Si voleu conéixer més detalls, per arrodonir la conclusió personal del vostre comentari, sobre el cas de Suïssa podeu visitar altres webs, com per exemple, el treball publicat per Paul Beaud, professor de la Univertsitat de Lausana i membre de l'Institut de sociologia de comunicació de masses.
L'article de Joan Francesc Mira es publicà pel març de 1996 i l'inclogué després en el recull Cap d’any a Houston, Texas. "Suïssa, per exemple" parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria malament seguir.
Suïssa, per exemple
«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany.
Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?
Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.»
Publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 26 de juny de 2009. El país)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.