Pots contemplar el xiquet de bolquers?



Pots localitzar la parella que es besa?



Pots distingir tres dones?



Quina diferència trobes entre una granota i un cavall?



Observa amb atenció el gir i...

Apunt publicat anteriorment en el blog LLIMA (La Comunidad, 12 de novembre del 2009. El país)

2 de nov. 2009

El cine que no t'hauries de perdre: "El xic" de Charles Chaplin

Amb motiu del centenari de l'aparició del personatge de Charlot, recuperem algun dels apunts publicats amb anterioritat en aquest mateix blog.




Charles Chaplin fa de director, productor i actor en aquesta pel.lícula muda, The Kid (El xiquet), que tingué molt d'èxit quan es va estrenar, allà pel 1921. El paper del xiquet el representa magistralment Jackie Coogan.

Curiosament, en la pel·lícula actuen dos de les dones que va estimar Chaplin: Edna Purviance, en el paper de mare que abandona el fill, i Lita Grey, que fa d'angelet pícar. Amb la primera mantingué relacions per un temps i va ser la principal actriu en moltes de les seues pel·lícules; amb la segona es casaria anys més tard.

Actuen també Carl Miller, Tom Wilson i Henry Bergman. Per a la pel·lícula comptà amb el director de fotografia Rollie Totherot.

Archivo:CC The Kid 1921.jpg

En aquesta pel·lícula, "Chaplin va perfeccionar un estil personal d'interpretació, derivat del pallasso de circ i del mim, combinant l'elegància acrobàtica, l'expressivitat del gest i l'eloqüència facial, amb un sentit del ritme impecable. La seua creació del xicotet vagabund Charlot, un símbol universal de la individualitat indestructible, triomfant contra l'adversitat i la persecució, tant humana com mecànica, li va donar fama mundial com a comediant i actor dramàtic" (Biografías y vidas).

"The Kid" tracta sobre un vagabund alegre, despreocupat i innocent que troba un bebé abandonat en un carrer. Primer intenta desfer-se d’ell creant veritables situacions còmiques, alhora que un tant cruels; però, finalment, l’adopta i el porta a sa casa. En fer-se gran, el xiquet viu la seua vida de vagabund i ajuda son pare en el negoci de vidrier ambulant. Mentre sa mare, que l’havia abandonat al carrer només nàixer, triomfa com a cantant. Amargada per la pèrdua del fill, intenta recompensar els xiquets pobres amb joguets i menjar. Sense saber-ho també regala cosetes al fill. Un incident porta el xiquet a l’orfenat i el metge descobrirà a Edna que es tractava del seu fill. Edna posa un anunci al diari i ofereix una recompensa a qui trobe el seu fill. L'amo de la casa de dormir, on s'allotgen el vagabund i el xiquet, el reconeix i el porta a la policia per a rebre la recompensa. A partir d’aquest moment, el vagabund intentarà per tots els mitjans recuperar el fill i es tranquil·litzarà mentre somnia que està amb els àngels...

Aquest drama humà ens permet pensar en les necessitats, en la pobresa i en la capacitat d’estimar d’unes persones en una època en què la pobresa recorria les barriades perifèriques de les grans ciutats. És impressionant la humilitat del vagabund i la capacitat de Chaplin de crear situacions que ens fan somriure i veure les coses des d’una perspectiva poc tràgica.

Angela Costa, 1r B

I si vols conéixer algunes de les curiositats sobre Chaplin visita:

- Taringa

- Charles Chaplin. També en Viquipèdia

- Charles Chaplin. També en web oficial

- Sobre el mundo del cine

Article publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 10 de febrer de 2009. El País)

1 de nov. 2009

Nit d’Ànimes amb urna funerària

Són vespres de la Nit d'Ànimes, una nit que recorde carregada de llum tènue i bellugadissa; la llum efectuada per les "minetes" que descansaven enceses sobre el banc de la cuina que hi havia a la vora de la meua habitació: una per cada difunt de la família. Aquell record del retorn, aquella visita imaginària dels éssers estimats em trasbalsava una miqueta l'ànima i em feia arraulir entre les mantes del llit. Anys més tard, la nit d'ànimes tornaria a envair-me de neguit i tristesa per la falta de ma mare, que sempre havia demanat la incineració per a les seues despulles.

Al bloc amic de l’escriptora Pepa Guardiola he trobat un article, apropiat per a la data, on ens diu que “el lloc de descans etern no és tan etern com crèiem” i manifesta, al final del seu article, un desig semblant al de ma mare. El seu escrit me l'ha portada encara més a la memòria i m'ha fet que m'inclinara a escriure-vos aquest apunt.

Les celebracions que honoren la memòria dels difunts també són efímeres i variades: Tots sants, Día de los muertos a Mèxic, Día de difuntos, entre la tradició cristiana, o Halloween als Estats Units. La festa dels difunts s’ha celebrat de manera distinta segons la cultura i el temps, amb diversitat de ritus i de matisos, però, darrerament, la necessitat de comerciar amb tot i de fer festa de qualsevol cosa li ha tret la transcendència que tenia. Halloween és una tradició d'origen celta que, traspassada pel sedàs dels americans i amb l'ajuda del cinema, s'ha estés com un costum entre la joventut d'arreu de la nostra geografia. Jo haguera preferit la mateixa disbauxa i festa però seguint costums més arrelats entre nosaltres, per exemple, els de la Fira de Cocentaina, celebrada a Tots sants. Però, com l'esperit del Carnestoltes s'ha imposat sobre qualsevol altre amb les disfresses del Halloween, acabaré l'apunt amb una mica d'humor, amb un cal·ligrama que, ben bé, podria ser el meu epitafi o el d'un bon llépol.


En morir,
vull que em cremen
amb les butxaques plenes
de torrons, vi i bombons
per passar l'estona
mentre s'aviva el foc.
Per cremar-me, gasteu
les brases d’aquell forn
on les monges d’Agost
fan uns dolços d’olor
que ressusciten morts.
No vull cap sepultura.
Escampeu-ne les cendres
sota un bon rusc de mel
i sense cap epitafi.
O en tot cas, un que diga:
“ací jau un bon llépol:
no volgué flors ni violes,
ans dolços i massapà”

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)

29 de juny 2009

El cine que no t'hauries de perdre: 'The kite runner' de Marc Foster



Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)
Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.


Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

Cartel de Cometas en el Cielo (The Kite Runner)

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.



La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.
La pel·lícula plasma bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però els d'un més que els de l'altre.
Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els canvis polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els canvis morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.
En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.
Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!



Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment a LLIMA (La Comunidad. El País) amb data de 6 de juny de 2009.





27 de juny 2009

"Sobre les llengües del món" de Joan Francesc Mira


Joan F. Mira és escriptor. La seua darrera novel·la “Purgatori” (Proa) va guanyar el Premi Sant Jordi

__________________________________

La Bíblia sempre té raó, com sap tothom, i el dia que Jahvè acabà la creació va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia fet a última hora, i abans de descansar va fer també la dona. Se suposa que la primera parella, com que eren ja dos i no un, d’alguna manera s’havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los, la mateixa que Jahvè va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, els homes van voler arribar fins al cel fent-se una estranya torre altíssima, i l’amo del cel els va desmuntar l’abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i les cultures i les civilitzacions. El mite s’havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l’altra sí, no se sap mai), però ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món.
Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint i que, certament, al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera d’emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma, en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles sami de l’extrem nord d’Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, la cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar el dia que quedem reduïts a una sola llengua universal, i que totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hagen de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, gran part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. Quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.


Publicat al número 39 de la revista Mètode de la Universitat de València.

______________________________________________

La revista El temps tornava a publicar uns anys més tard la mateixa columna, però l'autor hi introduïa nou text (observeu com la frase tatxada apareix al final) i l'escrit continuava així:

Fins ací, he recuperat un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes. A les pàgines monogràfiques sota el lema "Del crit a la paraula" hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que encerta en allò que sap i erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: "Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions". La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per a salvar una llengua del món que és la nostra. perquè quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.


El temps, 27 d'abril de 2004
Una biblioteca en el desert, pp. 87-89, editorial Bromera, 2009


Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 27 de juny de 2009. El país)

26 de juny 2009

'Suïssa, per exemple' de Joan Francesc Mira

Hui us propose un comentari sobre un altre text del professor i escriptor Joan Francesc Mira, publicat l'any 1996: 'Suïssa, per exemple'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre els conceptes de llengües en contacte, conflicte lingüístic o normalització lingüística, que hem vist al llarg del curs. Ha estat inclós també als llibres Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre, i Una biblioteca en el desert, publicat el 2009 per l'Editorial Bromera.

Si voleu conéixer més detalls, per arrodonir la conclusió personal del vostre comentari, sobre el cas de Suïssa podeu visitar altres webs, com per exemple, el treball publicat per Paul Beaud, professor de la Univertsitat de Lausana i membre de l'Institut de sociologia de comunicació de masses.

   

L'article de Joan Francesc Mira es publicà pel març de 1996 i l'inclogué després en el recull Cap d’any a Houston, Texas. "Suïssa, per exemple" parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria malament seguir.

Suïssa, per exemple

«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany.

Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.»

Cantons de Suïssa

Publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 26 de juny de 2009. El país)

25 de juny 2009

'Un assassí al meu hort' de Joan Francesc Mira

Hui us propose un comentari sobre un text que  l'escriptor i professor Joan Francesc Mira va publicar en la revista El temps l'any 1987: 'Un assassí al meu hort'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre la vida als afores d'una ciutat o al camp i a la ciutat alhora; o sobre la delinqüència i el respecte a la vida (el poc respecte d'alguns) i també sobre l'estil literari que li donava Mira als escrits que publicava aleshores en la seua columna setmanal. El text va ser reproduït en el llibre Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre.


Es tracta d'un d'aquells textos dels quals en guardava el retall de premsa i que, ara, l'editorial Bromera ha aplegat també en el volum número 56 de la col·lecció Els nostres Autors, dins la Biblioteca Joan Francesc Mira. Aquest text i uns altres, publicats per l'autor en diferents mitjans de comunicació, fan del llibre Una biblioteca en el desert una lectura molt recomanable per a l'estiu. La tria dels textos i la introducció corren a càrrec de Joan Josep Isern.


Un assassí al meu hort

Joan F. Mira

A casa tenim un jardí a la part de davant, i un hortet de tarongers a la part de darrere. No pensen que és cap gran possessió, ni el jardí ni l’hortet, però van fent la vida més agradable. I, arribat el cas, poden ser motiu i escenari d’ex­periències que la vida en un pis no donaria mai. Com per exemple l’observació de com els gats es multipliquen de manera incessant i alhora mantenen una població estable al jardí, l’enfrontament entre un gat i una rata amb gran eriçament de pèls de tots dos animals i retirada final del gat, o la presència d’un assassí entre els tarongers. Un assassí autèntic, no fals ni fingit. Un assassí comprovat. Un assassí recent i actiu, no un assassí jubilat. De vegades, no cal viatjar a terres llunyanes per a ser testimoni d’històries insòlites o curioses, no cal eixir de casa per a viure, des de la finestra, alguna petita aventura.

Era el cas que transportaven un pres en un furgó cel·lular i que un nebot del pres el va voler alliberar expeditivament, sembla que per lleialtat al llinatge. Tan expeditivament, que li va ficar una bala dins del cap a un dels guàrdies del furgó. Molt mal fet. L’autor de la desgràcia, pistola en mà, no degué veure clar el resultat final de la maniobra, de manera que va arrancar a córrer, ja perseguit pels sempre eficaços efec­tius de la guàrdia civil, i com que la cosa passava prop de casa meua tingué el pensa­ment de saltar la tanca de l’hort i amagar-se entre els arbres. Ja se sap que els arbres, de temps immemorial, són molt atractius com a amagatall de perseguits. No era tanmateix un bosc espès, eren quatre dotzenes de tarongers tirant a vells i esclarissats: la idea no era bona.

I allà hauríeu vist els guàrdies civils foradant la tanca, entrant en tromba amb gran còpia de metralletes i pistoles, l’assassí sense eixida, el desplegament tàctic de les forces, la detenció, l’emmanillament, la conducció, les coses que solen passar en casos com aquest. En fi, com en les pel·lícules, si fa no fa, però justament al meu hort. En algun lloc havia de ser. Ara, si alguna vegada vostès tenen un assassí armat a l’hort de casa i la policia practica l’assalt corresponent, no pensen que l’espectacle haja de ser particu­larment instructiu ni emocionant. És, més aviat, un número bastant trist i banal, d’un interès relatiu. Ni comparació amb el dia que la rata estarrufava els pèls del bigot i feia recular a poc a poc el gat.

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 13-14



Publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 25 de juny de 2009. El país)

6 de juny 2009

'Amb tot el cor', concert de l'IES Manuel Sanchis Guarner

El març del 2009, el cor de l'institut Manuel Sanchis Guarner va gravar un disc: 'Amb tot el cor'. A continuació teniu els fragments del concert que tingué lloc al teatre de la plaça de Silla.

Durant tres setmanes es publicaren al blog LLIMA (La Comunidad. El país) apunts amb cadascuna de les parts del concert.

La presentació va anar a càrrec de les alumnes Montse Olmos i Lara Gea, i va anar seguida de la versió de La dansa dels porrots, interpretada per l'orquestra del cor de l'IES Manuel Sanchis Guarner.

01 - Presentació del concert



02 - Dansa dels porrots



03 - Els festers de sant Joan



Els festers de Sant Joan

Lletra i música: popular.
Cançó inclosa en el disc 'Posa vi, posa vi, posa vi' del grup Al Tall (1978)

Ací estem nosaltres
ja amanits per a cantar
però és molt bo de comprendre
que és molt bo d'entendre
ens han de pagar.

Cantem a la gana,
si són com Déu mana
trauran la botella
plena d'aiguardent,
pa nosaltres la canya
que som de Picanya,
farem divertir un ratet a la gent.

Trauran la copeta,
si és d'aguileta
nosaltres no passem d'ací,
també us asseguro,
ens trauran un puro
pa fumar-lo ací.

Tramussos d'Àfrica, que són fresquets,
els ven Joano, el tramusser,
vinguen senyores, fadrines també,
porten espardenyes, sabates i botes
i ho baratarem.

Ximet de Burra, número u,
que s'emborratxa més que ningú,
Ximet de Burra, número dos,
que s'emborratxa, que s'emborratxa
perquè és un gos.

Donem les gràcies a tots els presents,
sense oblidar-nos dels bons cuiners,
també als de fora per no quedar mal
i amb molta alegria, direm tot lo dia
visca Sant Joan.

Ací estem nosaltres...
________________________

04 - Esta nit és bona nit



Esta nit és bona nit: Del llibre de M. Sanchis Guarner: Cançoneret valencià de Nadal. Ed. Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Picanya. 2006.

Esta nit és bona nit
i venim per les estrenes
que nos trauen del damunt
les tristors i moltes penes.

Ací venim a cantar-li
a la senyora Maria
que nos done l'aguinaldo
més que siga una sardina.

Tots els xicons de la vila
cada any venim ací
a cantar-los esta nit
les cançons de l'aguinaldo.

05 - Toquen a glòria



06 - Carnestoltes



07 - Jota de ronda (La perdiueta)



08 - La meua xiqueta és l'ama (bressol)



09 - Hi hagué un jutge en este poble (La Murga de Silla)



10 - Masurca trista



11 - Albaes



12 - El bolero de l'Alcúdia



13 - Agraïments i L'havanera de les figueretes



14 - Regal a David, Els festers de sant Joan i crèdits.

28 de maig 2009

'Xenofòbia' de Joan Fuster

   


L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat. En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú. I de l'estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se’ns presenta com a client. No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto. Les històries nacionals ressenyen llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers, i amb aquesta mena de records els mestres d'escola eduquen els seus deixebles. L'aspecte oprobiós que poguessin presentar aquells fets queda automàticament cohonestat per la virtut del patriotisme. Monsieur Chauvin, és un animal perillós, però també una tranquil·litzadora reserva energètica. Personalment opino que tot això és més aviat deplorable. Les aparences del món actual acusen, si no una minva vertiginosa de la xenofòbia, sí una atenuació del seu risc bel·licós. Almenys en grans àrees del planeta, l'antagonisme que ofereix possibilitats d'esdevenir tràgic no és ja el de poble a poble, sinó el de sistema a sistema. Certament, en aquest nou pla es repeteix, si voleu en altres termes, el mateix fenomen: una espècie de "xenofòbia" de classes, amb una dialèctica nova, però no del tot diferent en les conseqüències. L'antiga xenofòbia, l'autèntica xenofòbia, l'odi a l'estranger, tanmateix perdura i perdurarà per molt de temps encara. Ni que sigui mentre els Estats tinguin escoles obertes...



Comenteu el text anterior de l'assagista valencià Joan Fuster, publicat per Edició 62, "El Cangur", número 41, dins del llibre Diccionari per a ociosos el 1978.

Apunt publicat al blog LLIMA (La Comunidad, 28 de maig de 2009. El país)

14 de maig 2009

L'homenatge a Teresa i l'herència de l'Ovidi

Aquest apunt va dedicat a tots els qui ens seguiu i, especialment, a l'amic gillhooley, que fa l'esforç d'entendre'ns i ens anima a continuar amb tot el coneixement que en té del món del cinema.



Ovidi (1942-1995) ha estat un dels cantautors, actors i músics que ha donat Alcoi i que ha portat la seua poderosa veu pels escenaris més importants de la nostra escena. En cine, el seu paper més conegut es donà en la pel·lícula Furtivos de José Luis Borau. Crec que més que estendre'm en explicacions que podeu trobar per internet, millor deixar-vos amb la seua art.

La lletra i la música de l'Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
Sense pecats.

Ens ensenyà a ballar,
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.

Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra
més volguda
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.




Altres versions en homenatge a l'Ovidi



Altres músics i la gent del poble també han cantat les seues cançons i, especialment, l'Homenatge a Teresa. Ovidi, en vida, tingué molts seguidors però un èxit relatiu. Els detractors també van ser nombrosos: l'acusaven d'avorrit i hieràtic. Què poc sabien d'art; Ovidi interpretava amb la inflexió de la veu com ningú les seues cançons i també amb el gest; altra cosa és pegar vots per l'escenari i les seues cançons no ho requerien. Ara sí, alguns músics valencians, que hui fan rock i pop, voten i ballen al so de les seues lletres en versions ben modernes i atractives per a la gent jove.

De versions de les cançons de l'Ovidi en trobareu moltes a Youtube, us assenyalem les que hem trobat més distintes o peculiars.

- Skizofrenia col·lectiva i Ànguiles i Àrea 5 fan versions de Va com va

- Feliu Ventura, La samarreta

- Hugo Mas i Toni de l'Hostal, M'aclame a tu

- Ara mateix, La fera ferotge

També hi ha versions de l'Homenatge a Teresa, per exemple:

- Gent del poble

- Miquel Gil fa una versió molt íntima i particular de la cançó

Los Humillados també fan una breu versió, un tant afrancesada en la pronuncia

Raquel Xiberta aporta una veu neta de dona a la cançó

Ovidi no solament ens ha deixat les seues cançons, també ens ha mostrat un camí, l'exemple de la seua lluita personal, l'estima per una llengua i per un país que el Col·lectiu Ovidi Montllor, format per músics que canten en valencià, ha rebut; per això estem segurs que l'acció reivindicativa que encetaren els músics davant d'uns polítics que no els donen suport haguera estat ben aplaudida per ell.


28 d’abr. 2009

'Un fullet de la campanya' de Josep Maria Espinàs

A LA VORA DE...

Un fullet de la campanya

En escoltar que aquella emissora només transmetia marxes militars, vam comprendre que les coses anaven a mal borràs; buscàvem informació a tort i a dret, i la indiferència de la televisió ens feia sortir de polleguera. Les fonts oficials fugien d'estudi, i alguns amics que tenien por d'haver de pagar els plats trencats eren partidaris del cames ajudeu-me.

Hi havia un desconcert de ca l'ample, i les botigues de queviures i les gasolineres s'omplien de gom a gom. Els qui sabien el pa que s'hi dóna quan no tot són flors i violes pensaven en la democràcia i deien: ja li pots anar al darrera amb un flabiol sonant. Demanar que això durés era demanar la lluna en un cove. Us pensàveu que era bufar i fer ampolles? Hi ha gent dura de la clepsa, que ha rebut com a herència l'art de tallar el bacallà, i per moltes il·lusions que ens fem els testos s'assemblen a les olles.

Escoltant els rumors i les notícies, una freda i una calenta, trèiem foc pels queixals. Davant dels precedents, havia estat un error fer els ulls grossos i fugir d'estudi. Per quins set sous els responsables no s'havien volgut posar cap pedra al fetge? Per què fer la gara-gara als qui fan la guitza? Prou que avisàvem, però sempre ens sortien amb un ciri trencat, oblidant que hi ha qui té la mà trencada en la pràctica del bon vent i barca nova.
Ara sabem que la solució ha arribat gairebé a misses dites, i que de moment l'única esperança és continuar fent la viu-viu, però sempre amb la por de perdre bous i esquelles. Els qui remenen les cireres, ens ho explicaran algun dia amb tots els ets i uts? Sabem que la democràcia no ha de tenir pa a l'ull, perquè el més calent és a l'aigüera i no hi ha més cera que la que crema. Si fem figa ja hem begut oli.

Avís al lector: m'he limitat a enfilar l'una darrera l'altra i improvisadament a la màquina d'escriure, les expressions que recull un parell de pàgines “Apunts de català pràctic”, publicació de la Campanya AVUI 2000 patrocinada per la Fundació Enciclopèdia Catalana.

27 d’abr. 2009

Textos i contextos: Josep Maria Espinàs

Al fil de l’apunt d'ahir, "La llengua com a expressió del comportament col·lectiu", i donat que els alumnes de segon de batxillerat heu de fer comentaris tots els dies fins a la prova de selectiu, he regirat velles carpetes per recuperar alguns textos que parlen sobre l’ús de les paraules, les frases fetes i la traducció.



El text que us transcriuré hui és de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), un autor polifacètic que compta amb molts lectors. La seua creació literària, amb una vuitantena de llibres publicats, abasta des de la novel·la, la crònica de viatges, passant per les obres d’interés cívic, els llibres reportatge, els volums de memòries i el articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico.

     

Però, millor llegiu el que publicava al diari Avui el propi Espinàs. Sobre la seua vida i l'obra teniu moltes pàgines al web que podeu consultar si busqueu 'Espinàs' amb el buscador Google.

__________________________________________

A LA VORA DE...

Cada mot és un món

En una carta a la Bústia, el senyor J. M. Piniés al·ludeix a un article que vaig publicar, i diu: "Quan Josep Maria Espinàs es refereix al mot "patum" diu que no té un equivalent vàlid en castellà, quan és evident que sí que el té, i és figurón, com vaig pensar de seguida, i ho confirmen els diccionaris catalans i castellans consultats". Celebro la publicació d'aquesta carta, perquè em permet de tocar –encara que sigui per sobre, d'acord amb les limitacions d'aquest espai- un tema d'expressió lingüística que sempre m'ha apassionat: el canvi de matís d'allò que diem quan canviem de mot, tant si la nova paraula que fem servir pertany al nostre idioma com a un altre. Jo també “vaig pensar de seguida” que els diccionaris proposarien ”figurón” com a alternativa castellana a “patum”, i ho vaig comprovar abans d'escriure aquell paràgraf. Per això vaig precisar, conscientment, que “patum no tenia un equivalent vàlid”. Naturalment, tan sols és una opinió, però per a mi “patum” i “figurón” no diuen el mateix. (Curiosament, el substantiu que segueix a patum en el diccionari, “patxoca”, és presentat en castellà com a “trapío”, i tampoc no em sembla una equivalència exacta).

Per a afirmar que patum i figurón no eren equivalents no em vaig limitar a consultar un diccionari, sinó que vaig comprovar les definicions d'aquests mots. Comparem-les. Patum és dit d'una persona que “frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc. que no pas pels seus mèrits”. Figurón és una persona “ostentosa y entonada, que gusta de darse importancia”. Un cop vaig haver llegit això, vaig creure que no m'equivocava pas en dir que patum no tenia equivalent vàlid, si l'equivalència que m'oferien era figurón.

És clar que, segons el diccionari, una patum és una persona que es defineix perquè té una consideració superior als seus mèrits.

És clar que, segons el diccionari, un figurón és una persona que es defineix per la seua ostentació i les ganes de donar-se importància.

No són equivalents, doncs. La consideració excessiva que una comunitat atorga a una persona no comporta que aquesta persona hagi de ser ostentosa; una patum molt pot ben ser un individu retret i que no es dedica a donar-se importància: són els altres els qui li'n donen. En canvi, “un figurón”, caracteritzat per l'ostentació, ho és amb independència dels seus mèrits, que poden ser molts. Es tracta de dos mots, doncs, no superposables perquè tenen dos nuclis essencials diferents: en l'un domina l'excés de fama pública, i en l'altre l'excés de jactància personal. (En el diccionari Casares el mot “figurón” s'inclou en l'apartat ideològic de “jactància” juntament amb “farolero”, “rimbombante”, “petulante”, “vanidoso”, “fatuo”, etc., mentre que en un diccionari ideològic català “patum” no podria incloure's correctament en “jactància”).

Tot això té un gran interès per als qui ens preocupem del llenguatge, i així podem dir que els diccionaris ens donen equivalències, però no sempre indiscutiblement vàlides, sinó simplement aproximades. En català –i en qualsevol idioma- hi ha alguna cos que no és traspassable, per via de diccionari, a una altra llengua. Si el vocabulari d'un idioma es pogués traduir íntegrament sense pèrdua de matisos, voldria dir que una llengua no és la creació pròpia d'un poble que expressa les seves creences, els seus sentiments, les seves formes de vida els seus judicis de valor sobre l'home i el món.

Josep M. Espinàs

21 d’abr. 2009

AUTOPISTA LITERÀRIA (F 2009 3)

 

Seminari de francés

Autopista literària 2009 (3)

Escrit per: Pilar Sanz

Troisième piste:

Son livre fut édité à New York en 1943,
maintenant il est traduit en plus de 100 langues.
Sa plus belle citation serait la suivante:
"On ne voit bien qu´avec le coeur.
L´essentiel est invisible pour les yeux".


Traducció:

El seu llibre es va publicar a Nova York el 1943, ara ha estat traduït a més de 100 idiomes. La seua millor citació seria: "Només es veu clarament amb el cor. El que és essencial és invisible als ulls".


MÉS PISTES:







AUTOPISTA LITERÀRIA (F 2009 2)

Seminari de francés

Autopista literària 2009 (2)

Escrit per: Pilar Sanz

Deuxième piste:

Son livre n´est pas tout à fait autobiographique,
mais c´est un conte poétique et philosophique.


Traducció:

El seu llibre no és del tot autobiogràfic, però és un conte poètic i filosòfic


MÉS PISTES:






AUTOPISTA LITERÀRIA (F 2009 1)

Seminari de francés

Autopista literària 2009 (1)

Escrit per: Pilar Sanz

Première piste:




Sur les murs du Panthéon de Paris,
une inscription honore sa mémoire.


Traducció:

Als murs del Panteó de París, una inscripció honra la seua memòria.


MÉS PISTES:






Autopista literària (F 2009 4)


Seminari de francés

Autopista literària 2009 (4)

Escrit per: Pilar Sanz

Quatrième piste:

La Banque de France avait fait des billets de 50 Francs en mémoire de cet écrivain et de son livre.


Traducció:

El Banc de França va fer uns bitllets de 50 francs en memòria de l'escriptor i del seu llibre.

En la còpia que us adjuntem s'han suprimit alguns elements


AUTOPISTA LITERÀRIA (F 2009 solució)

 

Seminari de francés

Autopista literària 2009 (solució)

Escrit per: Pilar Sanz

Solució




Traducció:

Antoine de Saint-Exupéry i El petit príncep


LES PISTES:






Autopista literària 2009

Pista número 1

Dues cases veïnes. En una d’elles va viure el nostre personatge i el seu nom, “El Senyal vell”, és una referència a Demian de Hermann Hesse. De l’altra, una immobiliària deia just abans de la crisi:

En venda:

ROMANYÀ DE LA SELVA -CASA DE POBLE
Preu: 473.500,00 €


 

CASA AL POBLE DE ROMANYÀ, on visqué una persona important per al món de les lletres catalanes. Un entorn ideal per al descans, la concentració i el treball creatiu que desprén tota la inspiració dels verds i de les paraules sentides.
Des d’allí es pot contemplar la vall i passejar pel seu magnífic terreny.

Si us interessa, potser ara li hauran baixat ja el preu.

_____________________________________________

Pista número 2

El 2008 es compliren els 25 anys de la seua mort. A més, us podem dir que és una persona nascuda a Barcelona el 1908.

L’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, amb la col·laboració de la Universitat de Girona (Càtedra M. Àngels Anglada), organitzà una lectura pública d’una selecció de textos de les seues obres per commemorar aquest dia. L’acte es va fer a Romanyà de la Selva, població on va passar els últims anys de la seua vida i on està soterrada”.

Al llarg de l'acte no faltaren les referències a les flors, a les plantes i als animals, com fa tantes vegades l'autora en la seua obra narrativa on també crea personatges com la Serafina o Zerafina, una jove papissota que se'n va del poble per anar a servir a la ciutat.


_____________________________________________


Pista número 3



Sense ser colombaire, aquesta autora dedicà un temps important a la vida dels coloms. El més estimat de tots era una femella i, encara que no arribà a guanyar cap primer premi, volà tan alt que, fins i tot, la tragueren al cinema i per televisió.


Manuel Boix - Coloms (Quadern) - Aiguafort a una tinta i aquarel·la - Any 1987


_____________________________________________

Pista número 4


Un retrat de l’autora jove es troba en la novel·la d'Anna Murià Aquest serà el principi (1986), subtil novel·la sobre l'exili entès com a final d'una època i com a principi de tot, no ja d'una altra època sinó de tot allò que la generació d'aquestes dues escriptores podrà arribar a fer, tant vitalment com creativament. És una generació que tenia molt per fer quan va començar la guerra o, com el nostre personatge va dir sempre, quan va començar la revolució. A aquesta generació pertanyien també, i el llibre de Murià els hi incorpora, Agustí Bartra i Pere Calders. L'autora, en la novel·la es diu Berta i fa de periodista.

Però no us parlem de la novel·la anterior. El títol que heu d'endevinar està relacionat amb aquesta altra imatge.


_____________________________________________

Solució

Autora: Mercè Rodoreda

Llibre: Mirall trencat