30 de nov. 2009

Records i enyorança de l'INQUIET

Aquells dibuixos van canviar la vida de David, segurament, per a sempre

Amb aquesta breu sinopsi de la història, els amics de l'IES Faustí Barberà d'Alaquàs, sota la coordinació de l'entusiasta professora Pilar Alfonso, ens convidaven a veure el seu curt A fosques. L'any anterior també havien presentat el seu treball en el festival Inquiet de Picassent.'La samarreta' era una proposta original que no deixava tampoc indiferents els espectadors.


A fosques meresqué el premi del públic en la darrera edició de l'Inquiet, secció Inquieta. En el curt es donaven respostes a les següents preguntes:

"Qui és David? Per què li han de canviar la vida uns dibuixos? És una necessitat vital el que té o un caprici passatger?"

Des d'ací volem reivindicar la necessitat d'aconseguir espais, com el del festival Inquiet de Picassent, on projectar produccions escolars en valencià tan dignes com les que hui us hem referit.

12 de nov. 2009

Imatges amb doble cara

La polisèmia es troba en les paraules i també en les imatges.


Les paraules signifiquen dins d'una frase i poden alterar el seu significat en funció del context: Quin pastís més roín! o Està feta un pastís!

Les imatges també poden ser interpretades segons el context en què apareixen. Mirem alguns casos concrets:

1) Un senyal de trànsit en una carretera valenciana o a l'interior d'una selva tropical.


2) Les pintures rupestres de Bicorp no tenien el mateix significat per a les persones que les pintaren que per als historiadors de l'art del segle XXI.


3) Un autoretrat de Vincent Van Gogh no tenia el mateix valor per al propi pintor que per a un dels col·leccionistes d’art actual.


Aquestes imatges, com les paraules, també són polisèmiques i contenen més d'un sentit perquè el pas del temps s’ha encarregat d’introduir canvis de valor en elles, unes vegades econòmics (el retrat de Van Gogh), altres artístics (una pel·lícula d’estrena que acaba convertida en film de culte), altres semàntics (un urinari col·locat en un lavabo o en una exposició d’art com una escultura més –recordeu els ready mades de Marcel Duchamp i Francis Picabia).



Fins i tot, hi ha qui només veu una part del que té al davant, mentre que altres que han exercitat més la ment arriben a descobrir imatges amagades i, per tant, un altre sentit ocult en el dibuix; mireu sinó què passa amb els exemples següents i digueu si, en fixar-vos, canvia la vostra percepció del dibuix.

JOVE o ANCIANA




INDI o ESQUIMAL




QUÈ TÉ AL CAP?




3 CARES


VACA RARA


Pots veure les 10 CARES en l'arbre?


Ací hi ha un rostre, pots veure'l?



Pots contemplar el xiquet de bolquers?



Pots localitzar la parella que es besa?



Pots distingir tres dones?



Quina diferència trobes entre una granota i un cavall?



Observa amb atenció el gir i...

Apunt publicat anteriorment en el blog LLIMA (La Comunidad, 12 de novembre del 2009. El país)

2 de nov. 2009

El cine que no t'hauries de perdre: "El xic" de Charles Chaplin

Amb motiu del centenari de l'aparició del personatge de Charlot, recuperem algun dels apunts publicats amb anterioritat en aquest mateix blog.




Charles Chaplin fa de director, productor i actor en aquesta pel.lícula muda, The Kid (El xiquet), que tingué molt d'èxit quan es va estrenar, allà pel 1921. El paper del xiquet el representa magistralment Jackie Coogan.

Curiosament, en la pel·lícula actuen dos de les dones que va estimar Chaplin: Edna Purviance, en el paper de mare que abandona el fill, i Lita Grey, que fa d'angelet pícar. Amb la primera mantingué relacions per un temps i va ser la principal actriu en moltes de les seues pel·lícules; amb la segona es casaria anys més tard.

Actuen també Carl Miller, Tom Wilson i Henry Bergman. Per a la pel·lícula comptà amb el director de fotografia Rollie Totherot.

Archivo:CC The Kid 1921.jpg

En aquesta pel·lícula, "Chaplin va perfeccionar un estil personal d'interpretació, derivat del pallasso de circ i del mim, combinant l'elegància acrobàtica, l'expressivitat del gest i l'eloqüència facial, amb un sentit del ritme impecable. La seua creació del xicotet vagabund Charlot, un símbol universal de la individualitat indestructible, triomfant contra l'adversitat i la persecució, tant humana com mecànica, li va donar fama mundial com a comediant i actor dramàtic" (Biografías y vidas).

"The Kid" tracta sobre un vagabund alegre, despreocupat i innocent que troba un bebé abandonat en un carrer. Primer intenta desfer-se d’ell creant veritables situacions còmiques, alhora que un tant cruels; però, finalment, l’adopta i el porta a sa casa. En fer-se gran, el xiquet viu la seua vida de vagabund i ajuda son pare en el negoci de vidrier ambulant. Mentre sa mare, que l’havia abandonat al carrer només nàixer, triomfa com a cantant. Amargada per la pèrdua del fill, intenta recompensar els xiquets pobres amb joguets i menjar. Sense saber-ho també regala cosetes al fill. Un incident porta el xiquet a l’orfenat i el metge descobrirà a Edna que es tractava del seu fill. Edna posa un anunci al diari i ofereix una recompensa a qui trobe el seu fill. L'amo de la casa de dormir, on s'allotgen el vagabund i el xiquet, el reconeix i el porta a la policia per a rebre la recompensa. A partir d’aquest moment, el vagabund intentarà per tots els mitjans recuperar el fill i es tranquil·litzarà mentre somnia que està amb els àngels...

Aquest drama humà ens permet pensar en les necessitats, en la pobresa i en la capacitat d’estimar d’unes persones en una època en què la pobresa recorria les barriades perifèriques de les grans ciutats. És impressionant la humilitat del vagabund i la capacitat de Chaplin de crear situacions que ens fan somriure i veure les coses des d’una perspectiva poc tràgica.

Angela Costa, 1r B

I si vols conéixer algunes de les curiositats sobre Chaplin visita:

- Taringa

- Charles Chaplin. També en Viquipèdia

- Charles Chaplin. També en web oficial

- Sobre el mundo del cine

Article publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 10 de febrer de 2009. El País)

1 de nov. 2009

Nit d’Ànimes amb urna funerària

Són vespres de la Nit d'Ànimes, una nit que recorde carregada de llum tènue i bellugadissa; la llum efectuada per les "minetes" que descansaven enceses sobre el banc de la cuina que hi havia a la vora de la meua habitació: una per cada difunt de la família. Aquell record del retorn, aquella visita imaginària dels éssers estimats em trasbalsava una miqueta l'ànima i em feia arraulir entre les mantes del llit. Anys més tard, la nit d'ànimes tornaria a envair-me de neguit i tristesa per la falta de ma mare, que sempre havia demanat la incineració per a les seues despulles.

Al bloc amic de l’escriptora Pepa Guardiola he trobat un article, apropiat per a la data, on ens diu que “el lloc de descans etern no és tan etern com crèiem” i manifesta, al final del seu article, un desig semblant al de ma mare. El seu escrit me l'ha portada encara més a la memòria i m'ha fet que m'inclinara a escriure-vos aquest apunt.

Les celebracions que honoren la memòria dels difunts també són efímeres i variades: Tots sants, Día de los muertos a Mèxic, Día de difuntos, entre la tradició cristiana, o Halloween als Estats Units. La festa dels difunts s’ha celebrat de manera distinta segons la cultura i el temps, amb diversitat de ritus i de matisos, però, darrerament, la necessitat de comerciar amb tot i de fer festa de qualsevol cosa li ha tret la transcendència que tenia. Halloween és una tradició d'origen celta que, traspassada pel sedàs dels americans i amb l'ajuda del cinema, s'ha estés com un costum entre la joventut d'arreu de la nostra geografia. Jo haguera preferit la mateixa disbauxa i festa però seguint costums més arrelats entre nosaltres, per exemple, els de la Fira de Cocentaina, celebrada a Tots sants. Però, com l'esperit del Carnestoltes s'ha imposat sobre qualsevol altre amb les disfresses del Halloween, acabaré l'apunt amb una mica d'humor, amb un cal·ligrama que, ben bé, podria ser el meu epitafi o el d'un bon llépol.


En morir,
vull que em cremen
amb les butxaques plenes
de torrons, vi i bombons
per passar l'estona
mentre s'aviva el foc.
Per cremar-me, gasteu
les brases d’aquell forn
on les monges d’Agost
fan uns dolços d’olor
que ressusciten morts.
No vull cap sepultura.
Escampeu-ne les cendres
sota un bon rusc de mel
i sense cap epitafi.
O en tot cas, un que diga:
“ací jau un bon llépol:
no volgué flors ni violes,
ans dolços i massapà”

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)