'Un assassí al meu hort' de Joan Francesc Mira

Hui us propose un comentari sobre un text que  l'escriptor i professor Joan Francesc Mira va publicar en la revista El temps l'any 1987: 'Un assassí al meu hort'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre la vida als afores d'una ciutat o al camp i a la ciutat alhora; o sobre la delinqüència i el respecte a la vida (el poc respecte d'alguns) i també sobre l'estil literari que li donava Mira als escrits que publicava aleshores en la seua columna setmanal. El text va ser reproduït en el llibre Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre.

Es tracta d'un d'aquells textos dels quals en guardava el retall de premsa i que, ara, l'editorial Bromera ha aplegat també en el volum número 56 de la col·lecció Els nostres Autors, dins la Biblioteca Joan Francesc Mira. Aquest text i uns altres, publicats per l'autor en diferents mitjans de comunicació, fan del llibre Una biblioteca en el desert una lectura molt recomanable per a l'estiu. La tria dels textos i la introducció corren a càrrec de Joan Josep Isern.

Un assassí al meu hort

Joan F. Mira

A casa tenim un jardí a la part de davant, i un hortet de tarongers a la part de darrere. No pensen que és cap gran possessió, ni el jardí ni l’hortet, però van fent la vida més agradable. I, arribat el cas, poden ser motiu i escenari d’ex­periències que la vida en un pis no donaria mai. Com per exemple l’observació de com els gats es multipliquen de manera incessant i alhora mantenen una població estable al jardí, l’enfrontament entre un gat i una rata amb gran eriçament de pèls de tots dos animals i retirada final del gat, o la presència d’un assassí entre els tarongers. Un assassí autèntic, no fals ni fingit. Un assassí comprovat. Un assassí recent i actiu, no un assassí jubilat. De vegades, no cal viatjar a terres llunyanes per a ser testimoni d’històries insòlites o curioses, no cal eixir de casa per a viure, des de la finestra, alguna petita aventura.

Era el cas que transportaven un pres en un furgó cel·lular i que un nebot del pres el va voler alliberar expeditivament, sembla que per lleialtat al llinatge. Tan expeditivament, que li va ficar una bala dins del cap a un dels guàrdies del furgó. Molt mal fet. L’autor de la desgràcia, pistola en mà, no degué veure clar el resultat final de la maniobra, de manera que va arrancar a córrer, ja perseguit pels sempre eficaços efec­tius de la guàrdia civil, i com que la cosa passava prop de casa meua tingué el pensa­ment de saltar la tanca de l’hort i amagar-se entre els arbres. Ja se sap que els arbres, de temps immemorial, són molt atractius com a amagatall de perseguits. No era tanmateix un bosc espès, eren quatre dotzenes de tarongers tirant a vells i esclarissats: la idea no era bona.

I allà hauríeu vist els guàrdies civils foradant la tanca, entrant en tromba amb gran còpia de metralletes i pistoles, l’assassí sense eixida, el desplegament tàctic de les forces, la detenció, l’emmanillament, la conducció, les coses que solen passar en casos com aquest. En fi, com en les pel·lícules, si fa no fa, però justament al meu hort. En algun lloc havia de ser. Ara, si alguna vegada vostès tenen un assassí armat a l’hort de casa i la policia practica l’assalt corresponent, no pensen que l’espectacle haja de ser particu­larment instructiu ni emocionant. És, més aviat, un número bastant trist i banal, d’un interès relatiu. Ni comparació amb el dia que la rata estarrufava els pèls del bigot i feia recular a poc a poc el gat.

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 13-14

Publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 25 de juny de 2009. El país)