31 de des. 2011


Si aquest és el començament de tot, en paraules de la vice-presidenta, caldrà armar-se de paciència o de valor per plantar cara al que vindrà darrere?

Us desitge un bon any amb la força i la valentia necessàries per plantar cara a la vida i a la guerra que han encetat els mercats. Que 2012 siga un any per reflexionar i no deixar que ningú decidisca per nosaltres.

Salut i seny!

28 de des. 2011

Primer pas de Bauzà perquè el català deixe de ser requisit a les Illes

Llegim a Vilaweb una notícia que lamentem perquè confirma un nou atac contra el català, aquesta vegada per part del govern mallorquí. En aquest cas afecta el canvi de legislació: "Bauzà Presenta l'avantprojecte de llei perquè el català passi a ser únicament un mèrit". El PSM-IV-ExM avisa que contravé l'estatut, però la normativa ja està en marxa.

La notícia comença així:

"Primer pas perquè el català deixi de ser requisit a les Illes Balears. Avui s'ha sotmès a exposició pública l'avantprojecte (pdf) de llei que modifica la llei 3/2007 (pdf), la qual exigia als treballadors públics a acreditar el coneixement de la llengua catalana. Amb les modificacions, el català deixarà de ser un requisit per passar a ser només un mèrit. El govern balear ha explicat per a l'elaboració del text s'ha tingut compte la jurisprudència relacionada amb aquest tema a partir de diverses sentències emeses pel Tribunal Constitucional, com la de l'estatut de Catalunya.

En contradicció amb altres lleis"

Continua ací.

21 de des. 2011

Nadal, vers a vers: Maria Mercè Marçal

AVUI, VINT-I-U DE DESEMBRE


Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia dies que no sortia al balcó
corrent darrera d’amors i d’altres coses...

___________________________

Informació sobre Maria Mercè Marçal:

- Viquipèdia

- LletrA



Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad de El país) 21 de desembre de 2011.



4 de des. 2011

Homenatge al mestre i amic Josep Lluís Cases (i II)




Parodiant Vicent Andrés Estellés


Has assumit la veu
d’un poble,
la del teu poble,
i has sigut sempre poble,
a Silla, a Montserrat
i en qualsevol altre lloc
on t’has trobat.

De vegades has patit la intransigència
dels qui ens governaven malament
però has sabut esperar
i has caminat entre la pols
que s’acumulava als papers
en l’Administració,
i has tingut la sort,
que t’havies guanyat abans.
La sort que et seguira
la polseguera que alçava la teua gent:
els bons companys,
les mares i els pares,
els teus alumnes...
els amics.

I has tingut
fam i set de cultura,
i de justícia també,
i ho has escrit als teus poemes,
que han estat callats durant la nit.
Potser ara ha arribat l’hora
que ens els mostres.

Has vetllat en la nit
per la família, per l’escola, pels amics.
Mentre altres dormien,
tu estaves despert per tots.

Has estat la paraula viva a l’aula,
la paraula viva i honesta
a l’ajuntament o al sindicat,
la paraula dita en el moment just
amb voluntat de despertar
la consciència crítica
dels qui t’escoltaven sempre.

Has rebutjat el silenci
i has donat la cara;
has deixat de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de les sabates
per ser poble;
un entre tants,
un home més caminant
entre la gent del seu poble,
un mestre més,
alçant una gran polseguera,
des d’un poble
menut en dimensions
i ben gran per la gent
que el conforma.

Has fet de la vida
una enaltida condició
I t’has deixat de banda les banalitats
i has estat la consciència
de no ser res si no s’és poble.

Tu, com Estellés,
ja havies escollit caminar
decididament
després d’aquell silenci estricte
i lluitar per una vida millor,
més justa
i més solidària.


____________________________________


Estos, entre molts altres, han estat tels teus mèrits i per això hui ens reunim ací per desitjar-te una jubilació plena de projectes i amb les il·lusions ben complides.

En nom de tots els amics:

Moltes felicitats Lluís!

Montserrat, 3 de desembre de 2011

La notícia a Levante-EMV i a El Punt

3 de des. 2011

Una nit d'homenatge, una estona de festa (I)




Amic Lluís, és per a mi un honor poder representar una part dels amics ací presents. Molts veníem de família humil, de classe obrera, però teníem clar que el nostre futur no el volíem sempre a la fàbrica, que aquell treball que fèiem era el mitjà per arribar un poc més lluny. Volíem canviar el rumb de les nostres expectatives laborals i ni aquell parèntesi mariner ens pararia els peus.

L’orinal, a més, ja tenia boqueta i volia parlar clar, millorar la societat. Per això lluitava contra la intransigència, contra les formes del desgovern, contra els qui ens volien ben callats i adormits sempre. I ho va fer al carrer, a les places i, més tard, també a l’escola. Tu, a la de Montserrat molt especialment.

L’escola, la teua vocació i la d’alguns amics que hui estem ací reunits, l’escola que ens van inculcar els bons educadors, hui representats per exemple pel benvolgut Josep Lluís Pitarch, era el mitjà per canviar moltes coses. L’escola pública per aconseguir la igualtat; l’escola de la imaginació i el respecte pel coneixement dels nostres avantpassats, per les tradicions populars; l’escola de la creació i la de les noves tecnologies; l’escola de la justícia perquè mai més foren castigats aquells mestres que pensaven diferent, aquells professors que ens mostraven dia a dia que un altre ensenyament era possible, sense paletes ni pors, amb una gran finestra oberta a la realitat, amb un gran espai de comunicació obert a la llibertat.

L’escola de les alegries i també, per què no dir-ho, de les penes, de la ràbia, la mateixa que ens ha donat l’alé, de vegades, per continuar endavant cada dia, per no deixar de ser poble, per no deixar de caminar decididament i amb força.

Recorda Súnion, ara ja no cal que l’evoques de lluny com feia el poeta, ara pots visitar-lo de nou i fer teues aquelles coses que tant t’agraden i que no havies pogut acabar.

Aprofita la jubilació i sigues més feliç encara perquè ara ja és un bon temps per fer el vell camí d’Itaca.

22 de nov. 2011

El sant del dia d'Alfons Llorenç




Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, està preguntant pel motiu o causa última d’una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió. En El sant del dia, espigolant en costums ancestrals o més recents, Alfons Llorenç ens proposa reflexions per a cada dia de l’any. Sense descartar les vides reals dels sants –o les hagiografies inventades i llegendàries–, tot i que no d’una manera plana va fent capbussades en els nostres orígens. No és, per tant, un llibre per llegir de seguideta sinó per paladejar cada dia la pàgina que li toca i meditar-la més temps del que ens ha costat llegir-la. En acabar, ens coneixerem bastant més, almenys com a col·lectiu.



Fes click, per a llegir un fragment del llibre.



Sobre l'autor


Alfons Llorenç Gadea. Fill de Planes, nascut a Alcoi el 1951. Es llicencià en Filologia per la Universitat de València, on fou deixeble de Sanchis Guarner. També és Diplomat en Estudis Avançats, professor de Lingüística Valenciana i mestre de Valencià.

Redactor i realitzador de TVE, on introduí el valencià en 1976; corresponsal de “Destino”, “Canigó” i “El Noticiero Universal” i col·laborador de “Información”, “Triunfo”, “Levante-EMV”, “El País” i “El Temps”.

Fou Cap del Gabinet de la Presidència del Consell del País Valencià, comissari per al 750 Aniversari del Poble Valencià, assessor del President de la Generalitat Valenciana i alcalde de la Vila de Planes. És autor de diversos treballs, documentals i exposicions sobre història, etnografia, gramàtica, lingüística i literatura.



Fes click, per a vore a l'autor parlant sobre el llibre.

19 de nov. 2011

L'article d'Isabel-Clara Simó

Opinió EL PUNT Avui+

ULL DE PEIX

Immòbils i cantant?


13/09/11 - Isabel-Clara Simó

Ens ho advertia Joan Fuster: menys banderes, menys himnes, menys visques i més pàtria. Una servidora, que ha exhibit centenars de vegades banderes, que ha cantat himnes a dojo i que ha cridat visques fins a esgargamellar-se, se sent una mica avergonyida quan llegeix les sensateses del savi de Sueca. Vol dir, és clar, que no gastem la pólvora en salves; que no omplim el nostre cor d'emocions que s'esvaeixen a les vint-i-quatre hores, que no creiem que fem pàtria només cridant… Té tota la raó. La independència, és a dir, la llibertat col·lectiva és una qüestió d'intel·ligència, de diàleg i de força popular. Si només cridem, vulnerem la recepta Guardiola: aixecar-nos aviat i treballar, perquè només així serem imparables. Hem de fer una excepció en la frase fusteriana: la Diada Nacional de Catalunya. Com tots els pobles civilitzats del món, celebrem festes individuals (casaments, naixements, defuncions...) i col·lectives (el dia de la pàtria, el de la independència...), o, els qui no n'estem en condicions, el dia en què vam perdre la llibertat per tal de recuperar-la... Hi ha dos fets sorprenents: un, que estiguem dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no hem avançat. I dos: que els nostres adversaris, els unionistes (botiflers o espanyolistes) estiguin dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no han avançat. El discurs ideològic que mantenen és paupèrrim: en una grollera confusió entre bilingüisme i diglòssia, continuen insistint en la igualtat a partir de dues llengües que no són iguals, sinó que una està en expansió (la castellana) i l'altra en regressió (la catalana). Si no, passegeu-vos pels cinemes, llibreries o quioscos, per posar només uns exemples. Però també l'amenaça irrisòria de l'escissió social, quan la llengua (la catalana) és la que ens unirà, d'aquí la importància de la immersió lingüística. Per això la nostra civilitzada negativa a crear dos tipus d'escoles: per evitar el gueto i la ruptura social; per aconseguir que tothom participi de la ciutadania catalana. I que no em vinguin amb romanços del “respecte als tribunals”, perquè ja hem vist quin respecte els tenen quan es destapen corrupcions peperes!

7 de nov. 2011

Presentació de llibres: "Jo confesso" de Jaume Cabré

Gràcies als bons amics que me la van regalar, des de fa uns dies puc gaudir amb la lectura de la darrera novel·la de Jaume Cabré; és per això que us recomane la presentació que tindrà lloc al carrer Sant Ferran, número 12 de València. Estic segur que serà un bon moment per decidir-vos a llegir-la també.

Dia: dijous 10 de novembre
Hora: a les 19:00 hores
Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Acte: Jo confesso de Jaume Cabré (Edicions Proa)


La presentació anirà a càrrec de:

- Eliseu Climent, president d'Acció Cultural del País Valencià
- Núria Cadenes, periodista
- Francesc Calafat, crític literari
- Jaume Cabré, autor

Més informació sobre el llibre i el seu vídeo promocional.
També es pot descarregar el primer capítol

Més informació

2 de nov. 2011

De "Tots sants" i el "Dia de difunts" a 'Halloween'


   La tradició i els costums populars han celebrat la festivitat de Tots Sants cada 1 de novembre en família i amb la visita inclosa al cementeri per recordar els familiars que hi havia soterrats; era un dia dedicat al culte als difunts i a honorar la seua memòria; per això es posaven flors noves a la seua tomba i es netejaven les làpides perquè lluïren davant l'esperada visita de tot el poble. Per la nit s'encenien animetes (llumenetes que lluïen flama tota la Nit de Difunts, cresols amb oli vell on un ble permetia mantenir la flama de forma permanent fins que s'esgotava l'oli); d'aquesta manera s'il·luminava el camí perquè els nostres avantpassats no perderen la senda de la llar familiar i cuidaren "dels seus vius" abans que pogueren regressar al lloc on descansaven eternament.

    La festa anava acompanyada de dolços i menges típiques que feien el trànsit un poquet més festiu i dolç: panellets, arròs amb llet, ossets de sant, dolços de vi i anís, que s'havien preparat els dies anteriors...


    Ara halloween se suma a la celebració com una festa de Carnestoltes on els més joves es disfressen de personatges macabres, amb clara influència cinematogràfica. Res a veure a com celebràvem la festivitat de Tots els sants fa només uns anys, a com encara la celebren les generacions més grans.

   Pensem en els rituals que diferencien uns dies d’uns altres. La visita al cementeri dies abans per endreçar les làpides dels morts era un acte de neteja amb intenció de lluïment, d'ornament, de presumir davant el veïnat i, al mateix temps, era la forma de manifestar el record i l'estima per les persones, d'aquelles despulles que hi reposaven. Els dolços habituals eren la materialització de la festa, la forma de diferenciar l'àpat d'aquell dia respecte dels anteriors o dels que vindrien després; era la forma de marcar aquell dia com un dia especial.
    Els rituals ens ajuden a entendre la mort com a record i com a construcció de la memòria familiar, al temps que es manifesten com un camí per contactar amb els avantpassats morts. En la visita al cementiri es trobava tot el poble; era un acte social que permetia fins i tot trobar-se amics i familiars als qui feia temps que no freqüentàvem. Era fàcil escoltar expressions dirigides als menuts de la casa com “No coneixes este senyor? Ell era molt amic del teu iaio” i el conegut li responia als pares "Té la mateixa careta" o al xiquet “Et sembles molt a ell! El teu iaio era molt estimat al barri". El passeig pel cementiri acabava ple d'anècdotes sobre les persones que ens havien trobat i també sobre els que ens havien deixat; era una forma de recordar els absents, d'honrar-los. Una manera natural de presentar la mort com una part més de la vida.

   Hui, halloween també s'ha allunyat de seu origen celta. Ara és la festa de la disbauxa on els morts estan ben vius; són els de la tele, els del cinema... que transiten com a còpies per carrers i bars de les ciutats grans on zombis, mòmies i famílies Monster llueixen els seus encants més gòtics i, aparentment, romàntics... La disfressa és una diversió, un lluïment personal que fa la festa distinta, un tant més particular.

   Res a veure amb la tradició i la conservació dels records més personals de les famílies.

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)

31 d’oct. 2011

Canvi d'hora davant les eleccions?

Hui s'ha fet de nit més prompte que mai; sembla que he entrat en el túnel del temps de nou i la tardor s'ha apoderat, després de la pluja, de l'armari rober: canvi de roba definitiu; el tendur i el llum de peu han fet acte de presència just en acabar la sesta i m'han convidat a llegir, en record dels pares, uns poemes tristos al raconet de la llar. Lluny quedava aquella altra hora divertida del migdia quan les criatures corredores demanaven a crits una partida de cartes i hem hagut de traure-li la pols als vells "Juegos reunidos" després de l'habitual passejada pel parc on alguns adults espavilats s'han fet l’aperitiu dels diumenges.

Els firaires enguany no han fet acte de presència per convidar-nos a comprar noves andròmines, la pluja intensa els amenaçava; però les floristeries i les cereries han obert per fer el seu agost per Tots Sants. Camí de casa hem passat per la pastisseria, que ens convidava a quedar-nos com a mosques apegades a la mel contemplant els panellets que lluïen temptadors en aquells aparadors que feien olor a ametlla i rovell d’ou ensucrat; sort que, com abans, no disposàvem més que de dos quinzets (els altres se'ls havíem gastat al vermut) i calia guardar-los per si les mosques. La mare, en un abús d'imaginació, haguera dit una mentida pietosa: "ja tenim coca a casa; au"; però nosaltres volíem caure en aquell parany, acostar-nos al taulell i demanar-li, a la fornera, tres panellets o quatre pastissets, "un per a cadascun dels xiquets", diríem com disculpant-nos, "Són tan llépols!".

Trobar-se de nou a casa, al poble, em duu records d’aquells temps de la picor on amb quatre pessetes s'havia de passar família: "Què hi ha per sopar?", era la pregunta de cada dia; i la resposta, amb un somriure, sempre era ben imaginativa: "un botifarró fregit i oliet perquè el pa faça bon gustet; ja voràs...". I efectivament, un n’hi havia per a repartir entre tots. Eixa era la iaia i quan era diumenge podia caure’t algun ou fregit dels que havien post les gallines durant la setmana o unes creïlles. Tot un premi!

No sé per què, vist amb el pas del temps, aquella tristor d’antany em porta del bracet la nostàlgia i el record dels jocs de carrer amb quatre pinyols, dos gometes de la llimonada o els quatre cantons, els amics de veritat i la roba del diumenge, que no et podies tacar, i la de cada dia, que no es podia esgarrar, i l'escola pública... L’escola d'antany que, malgrat tot, havia estat una taula de salvació poderosa...

Quan veig que vénen mal donats els temps i que falta la faena, m’entra molt de desfici perquè nosaltres teníem una altra cotna, semblava que estàvem preparats per a suportar aquells temps de què us parle: sabíem que calia lluitar si volíem triar i guanyar-nos millor la vida. Quan veig que tornen mals temps i que falta la faena, m’entra molta ràbia perquè no sé si ens ha pillat preparats els fills i alguns polítics es comporten com xerraires de paradeta que venen fum. Quan veig que de la crisi alguns en fan guany i que paguen els de sempre, em bull la sang perquè pense que la generació més preparada de la nostra història ha de tornar a cridar als carrers i a les places perquè tot canvie sense que canvie res.

Anem alerta amb el vot, potser és l'única cosa que els fa mal a alguns i podria canviar de veritat el nostre futur més immediat. Tinguem mides de futur i revisem el que s'ha fet en la història més recent de la nostra Democràcia. No és el mateix votar un partit que un altre: hi ha qui defensa, perquè s'ho creu, la plena autonomia on la cultura i la llengua pròpies tinguen el seu espai preferent i altres que lliguen els gossos amb llonganisses i només ho diuen amb la boqueta ben menuda per si dóna vots; com quan oferixen llocs de treball que no tenen.

La nostàlgia pot ser bona per a un dia, per a uns dies a l'any si m'apureu, però no ho serà mai per tots els dies que formen els quatre anys que dura tota una legislatura.

27 d’oct. 2011

L'escola la volem pública i de qualitat

Perquè no entrebanquen més el creixement natural d'una escola que camina i ho fa bé; una escola que mira endavant amb entusiasme i il•lusió; una escola que intenta traure el màxim partit a un pressupost de vegades esquifit i que defensa la pluralitat d'idees i de creences; una escola que vol ser lliure i educar ciutadans per a la llibertat de pensament i d’opinió; una escola crítica que raona el que s'aprèn i com s'aprèn.

Per una ESCOLA PÚBLICA de QUALITAT!


23 d’oct. 2011

SECCIÓ D’ENSENYAMENT D’ACPV. I JORNADA: «Manifest i intencions»

Manifest i intencions




Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Dissabte 29 d’octubre a les 10:30 hores a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

PROGRAMA

1. Salutació: Toni Gisbert, coordinador d’ACPV.
2. Explicació: Tomàs Llopis, professor i membre de la Junta Directiva d’ACPV.
3. Taula redona: El futur de l’ensenyament, cap a un aprenentatge col·laboratiu.

Introducció, Carles Monclús, professor.
Canvi del paper del professorat de transmissor a guia.
Ensenyar a seleccionar, a cercar, a qüestionar, a integrar els coneixements
.

Canvis en les dinàmiques d’aprenentatge. Importància del treball en equip, de la col·laboració.

Internet i les TIC com a eines imprescindibles.

Importància del català a la xarxa.

Experiències:

L’ús dels blogs a l’aula. Anna Gascón, professora IES Federica Montseny de Burjassot.

Les wikis com a eportfolis de l’alumnat. Toni de la Torre, professor IES Joanot Martorel de València.

Moodle com a espai virtual col·laboratiu. Carles Monclús IES Jordi de Sant Jordi de València

4. Pausa.
5. Conferència i diàleg: «Seducció lingüística». Ferran Suay, professor, sociolingüista, escriptor i membre de la Junta Directiva d’ACPV.
6. Cloenda

7. DINAR [15€]: Cal confirmar la reserva del dinar abans del dimecres 26 d’octubre. Per e-mail (teatre@acpv.cat) o per telèfon (a Pepa Alòs: 96 315 77 99, ext. 222)

Programa PDF - Fitxa d'inscripció

9 d’oct. 2011

Premis Octubre

Enguany els "Premis Octubre" ens tornen a convocar a un seguit d'actes formatius entre els quals us en destaque dos:

Spectra 4. Quart Simposi Mundial sobre Teories de la Conspiració:

http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1489

Jornades sobre mitjans de comunicació:

http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1490



Ja sabeu que el lliurament de premis no es farà en un sopar, com ha sigut costum en anys anteriors, i també coneixeu els motius, més que sobrats, que han portat l'Octubre a estalviar per poder pagar les multes generades per haver-nos permés veure TV3 al País Valencià tants anys.

8 d’oct. 2011

Manifestació del 9 dOctubre


9 d’Octubre Diada del País Valencià

"E con la dita ciutat hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs, sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets. E pot hom bé dir que aquell és dels gracioses regnes del món, que en veritat vos dic que entre tot lo món, jo ne altre no pot saber que dues províncies sien mellors ne pus gracioses de totes coses com són lo regne de València e el regne de Múrcia.”
(Crònica de Ramón Muntaner, 1.325-1.332)


El dia 9 d’octubre celebrem al País Valencià l’entrada de Jaume I a la ciutat de València (1.238), com a data simbòlica del naixement del poble valencià. El primer centenari de la Conquesta, el Consell de la ciutat va disposar una processó commemorativa el dia de Sant Donís (9 d’Octubre) pregant per les males collites, la pesta... Tanmateix, amb el temps i com a reacció als diversos esdeveniments sociopolítics posteriors (Decret de nova planta i absolutisme borbònic, abolició dels Furs...) la celebració va evolucionar fins al caire patriòtic d’avui en dia. Aquest últim tret és el que avui reivindiquem tots i totes, celebrant la unió, la germanor, del País Valencià com a poble de costums, llengua i cultura genuïns.

'Som País Valencià' serà el lema de la manifestació d'aquest 9 d'Octubre, que començarà a les 18.00 h des de la Plaça de Sant Agustí.

És així que aprofitem l’avinentesa per felicitar-vos el dia i, alhora, retre homenatge a un dels nostres escriptors més cèlebres en el centenari del seu naixement: Enric Valor (Castalla 1.911-València 2.000), amant orgullós de la seua terra, pintor de textos a qui hem d’agrair-li la seua tasca de recuperació i conservació de la llengua i la cultura pròpies.

“En el cor de l’home hi havia una enyor antiga per una llibertat radical, una ànsia inextingible de retorn a un contacte més íntim amb la natura, a la simplicitat d’una vida primitiva que no podria resistir la complicació i el deliri del progrés inevitable, que jo també estimava, de les societats modernes.[...] Cavar, llaurar, sembrar, collir; rebre cada dia, cada hora, el bes del vent i del sol, o de la boira o la pluja o la neu; contemplar la màquina de les estacions, que, com a simfonia eterna, fan els seus suavíssimos, els seus trémolos, els seus fortes...Tot allà dalt, més pur, més autèntic, fins i tot l’amor –Adam i Eva en un paradís pagà-. (Temps de batuda, Enric Valor 1.982)


Font: Secretaria de Comunicació CCOO

25 de set. 2011

COMUNICAT DE “L’ASSOCIACIÓ CULTURAL LA FÀBRICA DE LA LLUM” - FESTIVAL INQUIET

Encoratgem els amics de l'Inquiet a continuar endavant perquè el festival siga possible; la nostra llengua necessita d'una promoció com la que s'ha fet des de la Fàbrica de la Llum i l'Inquiet els darrers anys i els escolars valencians un aparador on mostrar les seues produccions per trobar l'estímul de millora idoni per a la seua formació.






Des de l’organització de l’Inquiet s’està treballant per enllestir el Festival que tindrà lloc els pròxims mesos.

L’Associació Cultural La Fàbrica de la Llum, entitat organitzadora del Festival Inquiet de Cinema en valencià, vol posar de manifest que des de l’entitat es continua treballant en l’organització de la celebració de la VIIa edició del Festival que ha vingut realitzant-se des de 2005, ininterrumpidament. L’organització vol fer palès que la pròxima edició del Festival no tindrà lloc durant els mesos de la tardor, com ha estat habitual des dels inicis de l’Inquiet. No obstant, això no vol dir en cap cas, que el Festival no torne a celebrar-se, ni tan sols que no s’estiga treballant de valent amb l’objectiu de tornar a fer un Festival renovat i que aposte amb més força per l’audiovisual en la nostra llengua.

Des de la Fàbrica de la Llum manifestem que l'endarreriment en la celebració del Festival està marcat per un costat, per l’actual situació de crisi econòmica que ens obliga a buscar noves fonts de finançament; i, per altra part, per la necessitat de reorganitzar un festival que aposte i done suport de forma més contundent a l’audiovisual en valencià, des de l’esfera amateur fins a la professional. Aixi doncs, la pròxima edició tindrà lloc els pròxims mesos.

Amb tot, volem aprofitar este comunicat per agrair a totes aquelles persones i institucions que ens han donat i continuen donant-nos suport per portar endavant un projecte seriós i il•lusionador, un projecte que té com a objectiu principal servir de plataforma per promocionar el cinema en la nostra llengua.


18 de set. 2011

Els Catarres, una banda de folk amb coses a dir

De menuts, a Silla, alguns xiquets jugàvem a l'era de la Catarra. Aquell malnom es va quedar gravat a la meua memòria i, encara hui, l'associe a joc, a competicions esportives, a diversió. Ara, aquell espai lúdic i feiner alhora ha estat ocupat per vivendes unifamiliars, una placeta menuda i una finca gran. Tot un canvi en el paisatge produït per l'evolució del poble i de les formes de vida.

L'aparició de les noves tecnologies ens permet tafanejar, seguir jugant; per això, de vegades, quan estic ociós, recupere aquells noms que ocupaven aquell reduït món infantil i mire si apareixen a la xarxa i què porten de nou. Aquest senzill procés em permeté descobrir al juliol, a You tube, un grup de folk que fa cançons interessants. Ara la revista Jove.cat, a més, els dedica un article i permet que pregunteu els músics directament en un xat que faran el dia 21 de setembre, a les 18'00 h.
Jove.cat.

En poc temps aquest grup ha esdevingut la banda sonora de les xarxes socials ja que fomenten la descàrrega gratuïta de les seues cançons.

Escolteu una de les cançons i, si voleu saber més coses de la banda, visiteu els enllaços que trobareu al final de l'apunt.



Pots ampliar la informació:

Els Catarres

Web oficial

Els Catarres a YouTube

Tots menys tu

Festa Major d'Aiguafreda


Potser vindré


La barba


Vídeo del tema “Jenifer

Els Catarres a Facebook

Pàgina del grup a la xarxa social

Jove Xat

Accedeix al xat de Jove.cat

14 de set. 2011

ACPV dóna les gràcies a totes les persones i organitzacions que han fet possible que la ILP entre a tràmit

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) valora molt positivament que ahir, dimarts 13 de setembre, el Congrés dels Diputats aprovés l’entrada a tràmit parlamentari de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”. En aquest sentit, ACPV vol destacar:

-Primer, el fet que amb aquesta nova passa es van assolint totes les fites que l’entitat s’ha fixat, amb l’objectiu de legalitzar l’intercanvi de televisions en llengua pròpia i d’aquesta manera donar una solució estable i definitiva a un problema artificial.

-Segon, que aquesta és l’única ILP que ha estat presa en consideració pel Congrés en aquesta legislatura, cosa que indica la importància de la fita assolida i la seua excepcionalitat.

-Tercer, el cada vegada més unànim consens social i polític que aplega la ILP com a via de solució, reflexat en la posició dels grups parlamentaris que ahir van votar a favor o es van abstenir, i la solidesa tècnica, jurídica i política de la proposta.

ACPV vol reconèixer públicament el respecte democràtic que van mostrar ahir tots els grups parlamentaris del Congrés espanyol dels diputats davant una Iniciativa amb tant de suport social, i el reconeixement implícit i explícit a la tasca de la nostra entitat a l’hora de trobar una proposta positiva i, alhora, endegar un procés de suma de voluntats i consens social i polític.

ACPV vol també agrair públicament als 651.650 signants de la ILP el seu suport, així com als 2.830 fedataris i a la llarga llista d’institucions, entitats, partits, sindicats i associacions que han donat suport a la ILP i han col·laborat activament en la recollida de signatures, perquè sense aquesta amplíssima xarxa de complicitats no hauria estat possible arribar fins ací.
D’altra banda, hem de recordar, però, que els quatre anys de mobilitzacions, processos judicials, persecució política i multes ha significat per a la nostra entitat un esforç econòmic que ha arribat a posar en perill la continuïtat d’ACPV, i que encara ara ens manté en una situació difícil que ens obliga, entre d’altres coses, a continuar recollint donacions per a fer front a les multes.



Vídeo del debat sobre la ILP


Podeu veure la sessió completa del 14 de setembre a l'Arxiu audiovisual del canal del Congrés

11 de set. 2011

11 S: entre dos decorats, una gran tragèdia

El primer:






El segon:








La tragèdia:





Recuperem el somni perquè viure en pau encara és possible:

No abarateixis el somni


(Lluís Llach)

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d'un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d'amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.


9 de set. 2011

En el centenari de Manuel Sanchis Guarner




Hui fa cent anys que va nàixer Manuel Sanchis Guarner. Lluís Torró, portaveu adjunt del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida, va presentar el darrer 2 de setembre la següent proposta, no de llei, perquè es reconega la importància que tingué Sanchis Guarner i es difonga, per part de les institucions públiques valencianes, la seua obra i personalitat entre els més joves i la ciutadania en general.




El pais ens recorda que no hi ha hagut actes oficials, tret del de la universitat de València.

Recordem Manuel Sanchis Guarner, en el centenari

 

Hui celebrem el centenari del naixement de D. Manuel Sanchis Guarner amb un tríptic informatiu perquè l'alumnat i famílies de l'institut de Silla, que porta el seu nom, entenga la importància i el prestigi que això comporta. Us deixem una mostra.






8 de set. 2011


La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic s'ha concentrat hui, 8 de setembre, en protesta per les retallades en educació

La Plataforma manifesta el seu rebuig a les retallades i insta al Conseller a treballar en defensa de l’escola pública

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic -integrada per FAPA-València, CCOO, UGT, STEPV, CGT, CAVECOVA, Escola Valenciana, FAAVEM, SEPC, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica i ADIDE s’ha concentrat hui a les 12,00 hores en el CEIP Tomás de Montañana de València per tal de manifestar el seu rebuig davant la política educativa de la Conselleria d’Educació.

Al voltant de quaranta persones han secundat l'acte, en el qual María José Navarro, portaveu de la plataforma i presidenta de FAPA-València, ha manifestat el seu desacord amb les retallades en ensenyament (professorat, unitats, programes d'atenció a la diversitat, pressupostos...), que incideixen de manera negativa en la qualitat de l'ensenyament públic, i que entren en contradicció amb la suposada intenció de la Conselleria de posar en marxa un pla de xoc contra el fracàs escolar. D'altra banda, María José Navarro ha posat de manifest el rebuig de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, enfront de la cessió de sòl públic per a la construcció de centres privats, i el consegüent augment de l'oferta d'ensenyament concertat en detriment de l'oferta pública.

La Plataforma per l'Ensenyament Públic ha aprofitat aquest acte per a instar al nou Conseller d'Educació a atendre les peticions de la comunitat educativa i a treballar per la defensa de l'ensenyament públic com l'única capaç de garantir la igualtat d'oportunitats per a tots els xiquets i xiquetes de la Comunitat Valenciana.

València, 8 de setembre de 2011










4 de set. 2011

Primera audició de Vicent Andrés Estellés





CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.







Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.






Canta el sol com un ocell en el balcó.




Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.





Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.






Fotos: La paraula escrita permaneix, CDC, Jo quería tener candor, Javi, pix.com.ua, fotonatura, Els ocells al camp i la Conca de Barberà, Paloma Aguilar, El traductor català, Imágenes de Ibiza,





1 de set. 2011

Festa Estellés a Silla


Enguany també podeu celebrar la festa Estellés a Silla, al carrer Ribera.
Animeu-vos; allà us esperem amb el següent programa.


30 d’ag. 2011

TORNA AL TEU CLOS de Miquel Martí i Pol

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.

Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.

Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.

Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.

Miquel Martí i Pol, Llibre d'absències, 1985

Les cançons de Llach i el poemes de Martí i Pol ens acompanyen sovint. Un bon amic sempre es recorda i, de tant en tant, em deixa un bell poema al correu que jo vull compartir també amb vosaltres.
Alguns cantautors i rapsodes han interpretat les composicions del poeta de Roda de Ter, pitgeu sobre els enllaços en color i us trobareu més informació interessant.

________________________________________

Si voleu enllaçar a la lletra del poema que canta Lluís Llach: Ara mateix.

22 d’ag. 2011

Enric Valor: novel·lista





Tot i que el treball que més renom li donà, pel que fa a l'escriptura narrativa, va ser l'edició de les rondalles, Enric Valor va publicar altres treballs narratius que no van veure la llum, per problemes amb la censura franquista, fins molt després d'haver estat escrits. La seua primera novel·la, reelaborada diverses vegades fins a la seua publicació el 1960, és L'ambició d'Aleix, però la seua obra novel·lística més important és el conjunt que rep el nom de Cicle de Cassana. Aquest consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). La trilogia de Cassana representa la recuperació de la memòria col·lectiva des de la Primera Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Civil. El 1982 publicà La idea de l'emigrant.



Aquesta trilogia està ambientada al poble imaginari de Cassana, al sud del País Valencià, en un paisatge de muntanyes i de relacions socials marcades per la tradició que, en alguns casos, ens recorda certs comportaments feudals. El paisatge que descriu Valor és el de les seues vivències (Castalla), els llocs on va viure amb la família de menut i de jove.










En aquest apunt volem convidar-vos a llegir, si més no, la novel·la que tanca la trilogia, Enllà de l'horitzó; en ella Frederic Genovart (el personatge ficitici que, com diu Vicent Brotons, més s'aproxima a la personalitat de l'escriptor) busca més enllà de l'horitzó com recuperar els paradisos ideològics i afectius perduts en la desfeta de 1939.

Al començament de la novel·la trobem que la família Genovart (Frederic, la mare i la germana) ha abandonat la casa a València i ha tornat a Cassana on, per mitjà de Roc el Fuster, president del Comitè de Defensa, ocupen la casa del desaparegut mossèn Fidel. Pepa, la que havia sigut majordoma del mossèn, continua fent-los el servei als Genovart, que també reben, periòdicament, algunes prevendes i regals de l'estatger de la Casa Gran al Mas de l'Almussai. A més a més, Frederic no pot traure's del cap Irene, Edelweiss, la bella flor de neu, com li agradava recordar la muntanyesa del Mascabrer. Les tropes de Franco assetgen Madrid, el govern es desplaça a València i cada vegada són cridats a files més joves, entre ells el fill major de l'estatger del Mas...
En aquesta novel·la obtindreu una visió interessant sobre com es va viure el conflicte bèl·lic en terres valencianes, les batalles al front de Terol, la fugida cap a l'exili, la lluita interior entre el que suposa la fidelitat a un llinatge o la defensa de les idees progressistes... I, a més a més, podreu comprovar els canvis de sensibilitat en Frederic per la manera d'afrontar les relacions (l'estima i l'amor) amb les distintes dones que coneix.
Si us animeu a la lectura, no us decebrà.

18 d’ag. 2011

Davant del centenari d'Enric Valor





El 13 de gener del 2000 moria Enric Valor i Vives als 89 anys (l’any passat celebràvem justament el desè aniversari de la trista efemèride) i el 22 d’agost d’enguany farà 100 del seu naixement. Amb motiu del centenari s'han programat tota una sèrie d'esdeveniments culturals per homenatjar una de les persones que més ha fet per recuperar l'autoestima col•lectiva des tots els valencians. És un dels "homenots" de la cultura catalana moderna que es mereix que recordem la seua obra, que tanta llum ens ha aportat. És per això que el proper dilluns 1entretants ens convida a participar en un homenatge fet mitjançant els blogs: "22 d'agost, HOMENATGE EN XARXA A ENRIC VALOR #100anysdevalor".

Altres entitats, diaris i revistes o editorials han dedicat exposicions i quaderns a l'obra de l'autor de Castalla, com és el cas de l'Acadèmia Valenciana de la llengua.


No han estat els únics actes que reten homenatge a l'home i a l'escriptor de les rondalles valencianes. El darrer 12 de juny, organitzat per l’Associació Cultural El Barranc de Paiporta i Galaxidi Produccions, començaven els actes de commemoració del centenari del naixement de l’escriptor a l’Auditori Municipal de Paiporta. Allà, en un gran espectacle que portava el títol de “Cent anys d’Enric Valor”, es va fer un repàs a l’obra i la figura d’un dels més importants promotors de la recuperació de la llengua i la cultura del País Valencià. El senyor Valor va ser, junt amb Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, un dels més importants impulsors de la normalització del valencià. Amb tot, l’autor de la trilogia del cicle de Cassana o Millorem el llenguatge és conegut, sobretot, per les seues rondalles, que han marcat generacions senceres d’escolars valencians; és per això que la primera part de l’espectacle, basada en un guió molt ben harmonitzat per Toni Torreño, es va centrar en “La infància, la joventut i les rondalles” i la segona part es va dedicar a “La guerra, la postguerra i l’escriptor”. L’èxit de participació (actors, músics, familiars...), tant dalt l’escenari com entre el públic, va ser important i per això, una de les responsables de l’organització, l’actriu i neboda d’Enric Valor, Dafni Valor, va assenyalar que “la resposta per part de la societat valenciana ha sigut molt important, tant, com el llegat que ell ens ha deixat i tant li agraïm”.
Un espectacle extraordinari i de llarga durada que ara us recordem perquè siga també el punt de partida d'una llarga llista de blogs que ens sumem a reconéixer el Valor de les paraules en la xarxa.

12 d’ag. 2011

"Columnes de paper" de Salvador Vendrell


L'estiu és una època de descans relatiu; el ben cert és que, al llarg del curs, un mai no acaba d'arribar a tot el que voldria i allò que queda pendent, allò que et roda pel cap, intentes que tinga cabuda a l'estiu.

L'amic Voro em va recomanar el seu llibre poc després que li'l publicara l'editorial Perifèric i el vaig llegir en una vesprada; em va agradar i el vaig recomanar als alumnes de segon de batxillerat perquè conté uns textos breus que s'adiuen a la llargària dels fragment de comentari de les proves PAU i també perquè els temes que tractava (literatura, coneixements, costums i contrades del nostre país...) anaven paral·lels als del propi programa que desenvolupem a classe. El ben cert és que ells, com jo, també van quedar contents de la lectura.

M'havia proposat fer-li un correu a Voro per donar-li les gràcies, però ho vas deixant i, finalment, acabes pensant que ja no és l'hora. El tema em rodava pel cap de tota manera i, com qui no vol la cosa, vaig posar el llibre a la motxilla per rellegir-lo a un altre ritme. Les "Columnes de paper" se'n vinguérem amb mi a l'Alto Tajo (Terol-Conca i Guadalajara). La relectura em confirmà aquells aspectes de l'autor que ja coneixia (de prosa àgil, estudiós de la literatura, bon amant de la taula i del país...) i d'altres com l'estima per la muntanya que no m'eren tan coneguts.

He gaudit amb la lectura cada dia, després de fer un poc de caminant per les sendes que hi ha a la vora dels rius Tajo, Guadalaviar (Túria) o Cabriel (les fotos i els itineraris els podeu seguir a LLIMA), i, ara, us recomane que us acosteu al dietari de Vendrell, a la prosa d'uns escrits que havien estat publicats anteriorment al diari Levante-EMV en la columna que, des de fa temps, hi publica Salvador cada setmana. Els escrits, adaptats per al nou format, han adquirit un nou valor, el del conjunt i el de la tria personal, tot mantenint l'estil planer, de vegades socarró i lingüísticament correcte que el caracteritza.

Bona lectura!

1 d’ag. 2011

La columna "El Repunt" de Josep Lluís Pitarch

Us copie la columna que J.Ll. Pitarch publicà a El Punt Avui+, diumenge, 31 de juliol sobre qüestions lingüístiques (semàntica i normalització lingüística).

Creïlles, vitets, xufes i tomates valencians

EL REPUNT

31/07/11 - Josep L. Pitarch -

Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.

Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.

Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?

Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.

Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.

Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.

18 de jul. 2011

Cançons d’una illa. Història de la música moderna en català a Mallorca

Des del dia 15 de juliol, Canal 33 i TV3.cat emet cada cap de setmana la sèrie CANÇONS D'UNA ILLA, una aportació documental rica, tot i que conté errors d'enfocament que podrien esmenar-se en el futur. La sèrie ja va ser emesa per la televisió de Mallorca.

Per ampliar la visió crítica sobre el producte final, heu de llegir la crítica "Poble que canta no morirà" de Bartomeu Mestre i Sureda, que ens aconsella mirar el programa amb una mirada analítica i reflexiva per a no caure en el parany del discurs dominant i dels tòpics.

El primer capítol ja el podeu veure a la web de TV3.cat

4 de jul. 2011

Crida a la constitució d'una Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic a l'Horta Sud

Aprofitant la crisi, estem assistint a un atac sense precedents contra l'ensenyament públic que es desenvolupa en forma de retallades brutals d'unitats escolars, de professorat i de recursos per als centres i també amb l'intent d'eliminació pràctica de la Llei d'Ús i d'Ensenyament del Valencià. Però la cosa ve de lluny...

Des de fa ja molts d'anys l'ensenyament públic s'ha vist sotmés, al País Valencià i al conjunt de l'Estat, a un procés de deteriorament en benefici de la escola privada, una part important de la qual- la concertada -rep a més fons públics de manera massiva. L'educació de qualitat, laica i democràtica de la qual la ciutadania té dret a ser destinatària, es veu així entrebancada pel desplaçament de recursos cap a l'escola privada. Ara, molts d'indicis apunten a que l'Administració valenciana vol donar un pas més en aquesta direcció, segons el model de Madrid, cedint sol públic als col•legis privats per a que edifiquen en ell i tancant al mateix temps centres públics.

Tal situació no només afebleix l'ensenyament públic sinó que, a la llarga, suposa un perill per a la salut democràtica de la nostra societat. No podem oblidar que l'ensenyament públic és depositari de valors democràtics i que la seua pròpia estructura és també- malgrat tots els seus problemes -molt més participativa i menys jeràrquica, que l'escola privada.

En aquest context, sovint els centres públics i les seues corresponents comunitats educatives es troben aïllats, defensant cadascú el seu propi espai davant els continuats atacs de l'Administració. Aquesta defensa centre a centre ens suposa molts problemes, tant per la manca de coneixement que origina de les problemàtiques d'àmbit comarcal- que serien susceptibles de rebre solucions de conjunt -com per la dispersió d'energies humanes que ocasiona.

Per totes aquestes raons, un col•lectiu de persones que som membres de vàries comunitats educatives de l'Horta Sud, després d'haver fet una trobada inicial entre nosaltres el passat dimarts 28 de juny, hem vist la conveniència de llançar una crida a totes les comunitats educatives de la comarca per tal de constituir una Plataforma Comarcal en Defensa de l'Ensenyament Públic. La primera reunió de totes les persones interessades en aquesta possibilitat serà el proper dimarts 5 de juliol, a les 10:00 hores del matí, a l'IES 25 d'Abril d'Alfafar.

Us animem, al professorat, a mares i a pares i també a l'alumnat, a assistir a la reunió esmentada i a fer tot el que pugueu per a difondre-la entre la vostra gent coneguda. La defensa de l'Ensenyament Públic ens exigeix ara una acció ferma que, de no dur-se a terme, pot tenir molts greus conseqüències.




19 de juny 2011

Monolingüisme per decret

-Article d’Alfons Esteve (publicat en El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011.)

Diguem-ho clar: la proposta de decret del Govern Valencià del PP no és promoure el plurilingüisme. La finalitat és just la contrària: el monolingüisme castellà per defecte. Això sí, disfressat de modernitat, amb molt de bombo per a l’anglès. L’embolcall és fashion; el contingut, enverinat. Vegem per què.

En primer lloc, l’única llengua en què s’ha difós la proposta de decret ja dóna una pista de com aniran la resta de coses: només en castellà. No he vist enlloc la versió en català, ni tampoc en anglès. Però el contingut encara és molt pitjor. En el preàmbul s’afirma literalment que “els programes d’educació bilingüe [...] han permès donar una empenta a l’ensenyament del valencià [...] però les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques [...] obliguen a superar un model actual que no sempre garanteix la presència equilibrada de les llengües oficials”. És a dir, com que s’ha avançat massa en l’ensenyament del català ara toca redreçar l’anomalia i recuperar la supremacia del castellà.

Una altra novetat és la introducció de l’exempció de l’assignatura de valencià al territori de predomini lingüístic valencià. Fins ara qualsevol pare o mare la podia demanar en el territori de predomini lingüístic castellà. Ara també ho podrà fer en el de predomini valencià. I compte que no parlem de l’ensenyament en valencià sinó de valencià. Com s’explica, doncs, que un decret que pretén assegurar el plurilingüisme permeta eximir d’una assignatura i precisament de llengua? I per què sols d’una i no del castellà i l’anglès?

L’article 2.6 recull una altra de les regulacions més perilloses: “la llengua materna predominant entre l’alumnat en què es vehicularan els àmbits d’actuació en l’educació infantil la determinarà la Conselleria [...] després que en cada centre docent es faça una consulta de caràcter orientatiu i no vinculant a tots els pares, mares o tutors”. És a dir, que la Conselleria s’atorga el dret a decidir la llengua en què s’ha d’impartir la docència en cada centre, això sí, en funció de la “llengua materna” i no del territori.

Aquestes previsions tenen uns resultats ben clars si les combinem, per exemple, amb les de l’article 7, on es regula que “el professorat emprarà en l’aula la llengua materna predominant entre l’alumnat [...] si bé haurà de tenir en compte la llengua de l’entorn social”. Notem que en aquest cas, com en l’article 2.6, ja no parla de predomini lingüístic sinó de “llengua de l’entorn social”, un concepte nou que fins ara no s’havia fet servir en cap norma legal. L’aplicació d’aquests preceptes a València, Alacant, Elx i les seues conurbacions poden significar l’eliminació del valencià en qualsevol dels seus col•legis.

I, per rematar-ho, mai més ben dit, cal parar esment al pervers sistema de distribució de la llengua vehicular en les matèries. Les socials, la història i la natura, en valencià. Les matemàtiques, les tecnologies, la física i la química, en castellà. La resta de matèries les determinarà el Consell Escolar mitjançant un projecte lingüístic de centre, però serà la Conselleria qui finalment l’ha d’”autoritzar o aprovar”.

I on queda la introducció de l’anglès en les matèries del suposat subject matter del decret? S’hi preveuen dos programes: el plurilingüe inicial i l’avançat. Doncs bé, en l’inicial l’única assignatura en anglès és la d’anglès i en l’avançat, on es puga: les matèries que no s’han d’impartir obligatòriament en castellà o en valencià.

Clar i català: el Govern valencià pretén vendre l’embolcall cool i fashion del plurilingüisme equilibrat valencià-castellà-anglès al 33%. Però, de plurilingüisme, ni mitja paraula. L’anglès fa de cirereta plurilingüe: justifica el rètol però ni hi té presència clara ni sobretot mitjans per a impartir-lo. La resta del “plurilingüisme equilibrat” es resol així: eximir de l’estudi del valencià (sols del valencià) amb la simple petició dels pares; substituir el concepte de predomini lingüístic territorial pel nou de “llengua de l’entorn social”; control decisori i directe de la Conselleria centre a centre i una curiosa fixació dirigista en les matèries que indica cap a on ens vol portar: les considerades socialment més rellevants, en castellà; i la resta, si l’entorn social i la Conselleria ho permeten, es podran fer en valencià. I, si no, també en castellà. Tres llengües en equilibri plurilingüe? ¡Una, grande y libre!

Font: El Temps