L'embruixat de Valle Inclán per l'EMT de Silla

L'Escola Municipal de Teatre de Silla (EMT) i el seu director, Ramon Moreno, es caracteritzen per uns muntatges estètics i perfeccionistes. Un teatre valent que treballa amb texts d'autors significatius del teatre espanyol del segle XX i amb actors que s'estimen el teatre però no n'han fet d'ell la seua professió, encara que ho facen "de cine".

Enguany l'EMT de Silla celebra més de 30 anys en  la producció d'espectacles i ho ha volgut fer amb L'embruixat, una obra de Valle Inclán traduïda al valencià per Esther Coronil.

 

L'estrena de l'espectacle es va produir la setmana passada al teatre de Silla i, des d'avui dijous i fins diumenge 26 de juny, es presenta al Teatre Micalet de València.

25 persones, sobre un escenari minimalista en què només hi destaca una lona, van construint aquest relat de Valle-Inclán des de la foscor que genera la boira. A poc a poc, la boira escampa i els personatges ens mostren les raons d'un conflicte, un tema recurrent en el teatre de l'autor on la misèria humana es mostra, de vegades, de la manera més crua. Amb uns moviments mesurats i estètics, els personatges van construint cadascuna de les cares d'un mateix prisma polièdric: la maternitat, l'avarícia, l'herència i la sang, la misèria... I cadascuna d'eixes cares s'enriquirà  amb la història d'un cacic gallec que, amb les seues actuacions davant la possibilitat de criar un nét, el fill d'un fill mort el mateix dia del seu casament, ens mostrarà les pròpies misèries morals, les mateixes que acabaran per ofegar-lo malgrat totes les seues riqueses.

A poc a poc, com eixa boira que s'esvaeix, l'espectador anirà aclarint el tema d'aquesta obra, inicialment boirós perquè així ho vol l'autor. Els propis actors, en eixir del seu grup de confort, ens descobriran els oficis que els ajuden a malviure i relacionar-se amb Pedro Bolaño, el cacic esmentat. A poc a poc la lona que cobreix l'escenari esdevindrà llençol, xarxa de pescadors, llar o infern, el propi paisatge rural on transcorren les seues vides. Unes vegades uns, altres voltes els altres, els actors esdevindran animals carronyers, corbs, gavines o gossos que, mitjançant una de tantes danses gestuals i estètiques ens recordaran alguns dels quadres de Bruegel, El Bosco, Nonell o del propi Goya.

En ocasions, els pecats capitals dominaran l'acció d'homes i dones, les seues pròpies misèries: enveja, orgull, ira, avarícia o luxúria i, per això mateix, esdevindran monstres, es transformaran en animals, en assassins si cal, per traure de les pròpies entranyes el més roí que porten dins seu.

Sé que no sóc del tot imparcial (com alguns sabeu vaig formar part d'aquesta escola), però aquesta és una obra que cal contemplar, una ocasió important per acostar-se al teatre de Valle-Inclán; una ocasió magnífica per conéixer millor el teatre de Ramon Moreno i Amparo Pedregal, que comparteixen la dramatúrgia i direcció d'aquest espectacle.

Se'ns està quedant cos de postguerra

Amb aquest títol que ens remet a una imatge impactant per als qui visqueren la postguerra, s'estrenà ahir al Teatre Micalet l'obra de Guadalupe Sáez, representada per Lupa Companyia de Teatre. Amb una interpretació aconseguida de Mertxe Aguilar, Sandra Sasera i Pau Gregori, l'obra és fruit de la veritat, de les vivències compartides i conegudes, de la reflexió assumida entre el que està prop i allò que està lluny. Se'ns està quedant cos de postguerra bascula entre el que cada persona sent en el seu interior i allò que li rebota, entre allò que és fruit de la seua personalitat i vivències i allò que li queda lluny, entre el que hom vol veure i allò que, sembla, no existeix per als seus ulls.

En la vida real tot sembla ser relatiu i, per això, el text va construint-se a partir d'imatges que juguen a fer evident allò que és invisible per a molts, fins i tot per als qui són més a prop d'una realitat que no agrada, d'una realitat que hom vol amagar o estigmatitzar. I l'obra es va construint sobre la suma de fotografies que genera una viatgera, una turista en la seua pròpia ciutat, la de València, mentre construeix un àlbum fotogràfic que arreplega també una altra realitat. La major part de les vegades, hom fotografia només allò que sorprèn, allò que agrada, però l'obra posa el punt sobre el clarobscur i, fent ús del flaix de la càmera, produeix la llum necessària durant un instant per poder presentar-nos detalls que s'amagaven rere les ombres:
- els sentiments personals que afloren quan les persones prenen consciència que la geografia d'una ciutat és quelcom més complex del que figura a les guies,
- la posició que cada habitant pren en la vida, com qui se situa en un primer o segon pla d'una fotografia,
- el rol que cada persona vol jugar en la societat,
- la importància de la paraula sincera, la que és capaç de generar bellesa d'on abans res s'hi veia.

No us vull desvetllar els detalls de l'obra però sí dir-vos que, crec, parle d'una obra imprescindible que no us deixarà indiferents, que us obligarà a mirar, fins i tot quan entre la foscor hi ha un llum tènue que et desvetlla allò de què no eres completament conscient. Una obra que arriba al jo i distingeix entre la perifèria de la vida i el centre vital de la persona; entre la cartografia de la ciutat i l'anonimat dels seus ciutadans més deixats de la mà de les administracions, aquells als que se'ls ha quedat 'cos de postguerra'.

Una obra feta també amb humor per superar les distàncies entre el que està prop i el que trobem lluny, al més pur estil del Coco de Barrio Sésamo.

Una obra que canvia les distàncies, els espais, i que com Anna Gascon resumia en un dels seus tuits, és veritat i màgia alhora: "Quan el #teatre és veritat, sorgeix la màgia".

'Penev', o el teatre del futbol al Teatre Micalet de València

Demà dijous s'estrena PENEV al Teatre Micalet de València. Són quatre úniques funcions, entre el 26 i el 29 de maig, que caldrà aprofitar per veure l'obra perquè arriba precedida de l'èxit en ser un dels espectacles finalistes als premis Max d'enguany.


La crítica va dir:

- “Una xicoteta obra mestra d’incalculable bellesa” (Nel Diago a la cartellera Túria)
- “Amargura i lucidesa” (Josep Llluís Sirera a la revista Saó)
- “Derroche interpretativo” (R. Rodríguez a la revista Verlanga)
- “Tendre i explosiu” (R. Lisart a l'Episkènion)
- “Un gol que traspassa el cor” (Gabi Ochoa i Maribel Bayona a El punto G)

Aquesta producció de La Teta Calva està basada en un text de Xavo Giménez i compta amb direcció Toni Agustí i Xavo Giménez.

"Carles Sanjaime i Xavo Giménez parlen de futbol i de teatre i dediquen un serè crit a la afició i un nou alé a l’angoixada platea. Un càntic desesperat a l’espectador perquè alce els ànims d’un equip plagat de frustracions, d’un món coix".

Pep Cortés i Neus Agulló són 'Jordi i Lola' al Micalet

Al Teatre Micalet s'ha estrenat Jordi i Lola, el relat d'una parella que està a punt de celebrar les noces d'or: 50 anys junts, pràcticament tota una vida. La celebració els serveix per fer una mirada enrere a través dels records i per afrontar alguns detalls antics i problemes més recents que encara estan sense resoldre.

Quan dues persones es coneixen tant perquè han passat molts anys juntes, han criat tres fills i han superat les dificultats que els han sobrevingut al llarg de la vida, les diferències se suavitzen. Però la confiança també permet que, quan tornen a aparéixer els problemes, la sinceritat permeta l'anàlisi més reposada i crua feta des dels veritables sentiments. És aleshores quan els personatges es despullen i mostren al públic allò que creien important en les seues vides i que el temps els ha demostrat que potser no ho era tant: el reconeixement social, els triomfs esportius, el treball, la casa, l'educació dels fills, la doble moral, la ideologia... Aquests temes i altres reflexions agredolces centraran les històries quotidianes presentades amb humor i tendresa per una parella de magnífics actors, el Pep Cortés i la Neus Agulló.

Entre els dos personatges s'estableix un diàleg assossegat pel temps però intens per la temàtica; un diàleg que acabarà esquitxant el públic perquè tothom coneix bé els temes tractats, uns temes que també preocupen l'espectador. És ací on està el principal cara a cara que, entre somriures i reflexions, no deixa indiferent ningú dels presents; és ací on veiem com dos grans actors són capaços de fer de la quotidianitat un element transcendent i atractiu dalt d'un escenari. Neus i Pep compten amb un text ben construït, obra de Ximo Llorens,  i la direcció encertada de Juanjo Prats. És a partir de la seua proposta que Lola i Jordi van construint el sentit de tota una vida mitjançant uns diàlegs que, com ja hem dit, obliguen l'espectador a prendre part en la reflexió d'uns temes tan transcendentals per a la societat actual: la família, la crisi econòmica, la importància dels valors i la hipocresia. 

No us perdeu l'obra; són 75 minuts de bon entreteniment que podeu triar fins al 24 d'abril. Ací en teniu un tast.

Bon teatre i en valencià

No sempre tenim ocasió de gaudir del teatre en valencià i mira que se'n fa d'interessant!

Reconec que aquesta recomanació l'hauria d'haver fet molt abans, el dia posterior a l'estrena al teatre Micalet de Two Ladies or not Two Ladies on vaig gaudir moltíssim de l'obra, però per falta de temps no ho havia fet. Les persones que llegiu aquestes línies, si no ho heu fet ja, encara teniu uns dies per veure l'obra. Si ara teniu altres plans, procureu que no se us passe en els últims dies de representació al Teatre Micalet o quan l'estrenen en algun altre lloc.

Cal dir que el Micalet ens ha programat una temporada espectacular amb obres tan interessants com Paraules majors de Roberto Garcia, amb les actuacions magnífiques d'Alfed Picó i d'Hèctor Fuster. I de regal, durant les festes, hem tingut la sort de veure l'espectacle musical del que us parlava, un espectacle al més pur estil del cabaret de Bertol Brecht on dos personatges despullen les seues emocions i ens van mostrant les entranyes mentre ens van oferint el seu repertori musical ajustat al tema de l'obra.

Sí, sí; es tracta de Two Ladies or Not Two Ladies, un espectacle de Noèlia Pérez i Josep Zapater, dos actors en estat pur amb unes veus prodigioses, que no us podeu perdre.