31 d’oct. 2015

Unitats didàctiques sobre Ramon Muntaner i Ovidi Montllor: presentació

La Secció d'ensenyament d'ACPV presenta les unitats didàctiques dedicades a Ramon Muntaner amb motiu del 750 aniversari del seu naixement i a Ovidi Montllor amb raó dels 20 anys que fa vacances.

La proposta d'Acció Cultural del País Valencià permet conéixer un poc millor els personatges i treballar la llengua i la literatura en aules d’Infantil, Primària, Secundària i Batxillerat. Amb aquest material es pretén potenciar el treball de destreses lingüístiques, continguts culturals i transversals mitjançant el conexement de l'obra d’aquests dos autors. En el cas d’Ovidi, a més, la proposta suposa portar a l’escola un referent necessari massa vegades oblidat de la nostra cultura.

L'acte tindrà lloc el dimarts 3 de novembre a les 18,30h. a l'Octubre CCC


A més d'Anna Gascon, autora i professora de l'IES Federica Montseny de Burjassot, hi intervindran:

- Carles Monclús, professor del Departament de Didàctica i OE de la UV
- Francesc J. López, professor de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla

L'acte, a més, comptarà amb la participació de Francesc Anyó i Borja Penalba.

Més informació sobre l'acte del dimarts


 

30 d’oct. 2015

'El fandango de Marx' al Teatre Micalet de València

El títol de l'obra que aquests dies es representa al Teatre Micalet, arreplega el concepte de 'fandango' i la idea crítica dels Marx. Quin de tots? El còmic i irònic Groucho Marx o el filòsof i revolucionari Karl Marx? Tant se val; les idees de l'espectacle ens remeten al polític i el gènere i la sàtira, a l'actor; tots dos inspiren part d'aquest espectacle que mereix la pena veure perquè no us l'hagen de contar.



Patrícia Pardo parteix de la idea de 'rebombori' i de 'gènere musical' o 'ball' que conté la paraula fandango per divertir-nos durant més d'una hora d'espectacle amb El fandango de Marx, una barreja ben interessant.



En l'obra se succeeixen els números de pallassos, equilibristes i malabars amb el ball i les cançons. En clau de comèdia circense i sota l'òptica del gènere clowns, la Pardo, malgrat la seua aparença desastrada, es comporta com la gran pallassa que és i controla cada gest amb la vitalitat que desprenen els seus ulls i la gestualitat plàstica d'una cara que enganxa l'espectador.



En aquesta ocasió s'acompanya amb Begoña Tena, Roge P. Magdaleno i Joel Maldonado; cadascun d'ells, a més de la pròpia representació, té el seu moment de lluïment durant la representació en funció de l'especialitat amb què contribueix a la varietat del propi espectacle: el cant, els equilibris, la música...

Com sol ser habitual en les seues propostes dramàtiques, Patrícia empra el mim i el món del circ i barreja les situacions amb la música i el ball tradicionals valencians per reproduir un fandango ben particular en què els quatre personatges van deixant caure píndoles carregades d'humor i de verí cada vegada que es retrotrauen a contar-nos part del que ha estat la seua agredolça infantesa com a fills d'obrers que han sobreviscut a totes les vicissituds del joc en l'extra-radi de les ciutats, el despertar sexual i l'aprenentatge particular, i positiu, a l'escola pública. I tot des de la clau d'adults que juguen a ser xiquets o d'adults que aspiren a ser crítics, però en ocasions només es queden a l'altura de comentaristes de pati de veïns.

Els personatges reprenen el record i, de vegades, el tòpic perquè l'espectador prenga consciència del que diuen o es diu sobre, per exemple, l'emigració. La singular infantesa i les complicacions d'una vida de 'felicitat particular', la pobresa per la qual han passat els personatges acaba barrejant-se amb altres situacions on uns altres pobres de hui en dia, els emigrants, sobreviuen o no a situacions terriblement dramàtiques ocasionades per la necessitat de trobar una vida digna per a ells i per a les seues famílies.

 


Acosteu-vos al Teatre Micalet per veure aquest singular espectacle. Encara teniu tres dies de representacions. Si ho feu amb el cor d'un xiquet i el trellat d'un adult, estic segur que, malgrat algun número de circ que se us pot fer llarg, l'obra no us decebrà.

Temes de literatura: 2. Enric Valor

Recuperem aquest apunt anterior per fer esment també a la recent entrada del blog de Josep Daniel Climent: L'interés per la llengua dels valencians. Es tracta de «Parlem bé», d’Enric Valor (I) on trobareu una descripció de la sèrie d'articles publicats pel Sr. Valor a les pàgines del diari Jornada.

Dins del programa de segon de batxillerat, un dels temes de la novel·la està dedicat al mestre de la rondallística, Enric Valor i Vives. Es tracta d'un autor, nascut en terres de Castalla, que va tocar quasi tots els gèneres narratius, des del periodisme a les rondalles i la novel·la. A més, dedicà part de la seua producció a la difusió de la gramàtica (Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià) i a l'estudi de la llengua, especialment a la difusió i bon ús de les paraules (Millorem el llenguatge, La flexió verbal) , i la bona ortografia.

Enric Valor recopilà i donà caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes, que havien sigut de transmissió oral, i a diverses narracions d'estil semblant (Narracions de la Foia de Castalla o Meravelles i picardies). En elles sol emprar un narrador omniscient en tercera persona que manté l'interès pel relat amb l'ús de la picardia i de la ironia per part d'alguns dels personatges principals. Es tracta de narracions ben localitzades geogràficament i amb una forta càrrega de coneixement popular on estan ben presents el món agrícola i rural.

Pel que fa a la novel·lística, cal destacar el caràcter social, la profunditat psicològica dels personatges i la reflexió sobre la història immediata. La seua producció la podem classificar en dos blocs, atenent al tipus de protagonista que s'hi presenta:
- L'ambició d'Aleix (1960) i La idea de l'emigrant (1982). És una mostra de literatura realista on es manifesten clarament els problemes d'un protagonista individual.
- Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó són tres novel·les, publicades entre 1980 i 1991, que configuren el Cicle de Cassana i constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana (espai imaginari que té molt a veure amb Castalla i les vivències de joventut de l'autor). Amb el rerefons i les circumstàncies adverses de la guerra civil, l'autor ens mostra especialment la destrucció dels terratinents valencians de les terres del sud durant la primera meitat del segle XX; la narració de caràcter realista, també, està centrada en alguns col·lectius, en algunes famílies i veïns especialment.

______________________________________________

Però com el que interessa és que vosaltres també treballeu la redacció i amplieu la documentació, a continuació us facilite alguns enllaços, altres models, que donen informació sobre l'obra i figura del senyor Valor perquè prepareu el vostre propi tema amb tota la informació que estimeu important per respondre la pregunta del tema 2 de literatura de les proves PAU: "Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor".

Material escrit

- Un tema en format pdf, un altre pdf i un nou pdf

- La serp blanca

- Cruïlla

- 15 anys sense Enric Valor: "mirant cap al futur amb optimisme"


Material audiovisual

Enric Valor, la memòria d'un país



El valor de les paraules

29 d’oct. 2015

La Bíblia, font d'inspiració de pintors: Asenet

Asenet és una dona gentil, filla de Pentefres, sacerdot de Ra que oficiava en On, centre de l'adoració egípcia al Sol (Gènesi, 41-45). Encara que estava destinada a casar-se amb el faraó Horemheb, aquest la casa amb Josep després de nomenar-lo visir. Tenen dos fills, Manasés i Efraïm. En tenir el primer, Asenat diu: "Déu m'ha fet oblidar tot el meu treball i la casa de mon pare". Quan tingué el segon, comentà: "Déu m'ha fet fructificar en el país de la meua aflicció" (Gènesi, 50-52). Josep va preveure el que s'acostava: "Hi haurà set anys d'abundància i set anys de fam". I per superar la crisi i gestionar-la: "feu allò que ell us diga", digué el faraó, (Gènesi, 53-55) i Josep ordenà que reservaren tot el blat que pogueren als magatzems d'Egipte.


Weight: 'El faraó lliura Asenet per esposa a Josep'.


'El casament de Josep i Asenet', de Cristóbal de Villalpando.

JSR 1r. Bat.

27 d’oct. 2015

Rodoreda, al Teatre Micalet

El curs passat, un grup d'actrius valencianes prepararen una lectura dramatitzada d'alguns fragments de l'obra de Mercè Rodoreda titulada: CINC ACTRIUS LLIGEN RODOREDA. Enguany, el dimecres 28 d'octubre, al Teatre Micalet es torna a representar. Ara, teniu de nou una magnífica ocasió per emocionar-vos amb els texts de l'autora i les veus de Pilar Almeria, Empar Canet, Pepa Juan, Irene Klein, Rosana Pastor i Amparo Vayà, dirigides per Pepa Juan.

A més, des de la perspectiva didàctica, és una bona excusa per passar-ho bé i ampliar el tema 3 de literatura: "La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què."

Afegim l'apunt del blog, publicat el 9 de gener de 2014.

'La gallina' (2013), un curt de Manel Raga basat en un conte 

de Mercè Rodoreda


Manel Roca va recrear el 2013 el relat 'La gallina', un conte de Mercè Rodoreda. Es tracta d'una història rural molt crua i dura de pair.
En la següent entrevista Manel Roca ens conta com va engegar el projecte que acabà sent projectat el 2013 a la Mostra de Venècia en la secció Horitzons i en la Secció Oficial de curtmetratges a concurs de la Seminci de Valladolid.





Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant. Aquesta pedrera havia tingut molta pedra. Es va acabar. Em faig venir tanta saliva com puc i des d’aquí dalt escupo damunt de l’última pila de pedra trencada que el camió ja no va venir a buscar. Si l’escopinada cau damunt de la pila la sento caure; si va a parar a fora no sento res. De vegades no la puc ensopegar perquè fa vent. Des d’aquí veig l’estesa de barraques, el gat damunt una teulada, i, a la banda dreta, la muntanya de les escombraries. El gos ja lladra. Sempre lladra quan s’acaba la tarda, com si plorés perquè se’n va el sol. La nostra barraca és la del mig. El meu pare sempre explica que va ser la primera que es va fer aquí i que totes les altres les van anar fent al voltant. De la nostra barraca, en diu la lloca. Venien els camions aixecant pols a l’estiu i aixafant fang a l’hivern. I la pedra donava pedra. Tothom ho deia. La pedra enganxada a la muntanya tenia tres colors una mica morts: gris, groc i mangra. De la banda d’on vénen els crits del gos s’acosta un núvol amb tot un cantell esquinçat, que sembla fet de plomes. No tornaré a casa. Em quedaré a viure aquí fins que el vent m’assequi. Hi ha herbes que viuen aquí dalt fins que el vent les asseca. N’hi ha algunes que el vent desarrela i s’enduu.


Així que la meva mare es va morir ja em van venir ganes d’anar-me’n. Quan ella encara vivia, el meu pare algun vespre em deia: au, a prendre la fresca. I jo sortia i ell tancava la porta. Em quedava plantat una estona i després començava a voltar per entre les barraques; m’agradava sentir com la gent enraonava a dintre i viure la claror dels llums a les finestres, que a la nit feia molta companyia. Anava fins a la pila de les escombraries i buscava bocins de plat trencat. I llaunes de sardines. Amb els bocins de plats clavats a terra per la banda més punxent feia els camins del cementiri i les separacions. Els camins no em quedaven gaire rectes per més que m’hi mires. Les llaunes de sardines eren les caixes dels morts: les omplia d’aigua fins al mig, caçava formigues i les anava tirant a dintre. Havia començat el cementiri només amb una llauna i de mica en mica es va anar fent gran. El meu pare al cap d’una estona em cridava amb un crit molt fort; semblava que em cridés un bou. A l’hivern no voltava gens; feia massa fred, tot estava massa enfangat, i em quedava al peu de la porta. I era com si estigués a dintre: pel sorolls. Si plovia sortia amb un abric vell de cotxer, que em servia de llit, i em tapava el cap, i de vegades la cara i tot, per no sentir ni veure res. Una nit va passar un home que em coneixia i va dir sense aturar-se: quina broma, noi!


La meva mare es deia Matilde. Quan estava de mal humor em mirava i anava remugant: no sé per què et vam fer. I quan el meu pare trigava i havia de tornar a escalfar el sopar es passava l’estona dient que no sabia què hi feien al món... Teníem una parella de conills en una gàbia baixa al costat de la barraca, a la banda on no hi havia finestra. Per la pudor. El filferro estava rovellat; hi havia dos pals trencats, vull dir dues potes, i el meu pare perquè s’aguantessin les havia reforçades amb un tros de fusta lligat amb un beta. A l’estiu, la pudor de conill entrava dintre la barraca. Els conills que ens menjàvem els matava la meva mare i jo l’havia d’ajudar. Els clavava un cop de mà de morter al clatell i quan els tenia estabornits els penjava per una pota en un clau molt gros que hi havia a un costat de l’entrada, i els travessava el coll amb un ganivet. Mentre s’anaven buidant de sang jo aguantava la tassa. Ella, aleshores, els feia un tall al voltant de les potes del darrera i estirava la pell, que anava quedant del revés, tota molla i de colors. Si quan arribava a les orelles la pell no volia seguir tallava les orelles ran del cap i amb una bona estirada la feia baixar fins a les dents. Després la penjava, perquè s’assequés, damunt la gàbia. Les mosques feien uns raïms negres damunt d’aquell blanc ratllat de venes vermelles quan la pell era tendra. Un dia, quan la meva mare estava donant fulles de bròquil als conills, se n’hi va escapar un de la gàbia, com un dimoni, deia. No el vaig trobar fins a entrada de fosc, al costat d’una barraca, de les últimes; el gat l’havia matat i només en quedava mig. La meva mare va canviar l’altre per una gallina rossa amb plomes negres a l’acabament de les ales. La cresta li queia tota cap a un costat i li tapava mitja cara. Tenia una barbarella esqueixada. Vivia tranquil·la a dintre la gàbia dels conills, i, al temps de pondre, cada dia feia un ou. Jo anava a buscar-lo així que la gallina arrencava a cantar, i la meva mare em deia que em passés l’ou per damunt els ulls, que això conservava la vista. Un dia l’ou tenia la closca tan prima que se’m va quedar als dits i rovell i clara tot va anar per terra. La meva mare va mirar la gallina que es passejava gàbia amunt i gàbia avall i va dir que necessitava calç. Una veïna, els diumenges, ens guardava l’os de la sípia, que semblava una barca blanca. La gallina el picava però va començar a fer els ous sense closca i a l’últim li van donar closques picades i se les menjava i li agradaven molt. Va tornar a fer ous amb closca, però aleshores es menjava els ous perquè s’havia acostumat a menjar closques. El meu pare de vegades s’estava una estona dret davant la gàbia i deia, tot mirant la gallina: viu de renda.


Quan la meva mare es va posar malalta, la sentia respirar des del meu racó com si em respirés ran d’orella, i les veïnes deien que la febre l’arborava. I quan va morir deien que havia pogut més la febre que no pas ella. Em va tocar fer el menjar i escombrar la barraca i anar a buscar l’aigua a la font. El meu pare estava capficat i no badava boca. A la nit el sentia regirar d’una banda a l’altra. Fins que un dia em va cridar i em va dir: vine. Em va fer lloc al seu costat i jo dormia a la banda del matalàs on hi havia el sot que la meva mare havia fet amb tants anys de dormir en aquell llit. Em costava molt de dormir, per dues coses: perquè no sabia dormir enlaire, avesat a dormir damunt l’abric de cotxer, i perquè tenia por del sot i no gosava ni respirar. Una nit, vaig plorar. El meu pare es va despertar al cap de molta estona i em va preguntar: què fas? Jo no li vaig gosar dir que el sot cremava de la febre de la meva mera i que era com si jo dormís al seu damunt, acabant-la de matar, i ell va dir: o plegues de plorar o surt a fora. I vaig sortir i m’ofegava i em vaig adormir per terra a la serena. L’endemà mateix el meu pare va agafar la gallina, va desfer la gàbia a cops de destral i es va passar tot el sopar amb la gallina a la falda: estava quieta, ho mirava tot, de vegades amb els dos ulls i de vegades amb un sol, i el meu pare li donava molles de pa i ella se les menjava. Després el meu pare em va fer anar a buscar un plat d’aigua i la va fer beure: cada vegada que s’empassava aigua estirava el coll amunt i el meu pare reia. I des d’aquell vespre el meu pare va dormir amb la gallina.

Vaig plantar sis mongetes. Tres a cada banda de la porta. La meva mare ho feia cada any. A la paret, a més a més del clau on penjava els conills per matar-los, hi havia filferros travessers perquè s’hi enfilessin les mongeteres. Les mongeteres van començar a sortir: tiraven la terra amunt i se’ls en quedava una mica a sobre com si fos un barretet. Quan el barretet els va caure, la gallina se les va menjar. Em vaig tornar a plantar i vaig fer un enreixat amb canyes de la riera. La gallina em mirava mentre el feia. De vegades s’acostava i de vegades es quedava una mica lluny, amb una pota de color enlaire. El gat que havia matat el conill era l’únic gat de les barraques i era mig salvatge. Ningú no li donava menjar perquè cacés rates. Rondava de nit. De dies dormia per les teulades. Un dia el vaig poder agafar i el vaig tancar a la barraca amb la gallina. Els marramaus del gat i l’avalot de la gallina feien escruixir. Quan van callar vaig obrir la porta; el gat va sortir corrents i la gallina se’m va tirar a sobre i em va tacar amb la sang que li rajava de la cresta.

N’hi he fet de tota mena per veure si la podia fer marxar de casa, però no m’ha servit de res. Petita, petita, crida el meu pare d’un tros lluny quan torna de la feina. Ella l’espera, entren a dintre junts i ell li dóna fulles de col que li regala un company de l’obra. Ahir a la nit preníem la fresca a fora. Les mongeteres ja han crescut i floreixen. El meu pare es va posar la gallina a l’espatlla i li anava dient amb una veu prima: menja flors, menja. Després es va asseure, em va dir que preparés el sopar i que volia una ceba a l’amanida. No tenia cap ceba i vaig anar a manllevar-ne una a casa d’aquella veïna que ens havia donat barques de sípia quan la gallina feia els ous sense closca. Era molt fosc i no es podia respirar de tanta calor. Vaig tornar arrossegant els peus per fer carreteres a la pols i de tant en tant m’aturava a mirar el cel perquè ja estava tip de tot plegat. El cel era diferent d’altres vegades, espès i baix, amb una mena d’estrelles que brillaven poc. Abans de tombar el cantó de la barraca vaig sentit la veu del meu pare com si enraonés amb algú. Em vaig aturar. No entenia què deia. Em vaig acostar una mica més i vaig treure el cap enfora. El meu pare tenia la gallina a la falda, li passava la mà per l’esquena i li anava dient, baixet: Matilde, Matilde... la gallina era com una ombra tranquil·la... Em van passar les ganes de tornar a casa. Només tinc ganes d’estar sol, de no pensar, i d’escopir.


Mercè Rodoreda La meva Cristina i altres contes. Biblioteca Hermes (pàg. 82-86)

26 d’oct. 2015

Any Carles Salvador i el seu temps a l'Octubre CCC

Literatura i modernitat. Les obres de la Generació del 1930


Data: dimecres, 28 d’octubre
Hora: les 17:00 h
Lloc: Octubre CCC

Amb la participació de Lluís Meseguer, Albert Forment, Lluís Roda, Adolf Piquer, Josep Lluís Sirera i Josep Palomero.



Programa:

17.00h. Presentació

Salutacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Octubre CCC i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

17.15h. Lluís Meseguer: "Carles Salvador, la Generació de 1930 i el seu temps. Memòria literària i crítica"

17.30h. Albert Forment: "Avantguarda i valencianisme: el diàleg entre la literatura i les altres arts".

18.15h. Taula rodona: "Les aportacions de la Generació del 1930 en els diversos gèneres", coordinada per Josep Palomero i amb les intervencions de Lluís Roda (poesia), Adolf Piquer (narrativa) i Josep Lluís Sirera (teatre).

19.40h. Debat: Diàlegs de generacions. Invitació a participants, poetes, narradors, autors dramàtics, artistes o estudiosos actuals, per a breus testimonis o recitats.

20.00h. Lectura dramatitzada de fragments de l'obra Joan Joan, de Manuel Molins.

Actors: Marina Vinyals, Francesc Anyó, Guille Zabala, Josep Zamit.
Cançó: M. Molins. Arranjaments: Al Tall. Veu: Empar Torres
Direcció: Manuel Molins.




Amplieu la informació

24 d’oct. 2015

Maria Muñoz ens explica la trobada de "Rescatem paraules"

EL PUNT + Avui Silla
CULTURA
Silla - 23 octubre 2015

«Rescatem Paraules» celebrà la VI Trobada a Silla

Més d'un centenar de persones arribades dels quatre punts cardinals van participar en aquesta jornada




MARIA MUÑOZ

El passat diumenge dia 18 d'octubre es va celebrar a Silla la VI Trobada de Rescatadors i Rescatadores, que és com s'anomenen els integrants del grup de Facebook ''Rescatem paraules de l'oblit''. Aquesta trobada, a la qual van assistir més d'un centenar de persones, va estar anomenada pels seus organitzadors “Entre l'horta i l'Albufera'', ja que els assistents podien gaudir del nostre Parc Natural i de l'horta que l'envolta, així com dinar en un indret privilegiat entre tarongers i marjal.

A les 10h. del mateix matí, començaren a arribar persones de tot el País Valencià, Catalunya, Balears i, fins i tot, d'Alemanya a la plaça del poble de Silla, contents de retrobar-se, de fer noves amistats i de gaudir de les peculiaritats del nostre poble amb una banda sonora molt nostra, ja que un dolçainer i una tabaletera de l'Estel Roig els acompanyaven.

Vicent Zaragozà va fer una breu explicació tant del MARS, Museu Arqueològic de Silla, com de la Torre musulmana per tal que els assistents pogueren visitar-los lliurement abans de rebre els dansaires de la Falla Port que van sorprendre els nouvinguts interpretant la Dansa dels Porrots.

Cap al migdia, tots van fer una marxa a peu fins al Port, on El Guerro els esperava amb altres barquers per tal d'ensenyar-los l'Albufera de la millor manera que es pot fer: mitjançant un bonic passeig en barca en el qual tots i totes van gaudir d'allò més mentre descobrien la fauna del llac sota un cel clar i ras. Més tard, després de dinar i fer germanor, Ivan Brull va oferir un concert molt especial acompanyat de Lena Christ i Joan Carles Orts.



A més a més, Juli Jordà, escriptor del llibre 'Paraules en xarxa' que va néixer a partir de la creació del grup de Facebook, ha volgut donar quatre dels seus llibres tant a la Biblioteca Municipal de Silla com als dos instituts del poble per tal que els seus habitants i estudiants el puguen gaudir.

També, s'ha de remarcar el treball de Pep Aguado i Armando Saragossà que, en breu, publicaran un document audiovisual sobre la Trobada.

En definitiva, va ser una bonica jornada en la qual els rescatadors i les rescatadores van conèixer un nou indret del país, noves costums, una gastronomia diferent i un poble ple d'història i vida.


23 d’oct. 2015

Ramon Llull a partir de 'El Verger de l'Amat'

L'actriu Montse Germán i el músic Ferran Pisà presenten el recital poètic "El Verger de l'Amat", basat en fragments del "Llibre d'Amic e Amat" de Ramon Llull. Es tracta d'un espectacle que ens retorna Llull sense introduir massa canvis en l'original, però sí els necessaris perquè el seu missatge arribe clar i precís al públic del segle XXI.





La BNE, en la sèrie de conferències Clásicos a la carta, dedica el primer capítol a l'autor mallorquí que, amb el seu treball creatiu, facilità la normalització del català. En aquest cas l'autora de la conferència, Júlia Butinyà, s'esplaia en les facetes intel·lectuals de l'escriptor i ens mostra imatges contemporànies de l'autor que il·lustren la vida del religiós, filòsof i literat.

19 d’oct. 2015

Sociolingüística

En els inicis de la Sociolingüística Valenciana:
impacte i pervivència de l’obra de R. L. Ninyoles i L. V. Aracil





A càrrec de Raquel Casesnoves (IULA-Universitat Pompeu Fabra) i Amadeu Viana (Universitat de Lleida)

Presentador: Joan Pujolar, President de la Societat Catalana de Sociolingüística

Els anys 60 del segle XX van presenciar el naixement i l’eclosió de la moderna sociolingüística, amb perspectiva científica, tant als Estats Units com a Europa. Als territoris de llengua catalana, dos joves valencians, Lluís V. Aracil i Rafael Ll. Ninyoles van llavors sacsejar la percepció i les metodologies d’anàlisi de la realitat social amb noves eines conceptuals i una amplitud de referències i de perspectiva que qüestionaven els esquemes de la tradició local, tant a Catalunya com al País Valencià. Les seues idees, i de vegades propostes, van tenir també un fort ressò internacional i continuen sent un punt de referència inevitable. A hores d’ara, i amb la perspectiva de mig segle, és lícit revisar quines van ser les seues aportacions més decisives, quines poden haver caducat i quines tenen encara vigència per a comprendre, o transformar, el món de principis del segle XXI.
El Grup Català de Sociolingüística, creat l’any 1974, va constituir el primer nucli d’estudiosos d’aquesta disciplina a l’àrea catalanòfona, i va comptar, en les primeres etapes, amb la participació activa de L.V. Aracil. L’actual Societat Catalana de Sociolingüística, continuadora d’aquest Grup, ha volgut, en el 40 aniversari de la fundació, contribuir al coneixement i la valoració de les aportacions crucials d’aquests dos importants sociòlegs del llenguatge.

Lloc: Sala d’Actes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), c/ Sant Ferran 12, València

Data i hora: dijous 22 d’octubre de 2015 a les 19h

Organitza: Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS)

16 d’oct. 2015

Contrastem informació: la lectura d'Èdip Rei

ACTIVITAT


A continuació trobareu enllaços a blogs que inclouen alguna entrada dedicada al contingut i a la lectura de la tragèdia Èdip rei de Sòfocles. Organitzeu-vos per parelles i trieu quatre dels apunts de blog que nomenem més endavant per:

a) Llegir la informació i assenyalar els elements que no es repeteixen.

b) Comprovar si coincideix la resta de la informació amb els resums de la vostra lectura.

c) Indicar quin dels enllaços us ha agradat més i per què?



Els enllaços són:

- L'entrada 'Èdip rei' de la Viquipèdia.

- 'Èdip rei, llegit i comentat a classe' al blog La serp blanca.

- 'Incendies i Edipo Re. Dos films sobre Èdip Rei' en Imatgies.

- 'Èdip rei de Sòfocles' en Literatura grega a escena.

- 'La tragèdia grega. Èdip rei, de Sòfocles' en L'illa dels pensaments.

- 'Èdip i el casal de Tebes' en XTEC.

- 'Èdip rei, la força del destí' en La finestra digital.

d) Si heu llegit l'article del blog Imatgies, no us ha entrat curiositat per veure les pel·lícules Edipo ReIncendies per poder comparar els arguments amb l'obra de teatre que heu llegit?

12 d’oct. 2015

Roger Mas canta 'Ella té un cel als ulls'

El cantautor Roger Mas estrena el seu darrer treball amb la presentació del primer videoclip oficial del disc Irredempt. Dels treballs anteriors, continuen agradant-me especialment 'El calavera' i 'El dolor de la bellesa'. La seua veu greu i pausada i les cançons, mai exemptes d'una certa tristor, recorda l'estil d'altres compositors com Leonard Cohen.



Ella té un cel als ulls, una lluna i set sols.
Ella té un cel als ulls, on li cau la pluja trista de tardor.

Quan els meus ulls es mullen,
ells s'empassa les llàgrimes
i amb la seva veu dolça
tot els inferns em fa oblidar.

Potser ella té ganes de plegar,
però amaga sa tristor
i em convida a saltar
per sobre el gran riu de l'enyor.

Ella té un cel als ulls, una lluna i set sols.
Ella té un cel als ulls, on li cau la pluja trista de tardor.

Com un gran raig de sol
que em crema els ulls de tant mirar,
ballo en els seus cabells;
com un follet trist i rialler.

Si tot sembla perdut,
i s'estreny al laberint,
ens agafem de la mà
i saltem junts.

Pràctiques de llengua


1. Busca al diccionari les paraules següents: empassar-se, plegar, estrènyer-se, enyor, follet, rialler.

2. Classifica les paraules dolçaempassar-seenyorestrènyer-sefolletgraninfern, llàgrimesllunaplegarriurialler, soltristatristor en:

- Verbs:
- Substantius:
- Adjectius:

3. Descriu l'estat d'ànim del cantautor i justifica la teua resposta amb exemples extrets del text de la cançó.

9 d’oct. 2015

Diada del Nou d'Octubre, per una etapa de canvis i una societat més justa i més igualitària

Entitats, sindicats i partits convoquen la manifestació del 9 d’Octubre per la vesprada



La Comissió 9 d’Octubre, formada per associacions, sindicats i partits, convocà la manifestació del divendres 9 d’Octubre que tingué lloc a València amb motiu del dia dels valencians. La mobilització va ser convocada per a les 18h a la plaça de Sant Agustí de València.

La manifestació tingué lloc enguany en un context d'esperança i il·lusió, perquè el canvi social i polític obre vies de futur en un País Valencià castigat per massa anys de mal govern. Com en altres ocasions, mantingué el seu esperit reivindicatiu sota el lema “9 d’Octubre, nou finançament, nou país”, posant l'accent en la necessitat d'un nou finançament per a poder construir un País Valencià més just i igualitari, que pose fi a la corrupció i les retallades, i que recupere la cultura, l'economia i els serveis socials.

Més informació



Perquè les coses estan canviant, també a les institucions i al Govern valencià



però encara ho han de fer molt més.

Llegeix La pedra i el marge (Manel Rodríguez-Castelló)

6 d’oct. 2015

La Bíblia, font d'inspiració de pintors: Débora

Per Jenny Ruiz Català
de 2n de Batxillerat humanístic



'Débora, el dia de l'alçament'

"Dévora va replicar: T'acompanyaré, però la glòria d'aquesta campanya no serà teua, ja que el Senyor posarà Sisserà en mans d'una dona. Dèbora es posà en camí amb Barac cap a Quèdeix." (Llibre dels Jutges 4:9)

Els camps, ningú no els treballava; ningú no els treballava a Israel,fins que em vaig alçar jo, Dèbora, fins que em vaig alçar com a mare d’Israel.
El poble es triava nous déus, i, tot seguit, de les ciutats vingué la guerra.
...”. De l'Antic Testament (Llibre dels Jutges 5:7-8)

 

Deborah (1874) de Gustave Doré

  

'Débora, el dia de l'alliberament'

Débora significa en hebreu ‘abella’; és una dona que, en la Bíblia, jugarà un paper important com a líder del seu poble igual com ho fa l'abella reina en el seu rusc. És considerada la mare del poble d'Israel, la guia dels israelians cap a la llibertat. Va ser profetessa i l'única dona jutgessa de l'Israel premonàrquic de l’Antic Testament. El fet de ser l'única dóna jutgessa entre els hòmens fa que Débora tinga especial importància en la història de la Bíblia, perquè en aquells temps la dona tenia altres menesters assignats molt menys representatius socialment parlant. La seua història es conta dues vegades en els capítols IV i V del Llibre dels Jutges. El primer relat és en prosa, on es narra la victòria de las forces israelians dirigides pel general Barac, a qui Débora manà cridar però profetitzà que no aconseguiria la victòria final sobre el general cananeu Sisserà ja que seria Jael, esposa del fabricant de tendes Heber, qui mataria Sisserà clavant-li una estaca de les de la tenda al cap quan ell dormia.



'Barak i Débora' per Francesco Solimena



Aquesta valenta dona Visqué cap a l'any 1125 aC entre Ramà i Betel, lloc on el poble d’Israel hi anava per consultar-li els seus problemes familiars i també els conflictes amb altres pobles o veïns. Débora tenia una excel·lent reputació com a profetessa per tot el que havia pronosticat sobre el futur del poble d'Israel. També com a jutgessa havia manifestat una sensibilitat particular quan feia de mitjancera de problemes aportant el seu punt de vista femení.



La seua història és important perquè és un dels passatges més antics en què es mostra a dones la fe de les quals supera la dels hòmens. Tot i que el missatge que Déu li manà profetitzar era que el poble israelià no aconseguiria la victòria, va ser valenta i afrontà el destí del seu poble encara que sabia que aquest se sentiria trist per la notícia. No obstant això, el seu valor i les seues profecies donaren peu, al final, a la victòria quan Jael, com ja hem indicat abans, assassinà el general cananeu.

5 d’oct. 2015

La Bíblia, font d'inspiració de pintors: Raquel

Per Àfrica Piqueras Carrasco,
de 2n de Batxillerat Humanístic


• “I van dir: Està bé; mira, la seva filla Raquel ve amb les ovelles...” (Gènesi 29, 6)
• “Encara estava ell parlant amb ells, quan va arribar la Raquel amb les ovelles del seu pare, ja que ella era pastora. I va succeir que quan Jacob va veure Raquel, la filla de Laban, el germà de la seva mare, i les ovelles de Laban, Jacob va pujar i va treure aigua del brocal del pou, i va donar de beure al ramat del germà de sa mare...” (Gènesi 29, 9-10)
• “I Jacob va fer saber a Raquel que ell era parent del seu pare, i que era fill de Rebeca; i ella va córrer i li ho va fer saber al seu pare” (Gènesi 29, 12)

Raquel va ser esposa del seu cosí Jacob. A més va ser la mare del patriarca Josep i de Benjamí. La filla menor de Laban, germana petita de Lia que també seria esposa de Jacob, apareix esmentada per primera vegada en el Gènesi de la Bíblia hebrea.

He triat aquest personatge perquè exemplifica molt bé la dependència absoluta de la dona respecte a l'home perquè, fins i tot, per casar-se depén de la decisió del seu pare qui, a més a més, estableix els beneficis que en vol traure del seu matrimoni.

La Bíblia recull com el seu cosí Jacob la va trobar a la vora d'un pou mentre pasturava les ovelles i va voler casar-se amb ella. El pare d'aquesta, el seu oncle Laban, va dir al nebot que deixaria que la seua filla petita es casara amb ell a canvi de set anys de servei com a pastor. Jacob va acceptar i, segons Rashi, quan s'aproximava la data del casament, els dos cosins van sospitar que Laban els enganyaria perquè es casés amb Lia, la germana gran de Raquel i cosina també del nuvi. Per això Raquel i Jacob van idear una sèrie de senyals amb què la núvia coberta s'identificaria davant del nuvi; però tot va canviar quan Raquel, veient que la seua germana seria deshonrada en públic si no es casava, li va explicar a aquesta els senyals acordats amb el nuvi.

Quan Jacob va descobrir l'engany amb la llum del dia, el matrimoni ja havia estat consumat i Jacob va acceptar l'estratègia del seu oncle, oferint-se a treballar set anys més per aconseguir casar-se amb Raquel (Gènesi, 29). Així doncs, Jacob va treballar, finalment, 14 anys per aconseguir casar-se amb Raquel.

Quan es presenta a Raquel en el text (Gènesi 29, 17) se la descriu afectuosament com «de formes agraciades i de bella aparença». Alguns pintors han seguit aquesta idea i l'han representada per recordar la història dels dos joves que s'enamoraren a primera vista. És per això que la història d'amor ha donat lloc també a l'aparició d'altres manifestacions artístiques i literàries on es recrea l'estima dels dos cosins: esculturescòmics, pintures, pel·lícules. Alguns exemples:

 

Encontre de Raquel i Jacob (1518-1519) per Raffaelo Sanzio.



Jacob i Raquel (1520-1525) per Palma Vecchio.



Trobada de Jacob i Raquel de  Josef Ritter Von Führic  (1800-1876, República txeca)



Jacob i Raquel (1899) per Fritz von Uhde.


_________________________________________________

Josep Benaches (1r Batxillerat Humanístic) ens amplia detalls i fixa la seua atenció en la pintura "Raquel i Lia" de Dante Gabriel Rossetti



 i en un apunt particular que ens situa 'Raquel i Lia' en el Purgatori de Dante.

En l'hora, crec, que des de l'orient
queien al mont els raigs de Citerea, 
que sempre sembla ardent en foc d'amor,
en un somni em semblà veure una dama
jove i bella, anant per una plana
i collint flors; i que deia cantant:
"Sàpiga qui demane pel meu nom
que jo sóc Lia, i que vaig bellugant
les belles mans per fer-me una garlanda. 
M'adorne ací per plaure'm a l'espill;
però Raquel, ma germana, 
no deixa mai el mirall, tot el dia asseguda. 
Li agrada molt mirar-se els seus bells ulls,
tant com a mi adornar-me amb les mans:
el seu plaer és veure, el meu obrar"

(Cant XXVII, v. 94-108 en la versió de Joan Francesc Mira)

El seu treball va acompanyat per un resum del text de l'entrada Raquel de la Viquipèdia i per dos noves il·lustracions, una de les quals apareix també en l'entrada del blog "Con sentido propio".

  

3 d’oct. 2015

Banksy, Dismaland i la LOMCE

Entre els retalls de la premsa del darrer estiu, mentre feia neteja de paper, m'he trobat una notícia un tant curiosa. El retall era del diari Arade 22 d'agost, i parlava de la inauguració d'un nou parc d'atraccions al sud-est d'Anglaterra, Dismaland. 

 


  

El titular de la notícia incloïa el concepte 'sinistre'; potser va ser aquest adjectiu el que em va cridar l'atenció i les ganes de retallar el text. O, més bé, el fet que el parc en qüestió estigués atribuït a un dels grafiters més famosos que, fins i tot, ha aconseguit transportar la seua obra de l'espai més públic més obert, el carrer, a l'espai quasi privat: museus, publicitat ONGs. Es tractava de Banksy.



El fet és que em vaig encuriosir fins a l'extrem de buscar les fotografies del parc en qüestió, tot pensant en com de 'sinistre' seria; i, com havia fet en altres ocasions, també pensí l'interés que podria tenir la notícia per als meus alumnes de Valencià, llengua i imatge. Per un moment (la tranquil·litat de les vacances?), havia oblidat que la LOMCE ens havia tret enguany la possibilitat de seguir ensenyant la lectura de la imatge des de l'àrea de Comunicació audiovisual i Valencià.

En aterrar a València, vaig caure del cavall i em passà pel cap com d'en-sinistra-dora podia ser la llei en ocasions. Abandoní aquell fragment de diari en la safata dels possibles texts que un dia acabarien al fem en fer neteja; no obstant això, hui no me n'he pogut desfer del tot del retall i he volgut deixar constància que existia un projecte per a una activitat de classe, com existia l'assignatura en el Batxillerat impartida des dels departaments de valencià.

No sé si el grau de 'sinistralitat' que ha deixat la desaparició de la matèria en qüestió serà major o menor que el que mostra aquest transgressor artista. Al parc, Banksy en deixa una irònica mostra quan, per exemple, mostra la mort de la Ventafocs en un accident de trànsit assetjada per periodistes al més pur estil Lady Di,


 

o com és assetjada una turista per les gavines a imitació de la pel·lícula Els ocells d'Alfred Hitchcock.



El parc és obra de 47 artistes plàstics i l'estètica ens recorda una mena d'Eurodisney decadent i ruïnós on la ironia i l'humor negre estan ben presents.



Desitge que la negativa mostrada amb els seus vots pels partits polítics de l'oposició el dia de la seua votació a les Corts espanyoles i les declaracions posteriors amb la intenció de derogar-la només governaren, ens permeta corregir aquest error. Confie que, en educació, no acabarem fent només humor negre amb aquest tema i que els alumnes d'ESO i Batxillerat tornaran a poder analitzar el text i el tractament de la imatge amb el rigor i el temps necessari per reconéixer la importància de la seua anàlisi; només així queden al descobert, per exemple, actituds sexistes, racistes o discriminants que ens podem trobar a la televisió, al cinema, a la publicitat, als videojocs... 

Corregim els errors, millorem l'educació publica perquè els nostres joves siguen més crítics i intel·ligents!

Fotos: Reuters /Toby Melville

1 d’oct. 2015

La Bíblia, font d'inspiració de pintors: Jael

Jael, una dona amb coratge


Per Cecilia Calero (1r de Batxillerat)

"Maleïu la ciutat Meroz, maleïu-la", digué l'àngel del Senyor:  "maleïu els seus habitants, perquè no han vingut a auxiliar el Senyor, a auxiliar els Senyor amb els seus herois".  Beneïda entre les dones siga Jael, dona d'Heber, el quenita; beneïda entre les dones que viuen en tendes! Sisserà li demanà aigua; ella li donà llet;  li oferí brull en tassó dels nobles. Després, amb la mà esquerra prengué l'estaca i amb la dreta el mall de fuster; i ferí Sisserà, li obrí el cap: l'estaca clavada li obrí el pols i caigué rotllat als peus d'ella, completament estirat. Caigué rotllat als seus peus i allà on es doblegà, caigué mort.”
Antic Testament (Llibre dels jutges, 4-5)

 
Jael matant Sissarà, pintat per Palma el Jove

Un altre capítol violent que reprodueix el coratge de les dones que col·laboren en la guerra. En aquesta ocasió la víctima de l'engany serà Sisserà, general de l'exèrcit de Jabín, que havia escapat amb vida després de la derrota de les seues tropes i anà a demanar refugi a la tenda de Jael, de la tribu nòmada dels quenites. Ella l'acollí, donant-li llet i un llit on poder descansar. Sabent que es tractava d'un enemic del poble d'Israel, aprofità el moment en que dormia, agafà un clau per colpejar-lo amb un martell contra les temples i deixà mort en l'acte aquell contrincant dels israelians.
Jael no s'havia mostrat abans com una dona violenta, però sabia que l'home que havia hostatjat a sa casa era un home de guerra que estava lluitant contra Israel. És per això que no li importà la brutalitat del seu acte o la possible escena de horror que causaria, sinó que degué pensar en com acabar amb aquella guerra i, d'alguna forma, en l'ajuda que proporcionava al poble de Déu.
A més de valenta, Jael va ser llesta perquè esperà el moment just per atacar l'enemic. Per ser un home de guerra, probablement ella no guanyaria en una lluita amb espasa o físicament, però esperà que ell dormira, quan la debilitat i el cansament li impedien defensar-se, i l'atacà desprevingut per resoldre aquell problema.
La lliçó que es desprén d'aquest passatge és que s'ha de ser valenta, decidida i llesta al mateix temps. Quan s'ataca impetuosament, però en el moment equivocat, es pot perdre el combat. Cal, per tant, triar el moment i la forma de l'atac i actuar amb coratge per arribar fins a la fi.



 
Jael i Sisserà pintat per Artemisia Gentileschi


Jael, pintat per Japoco Amigoni




Jael i Sisserà, pintat per Francesco Trevisani

 
Estudis per a la figura de Jael, pintat per Carlo Maratti.

Jael amb Débora i Barac, pintat per Salomon de Bray


_________________________

Podeu ampliar informació als blogs 'Siguiendo a Letamendi' o  'Harte con Hache'