Textos i contextos: Josep Maria Espinàs

Al fil de l’apunt d'ahir, "La llengua com a expressió del comportament col·lectiu", i donat que els alumnes de segon de batxillerat heu de fer comentaris tots els dies fins a la prova de selectiu, he regirat velles carpetes per recuperar alguns textos que parlen sobre l’ús de les paraules, les frases fetes i la traducció.

El text que us transcriuré hui és de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), un autor polifacètic que compta amb molts lectors. La seua creació literària, amb una vuitantena de llibres publicats, abasta des de la novel·la, la crònica de viatges, passant per les obres d’interés cívic, els llibres reportatge, els volums de memòries i el articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico.

     

Però, millor llegiu el que publicava al diari Avui el propi Espinàs. Sobre la seua vida i l'obra teniu moltes pàgines al web que podeu consultar si busqueu 'Espinàs' amb el buscador Google.

__________________________________________

A LA VORA DE...

Cada mot és un món

En una carta a la Bústia, el senyor J. M. Piniés al·ludeix a un article que vaig publicar, i diu: "Quan Josep Maria Espinàs es refereix al mot "patum" diu que no té un equivalent vàlid en castellà, quan és evident que sí que el té, i és figurón, com vaig pensar de seguida, i ho confirmen els diccionaris catalans i castellans consultats". Celebro la publicació d'aquesta carta, perquè em permet de tocar –encara que sigui per sobre, d'acord amb les limitacions d'aquest espai- un tema d'expressió lingüística que sempre m'ha apassionat: el canvi de matís d'allò que diem quan canviem de mot, tant si la nova paraula que fem servir pertany al nostre idioma com a un altre. Jo també “vaig pensar de seguida” que els diccionaris proposarien ”figurón” com a alternativa castellana a “patum”, i ho vaig comprovar abans d'escriure aquell paràgraf. Per això vaig precisar, conscientment, que “patum no tenia un equivalent vàlid”. Naturalment, tan sols és una opinió, però per a mi “patum” i “figurón” no diuen el mateix. (Curiosament, el substantiu que segueix a patum en el diccionari, “patxoca”, és presentat en castellà com a “trapío”, i tampoc no em sembla una equivalència exacta).

Per a afirmar que patum i figurón no eren equivalents no em vaig limitar a consultar un diccionari, sinó que vaig comprovar les definicions d'aquests mots. Comparem-les. Patum és dit d'una persona que “frueix de consideracions més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc. que no pas pels seus mèrits”. Figurón és una persona “ostentosa y entonada, que gusta de darse importancia”. Un cop vaig haver llegit això, vaig creure que no m'equivocava pas en dir que patum no tenia equivalent vàlid, si l'equivalència que m'oferien era figurón.

És clar que, segons el diccionari, una patum és una persona que es defineix perquè té una consideració superior als seus mèrits.

És clar que, segons el diccionari, un figurón és una persona que es defineix per la seua ostentació i les ganes de donar-se importància.

No són equivalents, doncs. La consideració excessiva que una comunitat atorga a una persona no comporta que aquesta persona hagi de ser ostentosa; una patum molt pot ben ser un individu retret i que no es dedica a donar-se importància: són els altres els qui li'n donen. En canvi, “un figurón”, caracteritzat per l'ostentació, ho és amb independència dels seus mèrits, que poden ser molts. Es tracta de dos mots, doncs, no superposables perquè tenen dos nuclis essencials diferents: en l'un domina l'excés de fama pública, i en l'altre l'excés de jactància personal. (En el diccionari Casares el mot “figurón” s'inclou en l'apartat ideològic de “jactància” juntament amb “farolero”, “rimbombante”, “petulante”, “vanidoso”, “fatuo”, etc., mentre que en un diccionari ideològic català “patum” no podria incloure's correctament en “jactància”).

Tot això té un gran interès per als qui ens preocupem del llenguatge, i així podem dir que els diccionaris ens donen equivalències, però no sempre indiscutiblement vàlides, sinó simplement aproximades. En català –i en qualsevol idioma- hi ha alguna cos que no és traspassable, per via de diccionari, a una altra llengua. Si el vocabulari d'un idioma es pogués traduir íntegrament sense pèrdua de matisos, voldria dir que una llengua no és la creació pròpia d'un poble que expressa les seves creences, els seus sentiments, les seves formes de vida els seus judicis de valor sobre l'home i el món.

Josep M. Espinàs