Sis entrevistes per la llengua

Un vídeo denuncia la submissió lingüística dels catalanoparlants

Sis personalitats de la cultura i els mitjans de comunicació adverteixen del perill de no posar en valor la llengua pròpia

Critiquen que es consideri de mala educació mantenir-se en català en una conversa

21/10/10 Barcelona - Redacció

VIDEO: http://www.youtube.com/watch?v=WW70gV10o80&feature=player_embedded


L'entitat Tallers Per la Llengua, ha presentat una nova iniciativa per fomentar la normalització de l'ús del català que, en aquest cas, s'adreça als catalanoparlants. Per mitjà d'un vídeo penjat a Youtube aquesta organització pretén denunciar el que considera una “submissió lingüística dels catalanoparlants”. El treball recull sis entrevistes a personalitats públiques de la cultura i els mitjans de comunicació –Miquel Calçada, Vicent Sanchis, Muriel Casals, Patrícia Gabancho, Fèlix Riera i Sebastià Alzamora – que adverteixen dels perills que comporta per a la pervivència del català el fet que siguin els seus propis parlants els que no li atorguin el valor que mereix.

Algunes de les conductes i idees que critiquen els entrevistats són el considerar una falta de respecte el fet de no canviar al castellà en una conversa i, en canvi, no pensar el mateix de l'actitud inversa. En aquest sentit, el vídeo posa de manifest que el 84 per cent dels catalanoparlants es passen al castellà quan algú els parla en aquest idioma, quan les xifres indiquen que un 97,4 per cent de la població entén el català. Aquest hàbit, avisen, també implica serioses dificultats per a la integració dels immigrants, ja que estableix una barrera discriminatòria. Així, els entrevistats coincideixen a recomanar als catalanoparlants d'apropar-se als nouvinguts en la llengua pròpia, ja que parlant-hi sempre en castellà no se'ls fa cap favor, sinó tot el contrari.

Tallers per la Llengua és un projecte que va néixer el 1995 i que busca augmentar l'ús social del català donant recursos als catalanoparlants perquè se sentin còmodes utilitzant la seva pròpia llengua sempre i amb tothom. En una iniciativa similar, la Plataforma per la Llengua va presentar el mes passat una sèrie de sis gags en format televisiu que feien una aproximació humorística a les diverses situacions lingüístiques que es produeixen quan els catalans tracten amb persones que no parlen la llengua, però que tenen voluntat d'entrar-hi en contacte.

La Conselleria i la seua política lingüística antivalenciana

27/10/2010 CCOO PV Ensenyament


La Conselleria acomiada els coordinadors de la formació lingüisticotècnica del professorat
La FE CCOO PV valora la retallada com un atac contra l’ús del valencià i els drets lingüístics de l’alumnat.

La Conselleria d’Educació ha donat un pas més en dos dels que semblen ser els seus principis motors: la retallada de recursos i de pressupost per a l’ensenyament i la deixadesa del seu paper en la promoció de l’ús i ensenyament del valencià. D’acord amb el que ha anunciat l’administració educativa aquest curs es suprimeixen tots els coordinadors de l’àrea de formació lingüísticotècnica del professorat; el que a la pràctica significa que hi haurà menys atenció a aquesta formació i menys grups a disposició del professorat que vulgui formar-se per millorar la seua competència lingüística. La iniciativa prové de la caporalia de servei de l’ensenyament en valencià, que depèn de la direcció general d’ordenació, motivada per una retallada pressupostària dràstica, suposa el comiat efectiu de totes les persones que treballaven coordinant aquest servei i, d’acord amb el que valorem des de CCOO PV, consisteix en aprofitar l’avinentesa per canviar un equip de formadors (no sabem si afins o desafectes) per un equip d’afins més reduït. Des del punt de vista del professorat aquesta retallada afecta greument a la possibilitat dels professionals que volen formar-se per adquirir la capacitació per impartir les classes en valencià, ja que aquest servei mai no ha estat objecte de conveni amb cap altra entitat i és competència exclusiva de la conselleria d’educació per formar els funcionaris que depenen d’ella. Des de la Federació d’Ensenyament valorem que era el moment d’ampliar aquesta oferta de formació per tal d’augmentar el nombre de professors i professores capacitats per impartir docència en valencià i subsanar d’aquesta forma la dificultat d’organització dels centres que imparteixen línies en valencià i millorar les condicions laborals i competència professional del professorat. Des del punt de vista de l’alumnat, suposa que a les reticències, moltes vegades entrebancs, que la conselleria mostra davant les sol·licituds de línies d’ensenyament en valencià s’ha d’afegir ara l’atac contra els seus drets lingüístics que suposa no disposar d’un nombre suficient de professorat format per poder impartir les classes en la llengua que exigisca el pla lingüístic del centres. Definitivament sembla ser que l’aposta de la conselleria per un model trilingüe, consisteix a emprar de tres formes diferents la mateixa llengua: el castellà.

Papers grocs: 'A colps de missal' de Jesús Puig

1. Llegiu el text de Jesús Puig

Levante-EMV.com » Opinió, dimarts, 26 d'octubre de 2010

A colps de missal
Jesús Puig

Què sap l´arquebisbe de València de l´educació dels fills si, suposadament, no en té cap? I què sap de la vida sexual, si se suposa que no la practica? Llavors, per què ha exigit un nou disseny de l´educació sexual en 3er d´ESO? I si la matèria s´impartia satisfactòriament, per què l´estan revisant per complaure el bisbe esdevingut vespa bel·licosa? Monsenyor: ha descartat ja que la Terra és plana, o segueix pensant com els seus antecessors de l´aristocràcia celestial? Vejam: la Terra no és plana; la sang circula pel cos, com sostenia Servet; la ciència admet les teories evolucionistes de Darwin; sacsar-se-la no et deixa cec... Aclariments necessaris, puix s´escomença demanant la revisió de l´educació sexual i s´acaba dictant el contingut d´altres matèries curriculars.Ficar-se en «les coses del Cèsar» com si l´Església representara el bé comú i l´ordre natural a l´educació és una visió ideològica autoritària, ja que exclou qualsevol raciocini crític. S´acusa l´Estat d´imposar una determinada ideologia a l´escola; no és l´ideari dels centres concertats una ideologia en si mateix? I per què no es critica? És de cínics denunciar caires ideològics a l´educació com si existira la no ideologia, a no ser que l´arquebisbe crega que l´educació és asèptica i l´única veritat és la que es propaga des del púlpit. Que faça monsenyor el que li isca dels co...ncilis amb els seus fidels, però que no vulga embotir cap menú religiós a la resta de l´alumnat, considerant-lo cantera de futurs devots. Òbviament, si això passa a casa nostra és perquè se´ns governa a colps de missal; i això no ho arregla ni Déu, a jutjar per les enquestes. I si he començat l´article fent preguntes, vull acabar-lo de la mateixa manera: permetríem que un islamista radical publicara un llibre de text defensant la lapidació? Llavors, per què permetem l´edició de materials curriculars amb idees esgaiades sobre la píndola anticonceptiva o l´ús del condó? Oi que som un país mancat de respostes?

2. Quin tema tracta l'autor?

3. Quins arguments esmenta?

4. En quins implícits i premisses compartides es basa cadascun dels arguments anteriors?

5. Fes el resum del text.

6. Indica l'àmbit d'ús, la tipologia textual i el gènere a què pertany el text.

7. Estructura del text.

8. Com es manifesta la ironia al text. Posa exemples.

9. Dóna la teua opinió raonada sobre el tema tractat.

En record de Joan Triadú

Us recomane la lectura de l'article que publica Vilaweb titulat "Es mor Joan Triadú un referent de la crítica literària catalana" i del que publica El Punt, titulat "Mor el poeta i pedagog Joan Triadú".

Joan Triadú ha estat un dels crítics més importants de la literatura catalana actual, un gran pedagog i un activista cultural imprescindible. Ens deixa la seua obra, que és, com la seua biografia, de gran interés.

En record de Tony Curtis

The Jill & Tony Curtis Story (2008) (documental)

Hui ens deixava un dels actors mítics de Hollywood, Tony Curtis, que va participar en pel·lícules tan importants com Trapecio (Trapeze) (1956) de Carol Reed; Fugitivos (The Defiant Ones) (1958) de Stanley Kramer; Con faldas y a lo loco (Some Like It Hot) (1959) de Billy Wilder; Espartaco (Spartacus) (1960) de Stanley Kubrick o El estrangulador de Boston (The Boston Strangler) (1968) de Richard Fleischer.

Va treballar al servei dels millors directors. El 2008, amb l'aparició en el documental The Jill & Tony Curtis Story, va protagonitzar la darrera aparició oficial per al cine.

Crec que és un bon moment per a revisar part de la seua primera filmografia; al meu parer la més interessant.




______________________________________________

Un home planer i carregat de raons

Coneguí Vicent Andrés Estellés a la biblioteca de Silla a finals de l'any 1979 en una xerrada que organitzàrem amb motiu d'unes jornades culturals. Més tard vindrien nous encontres: una entrevista per a un treball a la universitat (guarde les cintes amb la seua veu com un tresor) i alguns encontres posteriors a València... Sempre es presentava planer, amable i humil.

La coneixença del gendre, Vicent Anyó, vindria amb motiu de les classes a l'ICE de la Universitat Literària i del seu treball de tècnic lingüíctic a l'Ajuntament de València. L'amistat comuna amb Alfons Guirao ens va permetre raonar en diverses ocasions. Per Vicent coneguí Carmina, la filla del poeta, i els néts (Isabel participava fa uns mesos en l'obra "Poseu-me les ulleres", estrenada al Teatre El Micalet). I més tard, el 1993, Isabel, ja vídua. Totes aquestes coneixences no feren sinó confirmar les meues sensacions: aquell home humil, menut i d'ulls vius, malgrat les ulleres, era un home d'una gran talla intel·lectual i humana. Mireu sinó l'anècdota que les casualitats de la vida posaren a les meues mans:

Un dia del 1983, el primer any que impartia classes al Sant Vicent Ferrer de València, una de les alumnes a les que havia recomanat la lectura del Llibre de meravelles em va regalar un tresor: els versos que Vicent li havia dedicat a la seua àvia; escrits a màquina, formaven un manollet de només 7 fulls on es cantaven les virtuts de l'amiga amb motiu d'una festa de la qual en va ser regina. Tornà a sorprendre'm el que ja, aleshores, havia observat en les converses i en l'obra: com era de després per a la seua obra. A més, novament, la facilitat de paraula i de versificació, la capacitat descriptiva, quasi retratista, i la bonhomia de no sentir-se menystingut per dedicar uns versos seus a una veïna. Una còpia del manuscrit li la passí a Vicent A. E., que no havia guardat cap còpia, i l'original el torní a l'alumna fent-li veure la importància que algun dia tindrien aquells papers si s'estimava tant la literatura com ja apuntava.
Us conte això no per la gran importància que tingué per a mi la seua coneixença sinó perquè us adoneu com era de pròxim aquest home de poble i del poble a qui hui dediquem la festa.

Si llegiu la seua obra, l'herència més gran que ens ha deixat, una de les coses que més sorprén és la proximitat de la vida que ens relata (parleu amb els iaios i veureu com l'entenen), la capacitat de superar les dificultats i compartir les alegries que proporcionava tot allò que l'envoltava i que celebrava com una litúrgia: poder menjar i alenar per defensar els seus versos, les seues idees, el seu poble. Ell ho diu molt clar en el poema "Assumiràs la veu d'un poble" que vaig transcriure en l'apunt anterior:

________________________________________

"no t'han parit per a dormir"

________________________________________

... tampoc a nosaltres no ens han parit per a dormir i per això i perquè ens estimem la llengua i l'obra de Vicent Andrés Estellés, hui celebrem la seua festa.

Per molts anys!

Festa Vicent Andrés Estellés

A partir de la carta següent, que ens envià l'amic i escriptor Josep Lozano quina se n'ha armat de més bona! Demà la festa serà un goig en moltes localitats i seus. Crec que és una bona ocasió per a consolidar un acte cultural, lúdic, festiu... i poder confirmar, de forma ben positiva, les arrels del nostre poble i l'estima per la nostra cultura i llengua.

Disposeu d'altres informacions. En el nostre bloc podeu trobar altres propostes i també a la xarxa 1entretants.

Endavant; no us perdeu la festa! Segur que a prop de casa teniu alguna proposta interessant.

http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2010/9/3/poble-pais-patria-els-versos-vicent-andres-estelles
http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2010/9/2/el-menjar-l-obra-vicent-andres-estelles-dos-exemples
http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2010/9/1/ovidi-interpreta-els-amants-vicent-andres-estelles
http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2010/8/31/festa-vicent-andres-estelles-alboraia
http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2010/8/30/el-dia-4-festa-vicent-andres-estelles


La carta de Lozano ens demostra una vegada més que les noves tecnologies ens permeten compartir la informació de forma més ràpida i eficaç i que, quan es tracta d'un fet interessant, com ho és aquest, sempre hi ha persones disposades a secundar-lo. Consolidem la festa!

Lozano en la seua proposta ens deia:

Festa Estellés: Carta-convit de Josep Lozano

Estimada amiga o amic:

Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper, sobretot al País Valencià. Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, que podríem agrupar en Negatives o derrotistes –i a lamentar-se sempre estem a temps– o Positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que es reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país.
Altrament, fa temps vaig veure un documental sobre la festa que fan els escocesos el 25 de gener de cada any, que ha arrelat fermament com a celebració identitària –la fan ja dos segles i escaig– el “Burn’s souper”, per celebrar el naixement Robert Burns (1759-1796), un popular poeta en llengua escocesa. On després d’un àpat amb haggis, un embotit escocés, es beu i es canta l’Auld Lang Syne, i després es reciten i canten cançons del poeta i d’altres poetes.
La meua proposta és la següent:
Celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, el 4 de setembre o en la primera quinzena d’aquest mes, atés que el poeta de Burjassot va nàixer el 4 de setembre de 1922. I perquè el poeta de Burjassot? perquè és el més pròxim i d’una obra més accessible i receptiva en amplis estrats populars. És a dir, fer una festa amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, i establir-la com una tradició nostra.
Crec que l’organització pot ser ben fàcil, pel seu mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col•lectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes:

a) Cuinar un plat del nostre país o països, amb la seu beguda corresponent.
b) Sopar o dinar ben dinats o sopats.
c) Llegir un poema d’Estellés, el que més us agrade; si no us semblen bé les Propietat de la pena o Els amants, que ja us envie amb aquest correu.
d) Fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que hauria de ser lúdica i popular.

Si la idea us sembla bona i penseu organitzar la Festa Estellés, sopar o dinar, tan se val, m’agradaria que m’ho diguéreu, perquè l’exemple vostre també podria encoratjar altres grups o col•lectius.
De moment pensem celebrar-la el dia 3 de setembre a Alginet, als locals del Bloc, i a Benimodo, el dia 4, on va passar bona part els seus últims anys el poeta.
I, també, si teniu algun suggeriment a fer-me, sobre aquesta celebració, que puga millor-la, que me la feu.
Atentament,

Josep Lozano

"Cançó de la tarda" de Charles Baudelaire

Foto: (21-VII-2010) Agaphantus africanus

Text: Charles Baudelaire, Les flors del mal, en versió de Xavier Berenguel

CANÇÓ DE LA TARDA

Per bé que l’úll recelós
et brindi un insòlit aire
que no és d’àngel poc ni gaire,
bruixa dels ulls seductors,

t’adoro, frívola meva,
ma terrible passió!,
amb semblant devoció
que el clergue a l’ídola seva.

El desert i el bosc incult
t’embaumen la trena agresta,
i té el gest la teva testa
del que és secret i és ocult.

Al teu voltant l’olor sura
com entorn d’un encenser;
i ets, com la tarda, un esquer,
nimfa càlida i obscura.

Ai!, els filtes, ni els més forts
no valen pas ta peresa,
i la carícia has apresa
que torna la vida als morts!

Del teu dors i de les sines,
tens els flancs enamorats,
tant com, dels làngujids posats,
els coixins quan t’hi reclines.

Segons com, per assossec
de ta ira misteriosa,
dilapides, seriosa,
la besada i el mossec;

em laceres, amant bruna,
amb un riure que és escarn,
i m’escampes per la carn
el teu ull dolç com la lluna.

Sota el calçat de setí,
que el peu sedós t’acomboia,
poso la meva gran joia,
el meu geni, el meu destí,

per tu, remei de ma dèria,
per tu, que ets llum i color!,
explosió de calor
dins de ma negra Sibèria!

Per a l'estudi dels poemes de Charles Baudelaire consulteu La serp blanca (ací i ací) on el seu autor, Enric Iborra, ens fa una encertada proposta que cal seguir.

Octavio Ocampo 3: la dona, la mort, la vida

Les flors i els animals, especialment els ocells, són, de vegades, la matèria amb què l'Octavio Ocampo dóna forma al rostre de la dona. El contorn i el contrast del clarobscur completen una silueta de rostre agradable.

 

L'art i la cultura orientals també estan presents en l'obra d'aquest pintor mexicà mitjançant la representació d'algunes deesses índies. El budisme i els seus temples recarregats de figures humanes i d'animals també es manifesten en aquestes composicions de retrats coloristes.

 

 

El Día de Muertos és una celebració mexicana d'origen prehispànic que honra els difunts el 2 de novembre, comença l'1 de novembre, i coincideix amb les celebracions catòliques del Dia de Difunts i Tots Sants. És una festivitat que la Unesco ha declarat com a Patrimoni de la Humanitat, és per això que Ocampo també es fa resò de la festivitat i empra el signe de la calabera en algunes de les seues composicions.

Com ja hem vist en algun dels apunts anteriors, Octavio Ocampo reinterpreta l'art més reconegut mundialment i mitjançant figures humanes o angelicals, teles i objectes va donant forma a les seues pintures metamòrfiques que prenen ara la forma del braç de Déu i la creació d'Adam.

  

Octavio Ocampo 2: personatges reals i de ficció

El talent de l'Octavio Ocampo el portà a l'Art Institute de San Francisco on va estudiar interpretació i dansa amb l'objectiu de fer carrera en el cine i el teatre, però la pintura i l'escultura sempre l'han pogut més. Les seues pintures metamòrfiques han retratat personatges del cinema, del teatre, de la música, de la ciència, de la política o de l'art; és el cas del president Jimmy Carter o del descobridor Cristobal Colom, de John Lennon o d'Albert Einstein.

També ha il·lustrat personatges de ficció i recreat quadres d'art com El Quixot o La Gioconda.

     
Amplieu informació ací

(LLIMA. La Comunidad. El país, 6-abril-2010)

Lucas Martell: 'Pigeon: Impossible' (2009)

Des que començà a treballar en un curtmetratge, el realitzador Lucas Martell volia descobrir els rudiments de l’animació en 3D. Cinc anys més tard ens mostra els seus resultats: Pigeon: Impossible, una obra que no té res a envejar als films de Pixar. La seua durada és de 6 minuts i es mereix el seu visionat complet.

Pigeon: Impossible ens narra la història de Walter, un agent secret que se les ha de veure amb un colom en la lluita pel seu esmorzar. El curt ha aconseguit nombrosos guardons, entre ells el premi al millor curtmetratge en el Festival des films du Mondedans. Lucas Martell també ha editat tota una sèrie de documents sobre la producció del seu curt que podeu trobar a You tube i ací o ací.

ACTIVITAT

Objectiu: Treballem els elements de la narració.

Exercici 1: Digues el que conegues sobre l'espai, el temps, els personatges i l'argument del curt que has vist.

Exercici 2: Indica quins 10 verbs (infinitiu) assenyalen millor les accions que fan Walter o el colom.

Exercici 3: Descriu el caràcter de Walter amb tres adjectius i del colom amb altres tres.

Apunt publicat anteriorment en el blog LLIMA (La Comunidad, 19 de gener de 2010. El país)

Entre Charlot i Cantinflas

 

Segur que, en veure aquesta escena del còmic mexicà Cantinflas en la pel·lícula Si yo fuera diputado (1951, dirigida per Miguel M. Delgado), recordareu aquella altra on Charles Chaplin en El gran dictador (1940, dirigida pel propi Chaplin) també fa de barber. Els dos còmics mantenen en clau d'humor una posició progressista davant les actuacions dictatorials. Tots dos es caracteritzen per les seues interpretacions histriòniques i molt personals i pel vestuari o/i la manera de parlar que els identifica ràpidament.

L'he triada perquè a mon pare li agradava molt aquest actor; la seua presència i manera de parlar ja el feien somriure. Hui, dia de Cap d'any, en el dinar familiar ell no hi era entre nosaltres. En realitat feia temps, anys, que no hi era en cos i ànima com a conseqüència de l'alzheimer, però ens feia companyia. Fins fa dos anys el seu cos i algun que altre somriure estaven presents; ara ni això. Per això, pel record de mon pare, he volgut rescatar dos fragments de les pel·lícules de Mario Moreno: la que acabeu de contemplar pel paral·lelisme amb l'escena de Charlot i, la següent, Su Excelencia (1966, dirigida també per Miguel M. Delgado) perquè la pel·lícula acaba amb un discurs interessant. Pronunciat, aparentment davant l'ONU, per Cantinflas en el seu paper d'ambaixador, tingué gran importància perquè aleshores la "Guerra freda" encara estava molt activa. Hui les circumstàncies han canviat i l'hegemonia d'aquestes dues grans potències (Estats Units i la Unió Soviètica) ha patit modificacions significatives. Tot i amb això, Cantinflas encara diu algunes veritats, no per fàcils menys certes, que val la pena tornar a escoltar.

Apunt publicat anteriorment en l'antic blog de LLIMA (La Comunidad, l'1 de gener de 2009.El país)