30 de maig 2016

Concurs de fotografia matemàtica

 

Ana Lujan: 'Punt d'intersecció multiangular'     -      Josep Iborra: 'Tanca de romboides'

 

Hui Hui: 'Dinàmica constructiva'      -     Laura Micó: 'Matemàtica a la natura'

_________________________

Per Irene Alcolea *


Enguany el departament de Matemàtiques de l'institut Manuel Sanchis Guarner ha organitzat el Concurs de fotografia matemàtica. Quan s'ha fet anteriorment, se li ha donat un títol diferent: La geometria en la vida quotidiana, El cos i les lletres de l'alfabet, Les matemàtiques en els objectes de cada dia... però l'objectiu sempre ha estat el mateix: demostrar a l'alumnat que les Matemàtiques, tan abstractes com són, ens ajuden a entendre les formes que ens envolten i ens permeten observar la realitat amb uns altres ulls, els de la ciència.

  

Alba Yague: 'Propagació ondulatòria a l'Albufera'    -    'Nàutica'

 
Ivan Ogorodnyk: 'Infància matemàtica'   -   'El trajecte de la vida'

________________________


Des que el món és món que l'observació ha estat un dels elements de fixació del coneixement i d'explicació de la realitat i ací és on està el repte principal: trobar les constants que s'observen en l'univers, generar una certa visió artística i, especialment, canviar la forma de mirar, observar com allò que aprenem a l'aula es pot aplicar als objectes que es fabriquen artesanalment o industrialment, als utensilis de la cuina, als treballs realitzats al camp, a la pesca o en qualsevol dels oficis que trobem en el nostre entorn. Així per exemple, l'obrer construeix les cases que ha dissenyat l'arquitecte i ha de conéixer intrínsecament la geometria per formar murs, obrir finestres i portes, crear espais diferents. El mestre d’aixa ha de valorar els volums, el pes, la ductilitat dels materials i les formes perquè les barques puguen navegar millor. La pastissera ha de jugar amb les textures per donar forma als seus productes. La llista seria tan llarga com oficis podem imaginar.

 

Andreia Lisboa: 'Caragol'   -    Nerea Cuenca: 'Angle del temps'

 

Esther LiLin: 'Matemàtiques aquàtiques'      -    Estela Llacer: 'Basculant'


El fet és que estem tan acostumats a veure el món que ens envolta que no ens fixem prou bé en les formes, en els figures, en com es repeteixen algunes constants que podem trobar en la pròpia natura. Gaudí, ho tenia clar, per alçar catedrals més estilitzades i més artístiques calia afinar l'observació, emprar el coneixement de les formes de les plantes i de les estructures que sostenen una tija o una flor sense anar més lluny. És així com arribà a una nova arquitectura, amb estructures equilibrades i més resistents.

 

Betlem Luján: 'Ensalades paral·leles'     -    'Diagrama de barres simètric'

 

Ana Luján: 'Triangles urbans entre ombres'  -  Victor Jiménez: 'Plataforma triangular'

________________________________


Només si actuem com ell ho feia, observant la natura, serem capaços de mirar amb ulls matemàtics la nostra realitat i aprendre de l’observació al temps que donem sentit al que de forma abstracta aprenem a les aules.

A les fotografies que s’adjunten es poden observar figures geomètriques, rectes, simetries, espirals, girs, nombres, gràfiques de funcions i, fins i tot, diagrames estadístics! Ni més ni menys que el desenvolupament del llenguatge matemàtic.


 

Paral·lelisme natural   -   Teorema de l'altura

 

'8 esferes es formen sobre un fons de paral·lelograms'   -  'La curiositat trencà la simetria' 

__________________________


* Irene Alcolea és professora de matemàtiques

Aquest apunt el podeu trobar també a El Cresol de Silla.

______________________________________

Llegida l'acta del Jurat, els guanyadors han sigut:

Primer cicle

- Més original: Samuel Membrines - “Guisado Matemático”
- 3r premi: Rebeca Cuallado - “Cercles dins d’un octògon”
- 2n premi: Hui Hui Qiu - “Dinàmica constructiva”
- 1r premi: Betlem Luján - “Diagrama de barres simètric”

    

 


Segon cicle

- Més original: Sergio Sánchez - “Rino, el gos matemàtic”
- 2n premi: Josep Iborra - “Tanca de romboides”
- 1r premi: Ivan Ogorodnyk - “Infància matemàtica”


 


Batxillerat

- 2n premi: Víctor Jiménez - “Veles cartesianes”
- 1r premi: Alba Yagüe - “Matemàtica nàutica”

   

26 de maig 2016

Animals de séquia a la ràdio del CEIP Sant Roc


Divendres passat tinguérem ocasió de visitar l'aula de ràdio del col·legi Sant Roc. Agustín Madrigal ha aconseguit crear-hi un espai màgic per a l'alumnat del col·legi on treballa. En veure el locutori, de mides ajustades perquè un tècnic o dos puguen treballar-hi bé i els seus convidats, a l'altre espai de la peixera, tinguen espai per acostar-se als cinc micros, ens va fer enveja del seu alumnat i no ens poguérem resistir.



Manola i Rosa Roig, i jo mateix, que en fèiem la visita, ho vérem de seguida clar; els Animals de séquia de les autores suecanes estaven demanant eixir d'entre les pàgines del llibre per passar a les ones hertzianes una estoneta. Com tenen molta confiança amb les seues autores, van agafar-los prestada la seua veu i la meua i ací en teniu el resultat.





Agraïm a Agustín Madrigal el seu treball i ja heu vist quin va ser el nostre divertiment. Si l'heu escoltat tot sabreu que són uns quants fragments i relats del llibre Animals de séquia de Manola i Rosa Roig, publicat per Edicions 96. Esperem que us haja agradat.


I si voleu conéixer el que s'ha publicat sobre les autores i el llibre, cliqueu ací o visiteu blogs que parlen de les autores o el vídeo de l'espectacle.

25 de maig 2016

'Penev', o el teatre del futbol al Teatre Micalet de València

Demà dijous s'estrena PENEV al Teatre Micalet de València. Són quatre úniques funcions, entre el 26 i el 29 de maig, que caldrà aprofitar per veure l'obra perquè arriba precedida de l'èxit en ser un dels espectacles finalistes als premis Max d'enguany.


La crítica va dir:

- “Una xicoteta obra mestra d’incalculable bellesa” (Nel Diago a la cartellera Túria)
- “Amargura i lucidesa” (Josep Llluís Sirera a la revista Saó)
- “Derroche interpretativo” (R. Rodríguez a la revista Verlanga)
- “Tendre i explosiu” (R. Lisart a l'Episkènion)
- “Un gol que traspassa el cor” (Gabi Ochoa i Maribel Bayona a El punto G)

Aquesta producció de La Teta Calva està basada en un text de Xavo Giménez i compta amb direcció Toni Agustí i Xavo Giménez.

"Carles Sanjaime i Xavo Giménez parlen de futbol i de teatre i dediquen un serè crit a la afició i un nou alé a l’angoixada platea. Un càntic desesperat a l’espectador perquè alce els ànims d’un equip plagat de frustracions, d’un món coix".


21 de maig 2016

Conferència: «Les lleis lingüístiques com a instruments de transformació social» de Gabriel Bibiloni



Podeu escoltar la conferència «Les lleis lingüístiques com a instruments de transformació social», que Gabriel Bibiloni va fer a Formentera el darrer 18 de maig, dins els actes de commemoració del 30è aniversari de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears.

Dura una hora i vint-i-cinc minuts. La primera hora Bibiloni la dedica a analitzar diversos models de legislació lingüística en diferents països. Després (a partir del minut 60) es parla de la situació legal i social del català a les Illes. Si només voleu escoltar aquesta segona part, aneu directament al minut 60.

http://bibiloni.cat/audios/lleis_linguistiques.mp3

20 de maig 2016

'Segon origen' de Carles Porta

Dins el Tercer Cicle de Cinema Social, el dimecres 25 de maig es projectarà a València la pel·lícula Segon origen en versió original. Es tracta d'un projecte que compartiren Carles Porta i Bigas Luna, però que la mort del segon no li permeté completar. Per sort, hi havia els Carles Porta que acabà fent-se'n càrrec de la direcció per completar el treball. La pel·lícula està basada en la segona novel·la més venuda de la literatura catalana i la novel·la de ciència ficció més comprada a tota Espanya, el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.



Lloc: Sala d'actes de l'Octubre CCC.

Dia: dimecres 25 de maig de 2016.

Hora: 19.00h.

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Carles Porta (2015)

Guió: Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori

Música: David Julyan

Fotografia: Albert Pascual

Repartiment: Rachel Hurd-Wood, Andrés Batista, Sergi López, Ibrahim Mané, Philip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat

Producció: Antàrtida Produccions / ICIC

Durada: 102’

Sinopsi: L'Alba és una jove de 20 anys que viu amb el seu pare, d'origen anglés. Després de la mort de sa mare a causa d'un càncer, el seu pare pren la decisió de viure en una masia prop de Lleida, el lloc d'origen de la seua dona. Alba fa classes d'anglès al Dídac, un xiquet de 10 anys a qui li agrada molt el futbol i els tractors. Un dia, quan l'Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren Dídac al llac. Sense pensar-s'ho, es capbussa per salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S'adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seues vides i les de tota la humanitat.

Entrada lliure

Organitzat amb la col·laboració de El Cine Social

Coordinació del cicle: Antonio Llorens



Propostes didàctiques: Edu365.cat i El gust per la lectura

La sèrie de televisió: Capítol 1

19 de maig 2016

Concurs de narrativa curta, 5

Un enigma de segles

Bufava una brisa suau al voltant de la gentada. Les hores passaven amb desesperada lentitud mentre que l'edifici començava a omplir-se de convidats.

Preses, murmuris ofegats i alguns plors no eren fruit de l'anticipació del que estava a punt d'ocórrer sinó del nerviosisme de la gent. Per això els va sorprendre més; ningú no pensava que un casament acabara en un final tan tràgic. 


En l'exterior, des de la matinada, el cel havia adquirit un to taronja carmesí que, en ocasions, recordava un vast toll de sang. En l'interior, hores més tard, les brases de les tosques flames acabarien per arrasar tota l'església on els convidats s'havien quedat tancats.


Clavat va quedar el succés en les memòries dels presents que sobrevisqueren a l'obscura experiència d'aquell dia. Encara que el temps tardà en continuar el seu curs normal perquè aquell fet pesava massa en la memòria col·lectiva del poble, els anys ajudaren a oblidar en gran part el que havia passat. No obstant això quedà un relat, distint segons qui el contava. Mai però cap de les històries narrades no arribà a ser exacta i cap d'elles aclaria els motius que havien generat la tragèdia ni perquè la porta principal quedà barrada.

Haurien de passar dos segles perquè aquell enigma, que durant generacions havia estat en boca de tots, tinguera sentit gràcies a l'atreviment d'un jove historiador de vint-i-un anys d'edat, apassionat però tranquil·lot alhora, que va descobrir la història mentre llegia el periòdic del dia. Un xicotet article relacionat amb l'edifici que estava per complet en runes li va despertar la curiositat; la lectura d'aquell fragment li causaria tanta eufòria que, al dia següent, es disposà a fer l'excursió al llogaret que estava en la seua comarca.

Ethan, que així s'anomenava el xicot, va alçar-se del seient bolcant tot el cafè damunt la premsa que hi havia estat llegint sense donar-li importància; va córrer cap al seu dormitori com una exhalació i es preparà tots els materials que necessitaria per fer aquella expedició que li provocava tanta fluïdesa d'adrenalina per les venes. El seu cabell, negre com la nit, contrastava amb les seues pupil·les blaves, que refulgien fortament producte de l'emoció que emmarcaven les seues faccions infantils. Tenia un nas xicotet, una miqueta camús, i un cos perfecte; la majoria de les dones el tindrien per un Adonis.

Com que el tram que calia recórrer, a pesar de la distancia, no suposava cap esforç per a ell, de matinada va emprendre el camí ficant-se a caminar. A mesura que avançava agraïa el bon temps del dia i el seu cap pensava en què podria descobrir en aquell edifici.

La caminada li costà uns tres quarts d'hora i, en arribar prop del destí, la visió de l'edifici li deia que pagava la pena aquella excursió encara que la tornada hauria de fer-la a ple sol en aquell abrasador clima. Va somriure una volta va fitar el ruïnós edifici al qual s'aproximà sense perdre detall.

Quan controlà l'emoció del moment, va endinsar-se entre les parets de la vella església i va experimentar un canvi de temperatura tan brusc que es va fer sentir com malalt.

Per què feia tant de fred si fora l'ambient començava a ser sufocant?

No hi havia resposta a això, però de tot el que havia inspeccionat en trobar-se millor, va cridar-li l'atenció el que hi havia escrit, o més bé, tallat al mur. Va recórrer la fosca paret amb el palmell de la mà i va intentar desxifrar aquells signes que, per ser de marbre, ressaltaven tot i el polsim de sutja que encara el recobria. en pressionar una de les lletres, una certa tremolor va assotar la destruïda sala fent que l'historiador retrocedira uns passos enrere i caiguera a terra.

De sobte observà amb estupefacció com les il·legibles lletres giraven al contrari de les agulles del rellotge i, posteriorment, com la gran paret es desplaçava i deixava a la vista una sala obscura i un passadís. Embriagat per l'emoció i el misteri, encara que amb una miqueta d'inseguretat, va creuar l'umbracle del passadís. Un pensament l'obsedia: "ell seria el primer coneixedor d'allò que possiblement ninguna altra persona viva haguera vist mai".

Va encendre una llanterna i va il·luminar els cavernosos racons del lloc, escrutant detingudament els xicotets cristalls aguamarins que estaven incrustats en els murs rocosos.

Feia fred, hi havia humitat; diminutes goteres queien del sostre, encara que ell, tan irreflexiu com era, va continuar fins al final del túnel. De sobte una paret que tenia enfront d'ell li barrava el pas; estava feta d’un material quasi transparent als peus de la qual va ensopegar amb restes del que pareixien ser ossos humans.

Es va esgarrifar novament; va caure i, involuntàriament, es va colpejar amb una pedra que sobreeixia de la paret, una espècie de trampa que posà en marxa un mecanisme que li llançà als braços alguna cosa aparentment pesada.

Quan es va refer del colp i de l'ensurt, observà que no era altra cosa que una espècie de quadern gran i antic, mitjanament cremat, amb les tapes de pell negra. Va eixir d'aquell túnel i obrí el llibre que no es podia llegir degut als borrons. De moment només pogué desxifrar el que deia a la portada on figurava el nom de Kairos i una inscripció: El nostre llegat perdurarà fins a la fi del temps.

Estava desitjant arribar a casa per veure si podia aconseguir llegir el seu interior, però això és obra d'un altre capítol i d'un segon viatge.

Pilar Calero Sanz (finalista, Batxillerat)

18 de maig 2016

Pràctiques de PAU maig 2016

Per revisar el text o corregir-vos l'exercici cliqueu en els enllaços:

Any 2014

- Examen de PAU juny de 2014

Solucionari prova PAU juny 2014

- Examen de PAU juliol de 2014

Solucionari prova PAU juliol 2014

Any 2015

- Examen de PAU juny de 2015

Solucionari prova PAU juny 2015

- Examen de PAU juliol de 2015

Solucionari prova PAU juliol 2015

12 de maig 2016

Concurs de narrativa curta, 1

PAWANA

Es deia Pawana i aquell dia li va canviar la vida.

Pawana havia nascut en una aldea indígena de l'Amazònia, enmig del bosc, on només s'escoltaven els animals i el so del vent que movia les fulles dels arbres.

Els sorana, el nom de la tribu, tenien vides tranquil·les, sense el coneixement de l'existència de les grans ciutats ni dels avanços tecnològics ni de l'estil de vida de la gent moderna. Ella va ser la primera de la seua gent a conèixer eixa realitat.

Un dia, Pawana caminava per recollir plantes medicinals que li permeteren guarir una malaltia que, des de feia un temps, patia la seua àvia. Mentre caminava pel bosc, s'adonà que hi havia menys arbres, menys flors i menys animals. En arribar al lloc on normalment trobava les plantes medicinals es trobà que tot estava erm; és per això que va decidir continuar caminant per veure si en trobava més enllà. Va seguir la senda fins que es va trobar una estrany camí d'asfalt, una pedra que no coneixia. Portada per la curiositat, va seguir el negre camí amb els seus peus descalços fins que va arribar a una estructura metàl·lica quadrada que la va encuriosir. La màquina emetia un so paregut al que la xica ja havia escoltat abans; un so com el que feien els ocells metàl·lics que volaven de vegades per sobre dels seus caps. La primera volta que en van veure un, els hòmens de la tribu van llançar-li fletxes, atemorits. Però amb el pas del temps i, a força de veure que no els suposava cap perill, s'acostumaren a ells.



La jove soraní va apropar la mà a l'estranya màquina i va sentir com tremolava. Havia estat tant de temps observant eixa bestiola que no es va adonar dels passos d'un home que tornava per seguir treballant amb aquella màquina. Quan Pawana va veure aquell home de pell blanca, vestit amb robes de colors que mai no havia vist i amb un casc al cap d'un groc vibrant, es va espantar i eixí corrent pel camí per on havia arribat.

Ell es va alarmar i emetia crits en una llengua que ella no entenia, però no la va perseguir perquè ella va continuar corrent cap a la seua aldea fins quedar-se sense alè.

En arribar, l'àvia se la va mirar i li preguntà per què havia tornat sense les plantes. Ella li va contar tot el que havia passat, la màquina que havia vist i l'estrany i pàl·lid home a qui s'havia trobat. L'àvia va pensar que Pawana s'havia tornat boja.

Durant algunes setmanes la xiqueta dormí malament, reposava pensant en aquella aparició i la sort que havia tingut de poder-se escapar. Mai no havia cregut que el món era molt més gran que la seua selva i que, a més de les seues gents, hi havia humans tan diferents.

Ni per un moment se li va passar pel cap pensar que li faltava per conèixer tant de món encara. Però un dia arribaren més hòmens pàl·lids a prop de la seua aldea i els sorolls d'aquelles màquines infernals, de tant en tant, es feu cada vegada més insistent. En principi, la por tingué paralitzats els hòmens i les dones de la tribu; després, com havia passat amb els avions, aprengueren a sobreviure amb aquell soroll relativament pròxim que els obligava a caminar molt més per aconseguir els animals i plantes que necessitaven per a sobreviure; finalment, la curiositat feu que alguns soranites s'acostaren per descobrir què era allò i què els podia aportar.



Pawana va ser una de les primeres curioses en adonar-se'n que aquella invasió podia acabar amb tots ells i que calia fer front a aquella nova realitat de forma intel·ligent. Tota la seua vida havia viscut sense cap més coneixement que el que havia necessitat per sobreviure; ara, podia fugir, continuar així o afrontar la situació. Optà per la tercera de les opcions. De nou va ser la curiositat la que li obrí les ganes de saber i comprendre.

Les velles estratègies ja no els servien als soranites per al nou món que els imposaven, calia aprendre'n de noves per poder defensar el seu espai, la seua selva, amb coneixement de causa. I Pawana no es va rendir i aprengué la llengua dels rostres pàl·lids i dialogà i argumentà sobre la importància de la selva en les seues vides i en la qualitat de vida dels altres humans.

La pena és que no tots els rostres pàl·lids entengueren a la primera el seu missatge ni reconegueren el seu esforç.

Cecília Calero (finalista, Batxillerat)

11 de maig 2016

Les marques ONGD Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció

Un relat interessant que mereix la pena ser llegit, amb una reflexió acurada i crítica sobre les marques ONGD; un text exposat de forma compromesa i amb la claredat amb què acostuma a explicar-se l'autora.

Les marques ONGD Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció, un llibre de Pilar Alfonso Escuder publicat recentment en la col·lecció ALDEA GLOBAL de la Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra


La comunicació publicitària de les grans organitzacions no governamentals per al desenvolupament, és una manifestació més de l'expansió social de la marca en les societats postmodernes? Tot partint d'aquesta pregunta, aquest volum descriu i analitza els principals relats construïts pels anuncis de televisió de nou ONGD (Cruz Roja, Unicef, lntermón Oxfam, Médicos Sin Fronteras, Manos Unidas, Ayuda en Acción, lntervida, Anesvad i Àfrica Directo) al llarg de dues dècades. A més, s'hi caracteritza el neorelat solidari com la narrativa que permet explicar bona part dels errors comunicatius de tota una època. L'objectiu fonamental del llibre és el d'analitzar la rellevància social i comunicativa de la publicitat neosolidària, i palesar la utilitat i la urgència de (re)pensar-la. Es tracta d'una proposta que obri noves vies d'investigació acadèmica i de reflexió ciutadana.

10 de maig 2016

1entretants a la Primavera Educativa

El proper dissabte, 14 de maig de 10 a 14h., 1entretants participarà en la festa de l'educació que és la Primavera Educativa. L'associació presentarà als assistents dos dels tallers que s'han realitzat enguany per al professorat interessat, la Valencianada i Els mons de la ràdio, un taller de ràdio escolar.

Si us animeu, estarem a la CARPA de l'explanada del MUSEU de les CIÈNCIES al TALLER 1

1​0 h. Presentació Taller de Ràdio (Associació 1entretants)

10.30 h Presentació VALENCIANADA (Associació 1entretants)

A partir de les 11 Taller Valencianada 

1​2 a 14h. Programa de ràdio en directe (Associació 1entretants)
Podeu escoltar el programa de ràdio des d'aquest enllaç o des de l'adreça: http://www.spreaker.com/user/unentretants





Per a més informació: http://www.1entretants.cat/


9 de maig 2016

Una d'efectes especials


Posar les noves tecnologies al servei de la imatge, de la publicitat i del cinema ha permés evitar el risc extrem al que se sotmetien alguns especialistes en filmar certes escenes de pel·lícula. A més, es creen realitats aparents i efectes sorprenents com els que heu vist al vídeo d'Onirikal Studio.




Enrere han quedat els efectes especials on calia planificar, prendre bé les mesures i estudiar totes les possibilitats de col·locació de la càmera per aparentar el que no era. Mostrar el risc extrem en la pantalla ha estat també l'objectiu d'alguns directors i el treball d'uns especialistes que suplantaven els actors i les actrius principals en les escenes més perilloses. Més d'un accident ha deixat fora de combat, per una bona temporada, les arriscades persones que es dedicaven a aquesta professió. Mireu-vos de què en parlem a partir del minut 2.44 del següent fragment de la pel·lícula Singin' in the rain.



En aquesta ocasió la ironia i l'humor estan presents i el risc és molt relatiu, però al llarg de la història del cinema hi han hagut escenes filmades amb veritables perills per als qui les realitzaven. El director perseguia l'espectacularitat, mostrar allò que no s'havia mostrat abans al cinema i mantenir en tensió l'espectador, en ocasions, tant o més que el patiment que l'especialista que havia materialitzat l'esmentat efecte.



Mireu, per exemple, alguna de les escenes següents:

- l'escena del  rellotge (Harold Lloyd's),
- la fugida per la façana de L'home mosca (Harold Lloyd's),
- la caiguda de la façana (Buster Keaton),
- l'escena final de Sharky's machine (Burt Reynolds),
- el salt al riu de Dos hombres y un destino (Paul Newman i Robert Redford),
- la seqüència del control dels cavalls en La diligencia (John Ford),
- la caiguda des del pont en El hombre que pudo reinar (Sean Connery i Michael Caine),
- la persecució amb la llanxa en Live and let Die (Roger Moore),
- l'escapada amb moto (a partir del minut 5) en La gran evasión (Steve McQueen),
- la caiguda sobre el vitrall (minut 1.20) en La aventura del Poseidón (digirida per Ronald Neame),
- el pas d'un avió a un altre en Máximo riesgo (Silvester Stallone).


8 de maig 2016

'La cantant calba al McDonal's' de la Companyia Hongaresa de Teatre



La Companyia Hongaresa de Teatre celebra els seus 20 anys amb la creació d’un nou muntatge. Es tracta d'una obra de Lluïsa Cunillé, una comèdia boja, lúcida i vibrant a partir dels personatges de La Cantant Calba de Ionesco. L'espectacle s'estrenarà el dijous 12 de maig al Teatre Micalet amb Pep Ricart, Lola López, Mafalda Bellido i Marcos Sproston.



L'obra, dirigida per Paco Zarzoso, està plena d'humor absurd, acudits, jocs i situacions divertides. Els mítics personatges de l'obra més emblemàtica del teatre de l'absurd viatgen al nostre temps: dos trists adúlters, el Sr. Martin i la Sra. Smith, entren en un McDonald's de Londres perquè fora no para de ploura; allà mateix coincidiran amb cantants d'òpera italiana exiliades, clients cantant l'aniversari feliç, antigues criades que fan de cambreres, caps de bombers... Entre tots ens contaran anècdotes i mostraran el calidoscopi d'una societat, la nostra, cada vegada més embogida.

Estarem ben atents a l'estrena.

7 de maig 2016

Pràctiques PAU maig 2016

Per revisar el text o corregir-vos l'exercici cliqueu en els enllaços:

Any 2009

- Examen de PAU juny de 2009

Solucionari prova PAU juny 2009

- Examen de PAU setembre de 2009

Solucionari prova PAU setembre 2009

Any 2013

- Examen de PAU juny de 2013

Solucionari prova PAU juny 2013

- Examen de PAU juliol de 2013

Solucionari prova PAU juliol 2013

6 de maig 2016

'L'Elionor' de Miquel Martí i Pol, poema recitat per Sergi López

L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica,
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar,
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Miquel Martí i Pol (Barcelona, 1970-1971) La fàbrica.




Per si voleu escoltar altres veus i altres poemes.

- Et deixo un pont de mar blava (Tons) (Poesia per cantar).

5 de maig 2016

Guanyar-se els alumnes, treballar-se el futur


COM SONA l'ESO és "una trobada anual d’alumnat i professorat de música de Secundària i Batxillerat on es prepara un gran concert conjunt: 1500 persones cantant, ballant i tocant. Una experiència única i espectacular. Una aposta de l’escola pública per a l’escola pública". Després de 15 anys, el projecte està més que consolidat gràcies a l'entusiasme que posen estudiants i docents. Enguany han donat un pas més i interpretaran l'òpera M1S1M.

Perquè els qui participen entenguen el que van a tocar, han visionat un documental que explica com pot ser la vida l'any 2054.


El treball, abans de la pràctica musical, s'ha centrat en l'estudi del llibret que ens presenta uns personatges i una trama ben particulars. La reflexió sobre com són cadascun d'ells s'explica, a més a més, en un blog.

Durant la representació, entre el 1r i el 2n acte, s'emetran dos documentals en les pantalles gegants de la Ciutat de les Arts. El primer dels documentals, M1S1M, LA GRAN REVOLUCIÓ, el podeu contemplar ja en l'enllaç anterior. Es tracta d'un documental realitzat per la BBC que se situa l'any 2054 i explica que és M1S1M i com va revolucionar el món. El segon?





Si voleu gaudir i conéixer com continua aquesta història, la segona part, caldrà que us desplaceu el divendres 13 de maig, a les 22.00h, a la Ciutat de les Arts de València on s'emetrà el concert de cloenda del Com Sona l'ESO d'enguany.

El dia anterior, a les 20.30h a la plaça de la Verge, podreu veure Ballem València, la proposta de balls tradicionals que es farà també durant les activitats de Com Sona l'ESO 2016.

Redactat a partir de la informació que ens facilita el professor David Reig.

4 de maig 2016

Concurs de narrativa curta

TAN DIFERENTS, TAN SEMBLANTS


Era ja divendres i Jordi estava assegut en un banc de pedra grisa enfront de l'institut del poble; era orfe i només sabia llegir i escriure perquè s'havia deixat l'escola ben prompte. A falta de pares, es va criar amb el seu iaio, un home molt major que reparava rellotges. Vivien els dos i el seu gos en un barri marginal, en una casa xicoteta i molt humil.

Cada divendres, Jordi hi anava per veure tots eixos adolescents que eixien eufòrics amb ganes d'anar a casa després d'haver finalitzat ja l'horari escolar. Un bon dia, el destí va fer que una jove s'acostara al banc. Tenia els cabells obscurs i ondulats, unes fines cames i una delicada cintura. La cara li recordava la d'una nina de porcellana que es trobà una vegada al fem, amb uns ulls profunds i trists, els més sincers que mai no havia vist. La mirada d'ella es fixà en ell per un instant i Jordi somrigué, va fer un pensament i s'alçà amb un poc de vergonya. Tot i que no creuaren cap paraula, aquells dos joves tenien més coses en comú que no s'imaginaven.

Com tenia fam, va decidir anar al forn de la cantonada per veure si li donaven un tros de pa per menjar. En creuar el camí sense mirar, es va xocar amb un xic que hi passava. Jordi molest li va dir: “Ieeé tio, mira per on vas!” I no content encara li replicà pejorativament “Què no t'hi veus o què?” L'altre xic, avergonyit, baixà la cara com si la culpa fora d'ell i encara va demanar-li disculpes. Jordi s'adonà que havia sigut ben injust i el va ajudar a arreplegar els llibres que li havien caigut a terra mentre li preguntava:

      - Com et diuen?
I tremolant l'altre jove li va respondre:

     – Llu llu Lluís, em dic llu Lluís.

Lluís era un xic amb una gran sensibilitat i un excel·lent expedient acadèmic. A diari sofria les mofes dels companys de classe i la seua família, adinerada i prepotent, tampoc no l'ajudava massa. No acceptava cap de les seues amistats si eren fills de treballadors i gent humil. Allà on anaven sempre havien viscut en grans cases amb totes les comoditats i amb criats que els ho feien tot. Lluís, no obstant, era més humil i, contínuament, s'escapava de casa per passar hores i hores a la biblioteca on s'evadia de tots els seus problemes.

Jordi el va veure tan apocat i nerviós que li hagué de dir que no es preocupara, que ell no es menjava ningú. En arreplegar els llibres, van parlar durant una estona i Lluís el va convidar a berenar. Com els dos anaven sobrats de temps i necessitat d'amistat, decidiren pegar una volta pel parc i allí es van trobar amb la xica que s'havia acostat al banc on seia Jordi. Estava plorant en un dels bancs que paraven més retirats del passeig. En arrimar-se ella va alçar el cap i ells van veure que tenia un ull blau.

Ella coneixia Lluís de vista i es va deixar dur per la seua amabilitat; els va contar la seua història sense parar de plorar. Es deia Neus; era germana de Sergi, un xic amb pinta d'agressiu, insegur, inquiet, prepotent i desconfiat. Per fer-se el valent davant dels amigots ratllava els cotxes, robava material escolar dels companys o menjar de les botigues del barri… qualsevol bogeria possible que cridara l'atenció que no tenia a casa.

Els tres adolescents estigueren parlant durant hores al parc perquè cap d'ells tenia res millor a fer. Neus els va contar que des dels 5 anys vivien sols amb son pare perquè sa mare havia mort de càncer. Son pare a penes els feia cas i quan ho feia era per escridassar-los, pegar-los o fer-los xantatge emocional. Deia que Neus li recordava la seua dona i no podia resistir-ho. Mentre parlaven al parc, va aparèixer Sergi i els va mirar amb menyspreu; era ela seu posat habitual. No obstant això, els seus eren ulls trists i estaven plens de soledat. Sergi es va presentar a Jordi; a Lluís ja el coneixia perquè anava a la seua classe. Se'ls feu de nit, es van acomiadar i cadascú va marxar a sa casa. Van quedar per al dia següent per la vesprada.
En arribar a casa, Jordi va veure el seu iaio molt enfadat, tant que li va soltar una bufetada.

     - Que no saps quina hora és? Aquesta vesprada no havies d'ajudar-me? Vinga, parla! Saps que el negoci va malament i no fas res!

El jove, avergonyit, es va dirigir a l'altra habitació sense no dir ni piu. Es deixà caure sobre la màrfega on ell dormia i on el seu cadell de gos li donava calor cada nit d'hivern. Va estar tota la nit pensant en Neus, en la seua veu, en el seu somriure i en els seus plors. Allò el confortava i neguitejava alhora.

_______________________________________________
__________________________________


Va eixir el sol i una vegada més em vaig despertar abans d'hora. M'hauria alçat de no ser per la invalidesa que patia des de l'accident. Vaig haver d'arrossegar-me fins arribar a la cadira de rodes per poder baixar la persiana. Em vaig allitar de nou però ja no em vaig poder adormir.
Poc després sonà el despertador. “Genial, un dia més a classe amb gent per a qui no existisc!”
Després d'una hora per vestir-me i estar més o menys decent, per fi vaig eixir de casa. En creuar el semàfor la roda es va enganxar en un clot; em vaig esglaiar i em posí molt nerviós; no podia avançar ni retrocedir, els conductors feien sonar els clàxons. Quan més angoixat estava, algú, amb força, m'hi va traure i em deixà a la vorera. Quan vaig poder, em vaig girar i era un xaval poc més major que jo, duia la roba bruta però tenia un gran somriure al rostre.

–Moltes gràcies! No sé què hauria fet... Sóc Carles, encantat.

–Jordi -va dir seriós. On vas?

I em va acompanyar fins a la porta de l'institut on es van trobar amb Sergi, Neus i Lluís.
Aquell salvament va crear nous llaços d'amistat. Jordi anhelava poder anar a l'institut però no s'ho podia permetre. No obstant això, quan no treballava amb el iaio, es colava a l'hora del pati per estar més temps amb Neus i fer bromes amb nosaltres.

Els dimecres per la vesprada no teníem mai classe i decidírem anar a la biblioteca. Allà Lluís ens donava classes de matemàtiques per ajudar-nos. Jordi s’hi apuntà, també volia aprendre. Lluís li dedicava tantes hores com podia; també li ensenyava català, història i música. Van passar els mesos i, un dia, a l'hora de l'eixida del migdia, Jordi ens esperava per anar a dinar junts al parc. Jugaven al baló, gaudien del sol, dibuixaven a l'arena… Neus i Jordi es miraven a tota hora i es besaven amb innocència. Segons em contava, passava els millors moments de la seua vida en les escapades amb la moto de Lluís fins a la platja.

Un bon dia tot es va complicar, Sergi va començar a tindre problemes amb les drogues i amb uns xicons gens simpàtics. Una vesprada, a l'eixida de l'institut, aquells joves van fer acte de presència a la porta de l'institut; esperaven l'eixida de Sergi que, quan els va veure, començà a córrer. Els xics, darrere seu; i Jordi, sorprès per aquella escena, a continuació. Jo no ho vaig veure, però em contaren que van rodejar Sergi en un carreró i Jordi, en defensar-lo, també es va endur una bona pallissa que el deixà inconscient.

Jordi es despertà en una habitació diferent a la seua, la de Neus, qui, en despertar-se, li va donar un bes dolç. No parava d'agrair-li que l'haguera acollit i ella el va fer callar amb altre bes i li va curar les ferides que tenia a la cara i a les costelles. Avisàrem l'avi perquè no patira i, uns dies més tard, quan ja es trobava amb forces, se'n va anar a sa casa i va agrair a Neus tot el que havia fet per ell.

Sergi no va aprendre la lliçó i, dos setmanes més tard, quan Jordi i jo jugàvem a bàsquet, va lluir el seu orgull i el seu cigarret; ens va mirar i continuà caminant com si no ens coneguera de res. Jordi ja coneixia aquella imatge de “perdonavides” i li va dir que ell s'ho perdia, que mai no tindria uns altres amics de veritat.

Al poc de temps, Neus ens comunicava que s'havia fugat de casa i que havia deixat una nota per a son pare. “No em busqueu. No pense tornar mai més”. Des d'aleshores Jordi observà que els blaus a la cara i al cos de Neus eren més constants; veia patir Neus perquè son pare s'havia tornat més agressiu i la culpava també del que havia fet el germà. Un dia, farta dels abusos, va intentar suïcidar-se però no ho aconseguí. Jordi l'animà i anaren a l'ambulatori i ho denunciaren tot a la policia.

En acabar el curs, Lluís tornà a mudar-se de casa; els pares havien aconseguit un nou treball lluny d'aquell poble, una bona excusa per a allunyar-lo de nosaltres, uns amics, als seus ulls, tan impresentables. Mon pare m'aconseguí plaça en un institut privat que estava millor condicionat per a discapacitats amb cadira de rodes i em portà amb el cotxe cada dia. Animat per Lluís, Jordi es va matricular per lliure i es va presentar als exàmens d'accés a un cicle de mecànica. Va aprovar i, quan no tenia classe, ajudava el seu iaio a la rellotgeria, un negoci que no tenia gens de futur amb dos rellotgers en un poble tan menut com el nostre. Dos anys més tard, poc després d'acabar els estudis, el seu iaio va morir. Es quedaren sols el gos i ell en una casa que no els agradava gens. Neus, després que el pare rebera l'ordre d'allunyament, vivia amb una família d'acollida però sempre amb por.

Jordi va decidir vendre la casa i amb els pocs diners que tragué, començà de nou la vida amb Neus en un altre lloc; allà no tenien res més que els records d'una dura adolescència i d'uns amics ben particulars que també havíem fugit del poble. Tingué sort i va aconseguir treball de mecànic en un taller; estava prop de l'habitació que tenien llogada i que compartien amb Taques, el seu gos que, segons deien, s'havia fet enorme. Neus i Jordi van aprendre que calia ser forts i lluitaren per ser feliços. Aquells dos últims cursos tots entenguérem que si mai no t'alçaves, no podries tirar endavant!

De tant en tant ens escrivim i, per festes, ens trobem al poble. Quina ironia! Veient-los ara, qui diria que mai havien tingut una vida dolça i agradable!

Natàlia Alfonso
Categoria: 2n cicle d’ESO
Finalista

3 de maig 2016

Concurs de narrativa curta

LA CADENA I EL LLOP

Era dissabte per la vesprada, estava esperant les meues amigues per començar a veure la pel·lícula que teníem pendent. Els meus pares ens havien preparat el sopar i uns quants sacs de dormir a la meua habitació.
Eren ja les 8 quan Clara, Paula i Maria pujaven per les escales. Les altres estàvem esperant-les al sofà. Finalment, les cinc amigues estàvem al sofà de casa preparades per a contemplar una pel·lícula que tractava d'una família que es mudava de barri per a oblidar el seu passat. En arribar a la nova casa passarien per coses molt estranyes.



I parlant sobre l'argument de la pel·lícula i pensant en la por que podríem passar, de sobte els llums de l'habitació on estàvem s'apagaren. Bela, que estava al meu costat, cridà. Intentàrem fer llum amb els mòbils, però per alguna estranya raó no funcionaven. Durant 10 minuts ens quedàrem a fosques i, poc després, mudes quan un soroll estrident captà la nostra atenció i, a poc a poc, aconseguí intranquil·litzar-nos de veritat. La por i la suggestió ens portaren a pensar que, entre la foscor, s'hi notava alguna presència molt pròxima a nosaltres. La veritat és que si ho pensaves en gelat, amb els llums apagats i amb aquell insistent soroll, el meu pis feia por perquè té un passadís molt llarg i amb una porta al final que sempre està tancada.
Per un moment pensàrem que la tronada era la culpable que els llums s’hagueren apagat; així que, agafades les unes a les altres intentàrem anar fins al plom per comprovar que no havia botat l’automàtic. No tinguérem massa sort i aquell soroll continuava sonant a l’interior de la meua habitació, just entre les bosses dels regals que m’havien portat les amigues perquè era el meu aniversari. Entre totes aquelles bosses, dins d’alguna s’hi produïa aquell soroll que ens molestava tant. A més, ara el paquet començava a brillar com si tinguera llum pròpia. Ens miràrem per si alguna sabia què estava passant, però ninguna va obrir la boca.

No podíem veure a penes les cares perquè l’única llum que hi entrava ho feia per les finestres. Per sort, eren grans i les faroles del carrer seguien fent llum a aquelles hores de la nit. Clara va reconèixer la seua bossa i, amb por, la va posar damunt del meu llit. Ens quedàrem uns segons sense fer res, ja que estàvem esglaiades; però, per altra banda, volíem descobrir aquell estrany misteri. Paula estava nerviosíssima i volia anar-se'n però no s’atrevia ni a girar-se al veure que aquella cosa tornava a brillar. Així que es va quedar i observàrem Clara que pareixia que, de dins la bossa, treia una cadena amb un penjoll en forma de llop.

Aquell penjoll era el que produïa el molest soroll que ens havia posat més nervioses; però per què? El tornàrem a posar en la bossa i regressàrem al saló amb el collar. La llum encara no havia tornat quan arribàrem al sofà de nou, però no tardà en fer-ho i tots els aparells de la casa tornaren a funcionar. Just en aquell moment, la pel·lícula, que ja teníem començada, tornà a l'escena on el protagonista assassina la mare i la filla. Maria agafà el collar i apagà la televisió. Les demés volíem continuar amb la pel·lícula però, després de discutir-ho, decidírem deixar-ho ja que no l'estàvem comprenent molt bé. Era massa desconcertant tot i, després del que havia passat, no teníem ganes de veure pel·lícules de misteri.



Bela, en mirar el seu mòbil i veure que no li funcionava, exclamà: “Xiques com pot ser? Si l’he carregat abans de vindre, com és que no va?" Provàrem totes a connectar els mòbils, però no poguérem. Paula es va tirar les mans al cap pensant que no podria comunicar-se amb sa mare: “No és just; ara pensarà que no vull parlar amb ella!”

Vaig preguntar a Clara si recordava on havia comprat el collar; però només recordava que una dona, a la fira del poble, li l'havia venut a meitat de preu.

Començàrem a preocupar-nos perquè Bela estava molt alterada i, de sobte, començà a cridar: “Eixe collar està maleït!”. Maria, la va abraçar i li demanà que es calmara: “Per què no amagues el collar en la caixa de bombons que està buida, sopem i posem una pel·lícula més divertida?”. Totes diguérem que sí i, en acabar de sopar, férem roses i posàrem Divergente, una pel·lícula de ciència ficció que ens encantava; Beatrice, una xica de 16 anys, ha de superar una prova per saber a quina fracció vol pertànyer; la tria sorprendrà la família i provocarà certes sorpreses.

Eren les tres de la matinada quan decidírem parar la pel·lícula ja que Paula estava mig adormida i no ens quedaven més rosses. Agafàrem les mantes i anàrem a la meua habitació a dormir.

La veritat és que no podia deixar de pensar en aquell collar que havia aconseguit Clara. Era tot molt estrany i m’havien passat moltes coses durant tot el dia. No volia despertar Maria, que estava al meu costat, però cap de les altres pareixia dormir. A les quatre i mitja vaig comprovar que algunes ja s'havien adormit i vaig decidir alçar-me per a beure un got d'aigua. Feia fred perquè les finestres estaven obertes, fins i tot les de la cuina que mai no s'obrien a l'hivern en ma casa perquè era l'habitació més gelada. Quan vaig anar a tancar-les, vaig veure una cosa negra per la porta que s'apropava cap a mi. El meu crit es va sentir per tota la casa. No sabia què fer, però a poc a poc la cosa va desaparèixer i vaig córrer pel passadís per avisar les meues amigues. Paula es va alçar junt a Maria per veure què passava. Pensaven que era altra de les meues bromes i no em van fer massa cas. Jo haguera afirmat que hi havia alguna cosa estranya a ma casa però les altres em deien que estava suggestionada. No obstant això, Bela em va creure i volgué que investigàrem més sobre el collar del llop.



     - Si no fem res, passaran més coses inexplicables -digué.

A les onze ens alçàrem i desdejunàrem un poc de llet amb galetes i ens posàrem a investigar sobre aquell regal. Els meus pares no arribarien fins dilluns i el nostre pla era quedar-nos durant tot el pont. Vaig encendre el portàtil per a buscar informació sobre el collar del llop. Passaven quinze minuts i Paula va exclamar que ja tenia informació. Clara va començar a llegir: “Aquest amulet porta cent anys circulant per tots els pobles valencians. Els mals esperits hi habiten i la maledicció que pesa sobre ell és impossible de desfer”. Parà un moment amb cara de preocupació, però va seguir llegint: “els mals esperits s'apropien dels cossos d'algunes persones per a recarregar d'energia l'amulet”. Clara la tallà i va dir preocupada: “La dona del collar feia molt mala cara. Sí, ara ho recorde, em va fer molta llàstima, estava com turmentada! Per això, principalment, li vaig comprar el collar. Em va fer molta llàstima, pensí que era una de tantes víctimes de la crisi i l'amulet em va fer gràcia!”.

Bela, amb l'únic aparell electrònic que funcionava, la seua tauleta tàctil, va trobar una pàgina web on hi havia consells contra les malediccions. Un dels consells feia referència a un objecte paregut al penjoll del llop i recomanava què s'havia de fer. Llegírem: “...només el foc purificarà l'objecte i lliurarà els seus amos del mal”. Ens miràrem sense saber què fer; aleshores Maria agafà el collar i el posà en la galeria perquè res més no es cremara. Paula va encendre una vela grossa que tenia ma mare sobre el taulell i va prendre foc al penjoll.

    - Xiques, entrem dins de casa ràpid!

Des de la porta de la galeria vérem allò que passava. Una de nosaltres digué: “Que no sentiu?” I altres afirmàrem: “Sí.” Notàvem com una veu es queixava mentre el medalló cremava, però no enteníem res del que deia. El llop del penjoll anà fonent-se a poc a poc com si fora de pasta i el crit s’anà apagant també. Només en quedà sencera la cadena que era de metall.

     - Alguna ha entés què deia? –preguntí.

     - Jo no he sentit res –digué amb timidesa Carla.

     - Què dius? –respongué Paula- Si se sentien els crits!

Suggestió o no, després d'una llarga estona, ens prometérem no contar res a ningú perquè ens tractarien de boges. Així que ens quedàrem al sofà i triarem pel·lícules que ens feren riure i oblidar aquell fet paranormal.

Cristina Martínez de Madrid
Categoria: Segon cicle d'ESO
Finalista