El cine que no t'hauries de perdre: 'The kite runner' de Marc Foster

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)
Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.
La pel·lícula plasma bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però els d'un més que els de l'altre.
Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els canvis polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els canvis morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.
En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.
Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!



Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment a LLIMA (La Comunidad. El País) amb data de 6 de juny de 2009.