26 de nov. 2014

Què fa el Govern valencià per la defensa de la nostra llengua?

La Conselleria es nega escoltar la comunitat educativa i imposa el castellà a l'educació

Unanimitat entre sindicats i Escola Valenciana per exigir l'ajornament de la negociació sobre programes plurilingües

La Nostra Escola

25 de nov. 2014

Quan els himnes canvien de música

Seria possible una versió rock de la Muixeranga? I com l'acceptarien els puristes?

La Muixeranga és l'himne musical que ha acompanyat durant segles les torres humanes fetes durant la processó de la Mare de Déu de la Salut a Algemesí. Aquesta melodia tan particular, amb la recuperació de la democràcia, va generar un fort sentiment d'agermanament entre alguns valencians que volien un himne més apropiat per als nous temps que corrien. Lluís el Sifoner i, més tard el grup el grup Al Tall, van cantar l'himne i l'inclogueren en algun dels seus treballs discogràfics. De la 'Muixeranga' se n'han fet moltes versions: unes tocades només amb dolçaina i tabal, altres amb acompanyament simfònic o instruments musicals particulars, com és el cas de la versió dels Obrint Pas o de Pellikana. La festa, en la qual s'inclou l'himne, ha estat declarada per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. També ha estat reconegut el treball dels castellers.

Els castellers d'Algemesí no són els únics grups que tenen un himne per animar la festa amb música. Sovint els diferents grups de castellers en tenen un de propi que agermana els integrants de la mateixa colla i els identifica. Els himnes tenen una tonada senzilla i, en general, requereixen ser cantats; són com el crit d'alè que dóna forces al grup abans de muntar la torre humana o mentre la pugen. Si s'escolten fora de context i hom no se sent identificat, resulten un tant insípids perquè són cançons traçades a l'antiga. Per això alguns grups de castellers ja han començat a adaptar els seus himnes a les noves músiques i als ritmes de finals del segle XX; és el cas de la colla els Bordegassos de Vilanova que tenen una versió roquera del seu himne cantada pel grup Noctàmbuls.




Himne dels Bordegassos de Vilanova

Bordegassos, bordegassos, bordegàs.

De la terra traiem força,
de la mar temperament,
som la gent d'aquesta vila
que camina amb pas ben ferm.

Perquè és temps per Catalunya,
Vilanova dins del cor,
cada cop que fem l'aleta
la gent crida amb gran fervor.

Bordegassos, bordegassos, bordegàs.
Bordegassos, bordegàs.
Ben amunt!

Castellers de tots els pobles
la colla és gran passió
la pinya que ens agermana
porta ros nostre color.

Molt de seny i equilibri,
no oblidem el gran valor
que tenen els bordegassos.

La gent crida amb gran valor:
Bordegassos, bordegassos,  bordegàs.
Bordegassos, bordegàs.
Ben amunt! (bis, bis)

__________________

Versió en mp3 de l'Himne dels bordegassos.

Si voleu escoltar altres temes del grup Noctàmbuls:

- Dansa de la mort, en homenatge al grup Sangtraït.

- Immortals.

23 de nov. 2014

Fuster compliria avui 92 anys.

El millor homenatge que li podem retre a Joan Fuster cada dia és llegir els seus textos. En alguns casos, tenen quasi tanta vigència com el dia de la publicació.



LA DIFICULTAT DE SER POLÍTIC

Deu ser una qüestió de «temperament»: de cromosomes, potser. Hi ha qui ha estat parit per a «polític», i hi ha qui no. Pense en la mena de «polítics» propis dels règims diguem-ne liberals o —si més no— parlamentaris. Ho veiem cada dia i, en particular, quan l'ocasió d’un debat a les corts o quan les exigències d’una campanya electoral els obliga a enfrontaments una mica durs. De paraula, és clar, bescanvien les acusacions més violentes, sarcasmes que posen pell de gallina, insults. L'endemà, però, ja els trobeu en una foto de periòdic reunits afablement, com si no hagués passat res —com si no s'haguessen dit res, els uns als altres—, i fan compromisos, dinen plegats, fins i tot s'abracen. Després hi tornen, naturalment, a l'atzagaiada. És el mecanisme del sistema, sens dubte. Ells ho troben normal, i és probable que això haja de ser «normal» perquè la cosa funcione. Ara: es tracta d’un tipus de conducta que només pot explicar-se per una predisposició «innata». No és que facen comèdia; és que ells són així. I sort que ho són. L'alternativa fóra la guerra civil.
De tota manera, resulta comprensible que la multitud subalterna, el personal del carrer, acabe desconfiant. Desconfiant de tot i de tots. Les crítiques, de dreta o d'esquerra, al «parlamentarisme» són tan antigues com el mateix parlamentarisme, i per moltes i contradictòries raons: la gent s'absté de votar, sovint, o vota de mala gana, per un imperatiu rutinari o de propaganda asfixiant, poc o molt com conten que els indis de les reducciones jesuítiques del Paraguai complien el dèbit conjugal a toc de campana, sense cap entusiasme. Damunt, l'oratòria conjuntural rarament convenç ningú. I menys que mai, avui. La televisió ha degollat els efectismes del «discurs» clàssic, entonat, grandiloqüent. ¿No havia afirmat algú, no recorde qui, que la democràcia venia a ser com una «aristocràcia de tenors»? Ja no cal ser «tenor», o no cal ser-ho tant com abans. El micròfon ho fa innecessari. La fascinació prové del «mitjà». McLuhan ho apuntava.
Siga com siga, ser un «polític» com Déu mana, en aquesta línia, implica una sensibilitat coriàcia i un pragmatisme elevat, que no tothom té. Avui és corrent parlar d'una «classe política». El terme «classe» no és gaire correcte, en aquest context, però tampoc inadequat. La «classe política», un cop estatuïda i amb les seues divisions i els seus antagonismes, constitueix un bloc solidari, còmplice i amistós, per sobre la ingenuïtat de la ciutadania que milita seriosament en les discrepàncies, o que les observa amb reticència. Els «polítics» són uns individus que ho aguanten tot, a condició de continuar en el càrrec o a l'expectativa del càrrec. Els qui no som polítics tenim la tendència a irritar-nos, i acabaríem negant-li el pa i l'aigua a l’«enemic» que ens juga una mala passada. Ells no: tots són iguals, i ja s'ho apanyen. ¿Perquè no tenen vergonya? No m'estranyaria gens que fos això: una manca de vergonya. Però, ben mirat, ¿què és la «vergonya»? Ja m'ho diran vostès, lectors. Una condició del polític —i no caldria remuntar-se a Maquiavel— és la «pocavergonya»...
També té el seu mèrit, ser «polític». La quantitat de temps i de paciència que han d'aplicar a les seues maniobres, generalment inútils o estèrils, fallides, em sembla impressionant. Un parell de vegades, i no més, m'he vist embolicat en anècdotes d'aquelles on es pasta i es cou una determinada operació política. M'hi he avorrit tremendament: m'hi he impacientat. Jo no sóc un «polític» nat. Ja m'ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: «Vostè menja poc i es antipàtic: no podrà ser un bon polític.» Menge poc i sóc antipàtic: d'acord. Però quan els «polítics» mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El «poble». ¿Que el «poble» és una abstracció? Sí i no. Hauríem de discutir-ho. En tot cas, jo no tinc la fusta de «polític». M'espanta la possibilitat que em prenguen per «polític». Ho sóc a la meua manera, perquè tot és política. La meua no és la «professional»: la de la «classe». I la «classe» s’ho passa la mar de bé fent «política».
Sempre m'he reservat el dret a fer la contra. ¿Cosa d’«intel·lectuals»? No. Tots els «polítics» en funcions són també intel·lectuals: professors, metges, advocats, advocats sobretot, economistes, algun poeta líric, un parell de novel·listes. Comprenc l'abundància dels advocats: els polítics, tradicionalment, es dediquen a fabricar lleis, i, de lleis, en saben molt els juristes. El mal és que majoritàriament els juristes són de dreta: uns colossals partidaris de la propietat privada i dels plets que la propietat privada provoca. D'això viuen. I de la Llei Hipotecària. I de les altres lleis que ells o els seus antecessors inventaren al servei dels rics: de la «classe dominant». Jo també sóc llicenciat en Dret, i sé de què va tot això. Em conec el paño. La política ha estat un afer d'advocats, en exclusiva, fins que aparegué la titulació d'«economista». L'«economista» no és, de moment, i a les universitats espanyoles, sinó un «advocat» que no sap de lleis i que es deixa encantar per les estadístiques. I tant se val. Advocats i economistes, no importa de quin partit, coincideixen en l'ofici de la «política».
Al capdavall, la «política» és un cercle viciós. Excepcions a part, tot acaba en una transacció. I no em sembla malament: la transacció ajorna la guerra civil, i això sempre és d'agrair. L'ajorna només... Mentrestant, dretes i esquerres fan el simulacre, alhora, de ser amics i enemics. «Ells» han donat suport al tinglado vigent: els negocis privats esdevenen «economia nacional». Els socialdemòcrates —i ho són tots, fins els trotskos, si encara en queda algun— esdevenen gestors del capitalisme: ho esdevindran, si pugen al poder... És la «política». ¿Una estafa? Seria excessiva la qualificació. Però per aquí van els trets. I el veïnat regular, heterogeni, no sap a quina carta quedar-se. I arronsa els muscles. La indiferència política —mal que ens pese a tots— és natural. La imatge que els «polítics» parlamentaris donen és la d'un tongo idiota i capciós. Les seues disputes tenen un sostre: ¿un «pacte»? Però ni tan sols cal el «pacte». Tots són uns i els mateixos... Per allò dels cromosomes, i per més motius.

(Publicat l’abril de 1979 a Serra d’Or)


_______________________________________________


En premsa hui hem pogut llegir al respecte:

- Aniversaris, text de Josep Franco publicat a Vilaweb.

22 de nov. 2014

Issam Bayan a Facebook


21 de nov. 2014

Alliberar un llibre, un acte per compartir

Alliberar un llibre és un acte que ens permet compartir històries, cultura, plaer, és passarllibres. No és tracta de cap intercanvi ni tampoc d'una adquisió de segona mà; és permetre que els llibres viatgen i troben els seus nous lectors. Des de l'any 2001 el book crossing ha consistit en deixar un llibre en una zona pública on altres lectors se'l troben i es puguen interessar per la seua història, pel seu contingut. Aquest acte està basat en tres principis: llegir, registrar i alliberar, tres accions que ja són quotidianes per a moltes persones i que compta amb més de 750.000 membres a Europa i més de sis milions de llibres registrats. Es tracta de llegir i donar-li al llibre altres oportunitats de retrobar lectors disposats a deixar en la xarxa la seua experiència, de tornar a alliberar-los perquè viatgen de nou en l'espai i permeten que altres persones enceten aquesta nova aventura de llegir i acaçar llibres.

http://racobookcrossing.blogspot.com.es/

http://www.bookcrossing-spain.org/

http://blocs.cpnl.cat/castelldefels/2013/05/20/ultima-oportunitat-per-alliberar-un-llibre-i-atrapar-ne-un-de-nou/



Article publicat anteriorment el 14/12/2013 en aquest mateix blog.

20 de nov. 2014

M. C. Escher també en cinema i publicitat

Qui és Escher?


Maurits Cornelius Escher (1898-1972) és un dels artistes gràfics més importants del món. El seu treball el podem contemplar, per exemple, al Museu de La Haia que porta el seu nom i en múltiples webs d'internet. Es tracta de dibuixos que podrien ser aplicables fàcilment al disseny de ceràmiques, teles, jocs, papers pintats o, com mostra la fotografia següent, en la decoració de façanes d'edificis.

A l'esquerra: decoració basada en Metaformosi

Com és la seua obra?

Amb les seues il·lustracions particulars, el seu treball s'acosta tant al dels pintors surrealistes (detalls, esquelets i monstres inquietants), com al dels matemàtics i geòmetres

Generalment reprodueix imatges d'animals o figures humanes disposades en l'espai seguint una particular simetria que no està exempta de certa confusió; i també arquitectures impossibles, que ens recorden algunes aportacions del surrealisme a l'art. Es tracta, sovint, d'un joc de falses perspectives en què es basa la seua particular interpretació de l'arquitectura clàssica: contradictòries figures geomètriques, escales que no sabem si pugen o baixen, cascades d'aigua que cauen des de superfícies que estan en el mateix pla, simetries rebuscades.




Com ha influït la seua obra?

Sobre la ciència

Alguns científics i arquitectes, atrets per aquestes il·lustracions sorprenents, han intentat demostrar que alguns treballs d'Escher podien adquirir forma tridimensional. Altres, analitzant la perspectiva en diferents obres, ens han demostrat que els seus dibuixos d'edificis, encara que guarden una certa relació aparent amb la realitat, no tenen una resolució viable; per tant, són impossibles de construir. 



A tall d'exemple, és interessant veure la recreació de la litografia 'Cascada' (1961) per mostrar-nos el truc que generava aquella il·lusió òptica. Només l'ús d'una maqueta i d'aparells mecànics que pugen l'aigua a nivells superiors ens ha permés visionar com havia estat concebuda la il·lustració. La filmació de l'experiment en vídeo ens ajuda a entendre el procés i ens acaba de desvetllar, de manera didàctica, el joc de perspectives que estava ocult en l'original.






En publicitat

Els publicistes també han volgut fer-ne ús de l'univers particular d'Escher per guanyar-se l'atenció dels teleespectadors. Ens aquest sentit ens convé revisar un parell d'anuncis on es veu clarament la presència i influència de la seua obra.  








En cinema 

Unes vegades s'ha esdevingut en clips musicals, documentals o curtmetratges.



Altres, gràcies a l'animació. És el cas del curt Mind the Steps! (1989) d'István Orosz, i del curt Hallucii, creat per Goo-Shun Wang (2006), que reprodueixen la idea d'aquelles escales en les quals no es coneix on està el principi ni la seua fi ('Ascendint o descendint', 1960 o 'Dalt i baix', 1947).

  

19 de nov. 2014

Qüestions de perspectiva: Felice Varini

Felice Varini és un artista, conegut pels seus dissenys. Són pintures de perspectiva-localitzada per a les quals l'autor treballa una certa anamorfosi per crear imatges en habitacions i exteriors que prenen una forma perfecta des d'un punt de vista determinat. Encara que quan es mira la pintura des del punt de vista amb què ha estat dissenyada podríem pensar que es tracta de formes en tres dimensions, són, de fet, gràfics plans pintats sobre les diferents superfícies per crear una imatge aparentment tridimensional.















Amplieu la notícia i veieu més imatges ací

18 de nov. 2014

Rafa Arnal (2012) 'Pam a pam'



___________

ACTIVITAT

Escolta la cançó Túria de Rafa Arnal i completa la lletra.
___________

TÚRIA

Música: Enric Murillo
Lletra: Rafel Arnal
Àlbum: Pam a pam

Túria va fugir del ________
per mudar-se a la ________
molta espenta i de verb fàcil
viu al dia en pis ___________.
Dues feines mal pagades
somnis al voltant de l'art
sense ______ que l'ajuden
sols té ______________ anys.

I ella que _________ a Laia;
Laia que s'estima al Matt;
Matt _________ de Pere;
Pere creu que és amistat.
Tots han ________de sa casa,
ningú sap on vol anar,
prenen l’últim _______ que passa
melodia de ciutat.

Les ___________ beuen mate
i el tender parla xinés
el cuscús i la __________
del carnisser libanès...
La tristesa ___________ sola
la sort de __________ bé
llibres, música i _________
Pla, Khaled i Techiné.

__________________

Si t'ha agradat pots escoltar altres cançons del mateix disc com 'Diumenge' o 'Dies de festa' o 'Citizen (amb la fam, revolta!)'

O visita el seu web

_________________________________________________

Ampliem apunt

El dijous, 27 de novembre, a les 19.00h, a la sala d'actes de l'Octubre CCC, actuarà el grup Carraixet per commemorar més de 40 anys de dedicació a la música i per fer la presentació del videoclip "Les Parrandes".

Carraixet, més de 40 anys!

Presentació del videoclip “Les Parrandes”.

Actuació de Carraixet, amb la col·laboració de Rafael Arnal, Els Pabordets i Spyros Kaniaris.

Amb la participació de l'escriptor Rafa V. Arnal, dels cantants Paco Muñoz, Vicent Torrent i de Toni Gisbert, secretari d'ACPV.

Presentació a càrrec de Jaume Bayarri, director del videoclip i de L'alqueria blanca.

Organitzat per Carraixet amb la col·laboració d'Acció Cultural del País Valencià i de l'Octubre CCC.

Més informació

17 de nov. 2014

2a Plaça del llibre


Del 20 al 23 de novembre se celebrarà a l'Octubre CCC (c/ Sant Ferran, 12 de València) la Plaça del llibre. Com a avançament, algunes editorials ja han fet distintes activitats de promoció del llibre amb escriptors/es a les llibreries.

Aquests dies també hi haurà altres activitats i signatures d'autors que podeu consultar en el següent enllaç.

14 de nov. 2014

Publicitat: Nadal, ens venen somnis o fum?

Santiago Zannou dirigeix l'anunci del sorteig de Nadal 2014, que costa 840.000 euros

Ens venen il·lusió?



Ens venen emocions i sorpreses?



Ens venen justícia?



Ens expliquen com va el negoci?




Des de fa anys que Loterías y apuestas del Estado, han apostat per fer publicitat. Una inversió que els deu eixir ben rentable perquè cada any són més els espots que ens venen l'esperança d'arribar a ser milionaris.

Serà que no tenen prou guanys i necessiten recaptar més imposts indirectes?



La tria, enguany, ha estat aconseguida. De nou tothom en parla de l'anunci; tots se sorprenen per les característiques d'un personatge anònim, Antonio, un treballador de caràcter bondadós que pensa en els seus parroquians i en el treball. Al bar d'Antonio apareixen els veïns, els clients, els parroquians que acostumen a comprar-hi loteria de Nadal. Són personatges humils que viuen en un barri treballador on alguns pateixen les circumstàncies de la crisi econòmica. Manuel sent vergonya per no haver pogut comprar, com altres anys, la participació de loteria, per no haver pogut quedar bé amb l'amo del bar. Però Antonio sospita pels moments que passa el seu client i enguany ha tocat la grossa al seu bar. Manuel també sap la sort de l'amic i dels seus veïns, però ell on no pogué comprar el dècim guanyador. Sort que allà estava l'amic, amb un cor més gran que el cos i un sobre guardat per a ell.

Es tracta d'una història emotiva, d'un relat amb final feliç ben tramat sobre els somnis de les persones que treballen i ho tenen difícil per arribar a la fi de mes. Però la realitat és una altra. Generalment els somnis esdevenen fum en la majoria de casos i, en acabar el sorteig de la Loteria i comprovar que no tens cap número premiat, es deixa l'esperança penjada d'un fil fins al proper any. Aleshores és el moment en què els telenotícies ens recorden el millor premi de consolació: "Tenim salut!" o "Tenim treball!". I qui està escàs de salut i/o de treball, què?

Enguany els publicistes de la campanya s'han centrat en les conseqüències de la 'crisi', en els menys afortunats de la societat i en la 'solidaritat' de la família, dels veïns o dels amics.




I també en l'estima pels pares i pels seus plans: els desitjos que no pogueren complir en vida.



O dels que encara estan a temps de complir els plans de futur.





Enrere s'ha quedat l'arbre de Nadal i les boles daurades que tant van donar a parlar el 2013, la pols màgica de les fades o del calb que llançava el seu misteriós alé per portar alegria a totes les llars. Enguany el relat ha generat noves sensacions, lligades també als sentiments i a les emocions que formen part de l'àmbit més personal, aquelles que es noten a la panxa, a l'interior mateix de les vísceres. Haurem d'anar en compte i gastar bé el cap; no ens deixem portar per les emocions ni per la caritat, el que ens cal és més justícia social, i uns drets que malgrat estar a la Constitució mai no acaben d'assolir-se.

És ètic que el propi Estat jugue amb els sentiments de les persones? És ètic que apel·len a la humanitat de la gent? Per què no mostren més transparència i ens expliquen per què es permet que els ciutadans aposten? On van a parar els beneficis sucosos de les apostes? Al final, potser, és això el que voldrien saber els anònims ciutadans que no obtenen premi. Sempre són més els perdedors que els qui obtenen el premi, perquè sinó mal negoci faria l'Estat; però si sabérem on van a parar eixos diners, quins projectes es financien amb els guanys, què es millora en la nostra societat potser tots n'estaríem més satisfets.

I digueu-me:
- Si us regalen records d'infantesa, no serà que us volen prendre una part de la cartera?
- A canvi de les emocions us trauen les pors?
- La sort i l'esperança són paraules buides de contingut per tan gastades en aquests discursos?
- Els milions que guanya l'Estat t'han dit mai com s'administren?

Trobe l'anunci un tant agressiu per buscar constantment tocar la fibra sensible de l'espectador; fins i tot quan ens dóna a entendre la resignació: "La felicitat està en el treball de cada dia".
- "Què, després d'esta tancaràs, no?"
- "Jo que vaig a tancar! Ara que estos em deixaran propina?".

És per això que em torne a plantejar si ètica o estètica. Els anuncis estan molt ben fets; els guions són espectaculars, però no tinc clar si el producte que s'ofereix i de la manera que és fa és ètic. Perquè qui més beneficiat n'ix amb els imposts indirectes de les apostes no són els ciutadans sinó l'Estat. A pobres i a rics se'ls cobra el mateix perquè els primers, a falta d'un treball digne, només els queda l'esperança de poder canviar de vida amb un colp de sort que els permeta eixir del clot.

I això últim Santiago Zannou ho sap molt bé i per això juga com ho fa i li permeten els anunciants.

13 de nov. 2014

Diumenge concert de Carles Dénia a la Sala Simbiosi

El proper diumenge 16 de novembre a les 19h el cantautor Carles Dénia actuarà a la Sala Simbiosi.

En aquest concert farà un repàs dels seus dos últims treballs i presentarà alguns temes nous. Cant d’estil, música tradicional valenciana i cançons dels poetes de l’orient d’Al-Àndalus en versions de Josep Piera sonaran en la veu del cantaor de Gandia.

Podeu comprar l'entrada anticipada a La Llibreria d'Alzira (C/Hort dels Frares) o amb un mail a salasimbiosi@hotmail.com 

Per a més informació: www.salasimbiosi.org







Flor estranya

Lletra Ibn Khafaja
Música Carles Dénia
Altres Musicació d'un poema del segle XI-XII adaptat per Josep Piera
Àlbum El paradís de les paraules
Any 2011
Discogràfica Comboi Records

Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'ha despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa.

9 de nov. 2014

El text de la presentació de 'Lluitant contra l’oblit' de Laura Ballester

Bona nit i benvinguts. Gràcies per la vostra presència.

Començarem la presentació del llibre de l'amiga Laura Ballester amb els meus agraïments a qui l'han feta possible.

En primer lloc, a l'autora perquè ha pensat en mi per formar part de l'acte. És un honor que una antiga alumna i amiga encara pense que un pot fer-li costat en un acte tan important com la presentació del seu llibre al poble on som nascuts els dos.

En segon lloc vull agrair a les autoritats locals que hagen permés la presentació, al Teatre de la Plaça, d’un llibre que conta veritats com a punys i que tracta d’un tema polèmic perquè encara, després de huit anys, no està resolt per les autoritats competents, alguns dels quals continuen sent els seus companys de partit  i segueixen ocupant càrrecs de responsabilitat en les institucions. És un acte de valentia i de transparència donats els temps que corren. Tot i amb això, he de lamentar que la felicitat no siga completa: la poca publicitat que des de les distintes àrees de l’Ajuntament se n’ha fet de l'acte (avui mateix la informació de la presentació no apareix a la pàgina web del consistori), i el canvi de data (del 29, en plena Setmana de les Lletres, al dissabte 8 de novembre) ens pot fer pensar que el tema continua sent incòmode per al govern local perquè els seus companys de partit encara no han sigut capaços de resoldre’l com cal. Tapar veritats no és un motiu de lloança.

No puc deixar de costat el treball de l'editorial Sembra per la publicació del llibre i pel seu paper com a editorial jove que ha apostat per un assaig valent i compromés en una època de crisi de valors, crisi econòmica i de servilisme de la informació. Una època en què, a més, es llig molt poca literatura de pensament. Felicitats!

I finalment, per tancar aquest capítol, vull agrair la presència de Francisco Manzanaro, Rosa Garrote i Teresa Moreno i de l’AVM3J que representen el seu esforç i constància en la defensa dels drets dels seus familiars, que és també la de tots els ciutadans valencians que fem ús del transport públic i exigim transparència en les institucions que ens representen. Ells són els veritables protagonistes del llibre.



Fets els agraïments, passaré a parlar-vos un poc de Laura Ballester, una periodista constant, lúcida i intel·ligent que escriu de forma clara i entenedora; ja era així com a alumna de l’institut: incisiva, inquieta, participativa, atrevida. Al seu twitter ella mateixa es defineix com "una eterna aprenenta, curiosa empedreïda, cicloturista d’alforges... Periodista en Levante-EMV i lluitadora contra l'oblit des del 03-07-2006".

Coneixent el que escriu i el contingut del llibre, no em sorprén que el periodista Salvador Enguix pose com a exemple Laura, en l’article “Laura Ballester y el periodismo”, quan diu que "hi ha periodistes que exerceixen l'ofici amb una dignitat admirable". Ho diu per la constància demostrada: "des del fatídic 3 de juliol del 2006, dia de l'accident del metro de València no ha parat d'investigar una tragèdia en què “alguns” s'han esforçat en ocultar la veritat i “altres” mai no han volgut assumir responsabilitats polítiques i administratives; de les penals, si les hi ha, s'encarregaran els jutges". Efectivament, com el mateix Enguix afegeix, en llegir el llibre comprovem que el treball de Laura ha estat incansable: "dia a dia, mes a mes, s'ha encarregat de qüestionar les versions oficials, consultant documents, treballant fonts d'informació, preguntant sense parar a tot aquell que tinguera alguna cosa a dir i mai, mai s'ha donat per derrotada". Laura Ballester ens ha donat un exemple de periodisme d'investigació i de qualitat. No és d’estranyar, per tant, que una de les cartelleres més representatives i crítiques de la ciutat de València li donara recentment el premi Cartelera Turia pel seu seguiment i difusió de la tragèdia que centra l’interés del llibre que hui es presenta.

En l’obra, Laura aprofita tot el que ha investigat a partir de les entrevistes als familiars i de la documentació a la qual ha pogut accedir per donar llum a les preguntes sobre l’accident del metro de València. I ho explica de forma clara i comprensible, de forma planera, perquè un públic ampli puga entendre perquè algunes persones han actuat així amb els antecedents (fins a tres accidents havia patit el vago descarrilat amb anterioritat), les conseqüències (43 mors i 47 ferits), l'ocultació de dades(l'estratègia del silenci, el parerot d'una comissió teledirigida i amb les respostes preparades), la negligència en el tractament de les proves clau (només 1 policia judicial, no expert, estava present quan obriren la caixa negra del tren), la manipulació informativa (fins al programa de Jordi Évole, 'Salvados' era un tema que no existia per als informatius, i Canal 9 mai no informà dels fets amb transparència i ha passat per alt, durant 8 anys, les concentracions fetes per l'AVM3J cada dia 3 de mes) o les contradiccions judicials (1 sol testimoni preguntat en judici en 8 mesos)...

Laura Ballester compta en el llibre amb nous testimonis inèdits que li permeten contar-nos amb més detalls un viatge per la informació, un viatge que queda explícit en el mateix subtítol del llibre: “El llarg trajecte de les víctimes del metro”. En el viatge ens quedaran clares i tornaran al record detalls sobre l’accident, sobre el dia a dia de les víctimes, sobre com s’amagaren les proves de la tragèdia perquè pareguera un simple accident sense culpables (0 responsables), sobre l’actuació de determinats altaveus de certs mitjans de comunicació que augmentaven el silenci sobre el més greu accident de metro que s’ha patit a l’estat espanyol, sobre com l’ocultació de proves, per aquells que haurien d’haver sigut transparents, ha estat una constant.

Però el més important que ens aporta el llibre, crec, és la positivitat: com, per damunt de totes les mentides i els entrebancs, la dignitat dels familiars manté viva la lluita contra l’oblit huit anys després de la tragèdia. Aquesta reflexió constant i dramàtica sobre l’accident del metro, que partí de l’actuació personal i de la necessitat de respostes, permeté la unió dels més afectats en una associació, AVM3J, que lluita, amb l’ajuda de periodistes com Laura, perquè tota la veritat ixca a la llum i el seu esforç no siga de bades.

El llibre de Laura Ballester, per tant, és també un dels camins per mostrar la dignitat d’aquestes persones que no han oblidat els seus familiars i perpetuen un dol que, com dic, ja dura 8 anys. Recuperar la dignitat és recuperar la paraula als mitjans de comunicació i davant l’opinió pública perquè es faça justícia. Aquest és el camí també perquè es done resposta a un fet, l’objectiu de l’AVM3J, que demostre als valencians que una societat més justa, més honesta i exigent és possible i que només així, recuperant la memòria dels seus familiars difunts amb la veritat per davant, podrem aconseguir un futur millor, uns mitjans de transport més segurs i, potser, uns dirigents polítics més dignes de representar-nos.

Com suposareu, la lectura del llibre no està exempta de ràbia; però la història està contada des de la intel·ligència que dóna el treball solidari i la investigació exhaustiva, des de la constància i el sentit de periodista al servei de la informació i de la veritat que té Laura Ballester. I ella ho explica amb sensibilitat.

I dit açò i per acabar, he de retornar el protagonisme de l’acte a Laura Ballester, que ens ha deixat al nostre abast la possibilitat de llegir uns testimonis imprescindibles, una mostra  d’una lluita i un model de transparència basada en la recerca de la veritat i en la investigació. Ella sabrà les hores dedicades i els entrebancs apareguts en el camí per lluitar contra el silenci, per fer bon periodisme. A mi, ara, només em pertoca recomanar-vos el llibre perquè, malgrat que coneixem part de la informació apareguda, Laura ha anat més enllà, sense buscar la llàgrima fàcil, des de la veritat, per mostrar-nos el camí honest d’unes persones, les que formen l’associació de víctimes del metro AVM3J, que ens demostren que lluitar contra l’oblit dels seus morts, intentar esborrar del seu cap unes imatges tràgiques i duríssimes, especialment en el cas dels ferits, implica obligar les autoritats i els responsables a ser transparents, a respondre les preguntes que encara queden sense resposta, a actuar amb justícia i a despertar les consciències de ciutadans compromesos i lliures perquè la nostra dignitat passa per exigir sempre allò que és just caiga qui caiga.

8 de nov. 2014

'Lluitant contra l'oblit', un llibre de Laura Ballester

A les 20 hores d'avui dissabte 5 de novembre, al Teatre de la Plaça de Silla, ha començat la presentació del llibre que ens explica la lluita contra l'oblit d'unes persones que esdevingueren víctimes d'un dels accidents de trens més greus d'Europa, el del metro de València: 43 morts i 47 ferits, però 0 responsables

En l'acte han participat Rosa Garrote, Teresa Moreno (veïna de Silla) i Francisco Manzanaro, de l'associació AVM3J de víctimes de l'accident del metro. Tots tres han contat al públic les seues vivències personals sobre l'accident del 3 de juliol de 2006 a València. Laura Ballester ha reconduït les intervencions amb les seues preguntes i ha completat detalls sobre el procés de recerca de la informació que enriquien la narració i l'anecdotari. En el torn de paraula del públic han hagut paraules d'agraïment per l'actuació i exemple de les persones que formen l'AVM3J.

Lluitant contra l'oblit és un bon exemple del periodisme de Laura Ballester, un treball que mereix la pena llegir perquè ens explica les vicissituds per les quals han hagut de passar les famílies dels morts i els propis ferits; unes persones que, a més del dolor personal, han hagut de comprovar l'engany de les autoritats i l'ocultació constant de proves. El lector, com diu l'autora, hi trobarà "algunes claus per a interpretar aquests silencis estratègics" i aquests 0 responsables davant dels 43 morts i dels 47 ferits.







Dies després, en la presentació del llibre a Barcelona, el dia 19 de novembre de 2014, Jordi Évole es va referir al govern valencià.

6 de nov. 2014

El clip 'Aniversari' (2011) dels Manel




La cançó 'Aniversari' està inclosa en el disc '10 milles per una veure bona armadura" de Manel, publicat a l'octubre del 2011




Activitat

1. Mentre l'escoltes, completa la lletra de la cançó 'Aniversari' del grup Manel.


_______________________________________

Els llums s'han apagat, han tret el ___________,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un __________".

I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador.

Un segon, dos segons, ________ segons, quatre i ___________.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb _________ de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la _______ decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.

Del tamany d'una ________, del tamany d'un ________.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos ______________,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de ___________ d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de _____ i la paret
just a temps que no em mengi el collons de __________.

I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu ___________ en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un ________ i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la ________ del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ___________,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i _________
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres ____________
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un _________ que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el ________ indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les _________ es van apagant.


________________________

Activitat

El diminutiu...

- ens indica que és de tamany reduït, menut.

- aporta una càrrega afectuosa que no tenen altres llengües.

- apropa el receptor a la situació d'enunciació amb un xicotet toc d’humor.


Ara que ja tens la lletra completa, anota tots els diminutius que apareixen al text i digues quin valor tenen en el text.

5 de nov. 2014

M'agraden les Trobades

Amb l'objectiu d'iniciar l'organització dels actes del 30 aniversari de la Trobada de la Ribera s'ha encetat la campanya "M'agraden les Trobades". L'objectiu és implicar les comunitats educatives i les organitzacions de la comarca en la Coordinadora de la Ribera. Per augmentar l'esperit educatiu i festiu de l'efemèride s'han preparat diversos actes, entre d'altres la realització i difusió d'un vídeo on expliquen la Trobada i intenten encomanar el seu esperit: l'estima per la nostra llengua i per l'ensenyament en valencià.





El 15 de novembre, a Corbera, es farà la jornada Som gent de Trobada.

Endavant!

4 de nov. 2014

Si haguera dut la càmera...

No has tingut mai el desig de fotografiar algun esdeveniment concret però no portaves la càmera? Hui en dia, moltes persones porten damunt una càmera, la del seu mòbil, i poden permetre's fer la foto d'una posta de sol que presencien quan tornen a casa, d'un espectacle de carrer colorista, d'algun paisatge o persona particulars... Quan se'ns presenta la possibilitat de fotografiar algun esdeveniment, a falta de càmera fotogràfica, la del telèfon mòbil és una ferramenta útil per substituir-la. Amb l'aplicació de l'smartphon es poden aconseguir instantànies interessants que no fotografiaríem de cap altra manera. Mireu-vos alguns consells que ens donen per a fotografiar amb un mòbil.



Fotografiar sembla fàcil aparentment però no sempre ho és; cal controlar l'enfocament, la llum, l'enquadrament... i sovint ens agradaria incloure-hi algun efecte especial que fera que la foto que se'ns presentava al davant tinguera un detall particular.

Fa uns dies els amics de 400 colps ens mostraven un vídeo amb trucs molt particulars. Visiteu el seu blog i mireu-vos el vídeo que ens aconsellaven veure perquè poseu en pràctica algun dels trucs que s'hi expliquen.

3 de nov. 2014

Activitats a l'Octubre CCC: 'La memòria de la matèria' (2013) i 'L'home de neó' (1988), d'Albert Abril

Acte: Projecció del documental La memòria de la matèria
Data: dimarts, 4 de novembre de 2014
Hora: 19.00h
Lloc: Octubre CCC, a la sala d'actes

Projecció presentada i comentada per Albert Abril (director del documental, membre de la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans).


Com explica Isabel Clara Simó: “Albert Abril ha filmat, amb una sensibilitat exquisida, la vida d’una tribu de l’Amazones, els indis Zo’e, que, d’alguna manera, ens representen: són la nostra prehistòria, amb tota la seva dignitat i tota la seva puresa. No cal dir el valor que té un documental així per a l’antropologia: la manera d’alimentar-se, la nuesa adàmica, la igualtat de la dona... Però el més important és la seva qualitat artística. Si Albert Abril fos americà, francès o espanyol, en parlarien a televisió cada dia, no en tinc cap dubte”.

Fitxa tècnica

Direcció: Albert Abril (2013)
Producció executiva: Sandra Forn
Editatge: Aimon Ninyerola
Producció: Films de l’Orient i Alins Studio

Més informació




____________________________________



Cicle Barcelona Escenari Cinema

Acte: Projecció de la pel·lícula L'home de neó
Data: dimecres, 5 de novembre de 2014
Hora: 19.00h
Lloc: Octubre CCC, a la sala d'actes
Projecció presentada i comentada pel director

Sinopsi argumental: Lynda, una bella reportera de ràdio, rep fortes pressions del seu company Jordi per tal que aconseguisca que David, un mecànic muntador de rètols de neó, faça tres encàrrecs misteriosos. David comença a preocupar-se molt quan, en acabar els dos primers, un desconegut intenta assassinar-lo...



Fitxa tècnica

Direcció i guió: Albert Abril (1988)
Intèrprets: Viviane Vives, Assumpta Serna, Feodor Atkine, Lluís Homar i Jordi Torras
Durada: 100’
Fotografia: Llorenç Soler
Música: Toti Soler
Producció: Paco Poch

_________________________

Cicle organitzat per l'Octubre CCC amb el patrocini de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
Col·labora: Mostra Viva
Director del cicle: Antonio Llorens

Entrada lliure

Més informació