Són vespres de la Nit d'Ànimes, una nit que recorde carregada de llum tènue i bellugadissa; la llum efectuada per les "minetes" que descansaven enceses sobre el banc de la cuina que hi havia a la vora de la meua habitació: una per cada difunt de la família. Aquell record del retorn, aquella visita imaginària dels éssers estimats em trasbalsava una miqueta l'ànima i em feia arraulir entre les mantes del llit. Anys més tard, la nit d'ànimes tornaria a envair-me de neguit i tristesa per la falta de ma mare, que sempre havia demanat la incineració per a les seues despulles.Al bloc amic de l’escriptora Pepa Guardiola he trobat un article, apropiat per a la data, on ens diu que “el lloc de descans etern no és tan etern com crèiem” i manifesta, al final del seu article, un desig semblant al de ma mare. El seu escrit me l'ha portada encara més a la memòria i m'ha fet que m'inclinara a escriure-vos aquest apunt.
Les celebracions que honoren la memòria dels difunts també són efímeres i variades: Tots sants, Día de los muertos a Mèxic, Día de difuntos, entre la tradició cristiana, o Halloween als Estats Units. La festa dels difunts s’ha celebrat de manera distinta segons la cultura i el temps, amb diversitat de ritus i de matisos, però, darrerament, la necessitat de comerciar amb tot i de fer festa de qualsevol cosa li ha tret la transcendència que tenia. Halloween és una tradició d'origen celta que, traspassada pel sedàs dels americans i amb l'ajuda del cinema, s'ha estés com un costum entre la joventut d'arreu de la nostra geografia. Jo haguera preferit la mateixa disbauxa i festa però seguint costums més arrelats entre nosaltres, per exemple, els de la Fira de Cocentaina, celebrada a Tots sants. Però, com l'esperit del Carnestoltes s'ha imposat sobre qualsevol altre amb les disfresses del Halloween, acabaré l'apunt amb una mica d'humor, amb un cal·ligrama que, ben bé, podria ser el meu epitafi o el d'un bon llépol.
En morir,
vull que em cremen
amb les butxaques plenes
de torrons, vi i bombons
per passar l'estona
mentre s'aviva el foc.
Per cremar-me, gasteu
les brases d’aquell forn
on les monges d’Agost
fan uns dolços d’olor
que ressusciten morts.
No vull cap sepultura.
Escampeu-ne les cendres
sota un bon rusc de mel
i sense cap epitafi.
O en tot cas, un que diga:
“ací jau un bon llépol:
no volgué flors ni violes,
ans dolços i massapà”
Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.