Primer dia de Nadal: 'El circ de la papallona' (2009) de Joshua Weigel

The Butterfly Circus (El circ de la Papallona) és el curtmetratge que ens recomana l'amiga Evelyn. En ell podreu veure l'esperit de superació d'una persona que aconsegueix la llibertat gràcies a l'estima que per ell demostren unes grans persones i magnífics artistes de circ.

Com el dia de Nadal és tradició anar al cine, us recomenem que ompliu les sales i contempleu les pel·lícules en el lloc per al qual han estat concebudes. Apagar els llums de la sala i encendre els del projector és un acte meravellós que es transforma en imatges i en història, en pura màgia.

Però, si no heu tingut temps de traure les entrades, el passe ací, en versió original subtitulada en castellà, comença ja mateix, amb un colp de clic. Visioneu El circ de la papallona (en castellà) i deixeu-nos les vostres opinions i/o crítiques.

Recordeu la seqüència 10 recomanada per 400 colps. En acabar de veure el curt podeu comparar les vostres opinions i el que Pau Vaquero opinava sobre la pel·lícula “Freaks” on també està present el món del cinema i de la marginació de les persones que tenen un aspecte diferent.







Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 25 de desembre de 2009. El país)

Records i enyorança de l'INQUIET

“Aquells dibuixos van canviar la vida de David, segurament, per a sempre”

Amb aquesta breu sinopsi de la història, els amics de l'IES Faustí Barberà d'Alaquàs, sota la coordinació de l'entusiasta professora Pilar Alfonso, ens convidaven a veure el seu curt A fosques. L'any anterior també havien presentat el seu treball en el festival Inquiet de Picassent.'La samarreta' era una proposta original que no deixava tampoc indiferents els espectadors.

A fosques meresqué el premi del públic en la darrera edició de l'Inquiet, secció Inquieta. En el curt es donaven respostes a les següents preguntes:

"Qui és David? Per què li han de canviar la vida uns dibuixos? És una necessitat vital el que té o un caprici passatger?"

Des d'ací volem reivindicar la necessitat d'aconseguir espais, com el del festival Inquiet de Picassent, on projectar produccions escolars en valencià tan dignes com les que hui us hem referit.

Imatges amb doble cara

La polisèmia es troba en les paraules i també en les imatges.

Les paraules signifiquen dins d'una frase i poden alterar el seu significat en funció del context: Quin pastís més roín! o Està feta un pastís!

Les imatges també poden ser interpretades segons el context en què apareixen. Mirem alguns casos concrets:

1) Un senyal de trànsit en una carretera valenciana o a l'interior d'una selva tropical.


2) Les pintures rupestres de Bicorp no tenien el mateix significat per a les persones que les pintaren que per als historiadors de l'art del segle XXI.


3) Un autoretrat de Vincent Van Gogh no tenia el mateix valor per al propi pintor que per a un dels col·leccionistes d’art actual.


Aquestes imatges, com les paraules, també són polisèmiques i contenen més d'un sentit perquè el pas del temps s’ha encarregat d’introduir canvis de valor en elles, unes vegades econòmics (el retrat de Van Gogh), altres artístics (una pel·lícula d’estrena que acaba convertida en film de culte), altres semàntics (un urinari col·locat en un lavabo o en una exposició d’art com una escultura més –recordeu els ready mades de Marcel Duchamp i Francis Picabia).

Fins i tot, hi ha qui només veu una part del que té al davant, mentre que altres que han exercitat més la ment arriben a descobrir imatges amagades i, per tant, un altre sentit ocult en el dibuix; mireu sinó què passa amb els exemples següents i digueu si, en fixar-vos, canvia la vostra percepció del dibuix.

JOVE o ANCIANA

INDI o ESQUIMAL

QUÈ TÉ AL CAP?

3 CARES

VACA RARA

Pots veure les 10 CARES en l'arbre?

Ací hi ha un rostre, pots veure'l?

Pots contemplar el xiquet de bolquers?

Pots localitzar la parella que es besa?

Pots distingir tres dones?

Quina diferència trobes entre una granota i un cavall?

Observa amb atenció el gir i...

Apunt publicat anteriorment en el blog LLIMA (La Comunidad, 12 de novembre del 2009. El país)

El cine que no t'hauries de perdre: "El xic" de Charles Chaplin

Amb motiu del centenari de l'aparició del personatge de Charlot, recuperem algun dels apunts publicats amb anterioritat en aquest mateix blog.

Charles Chaplin fa de director, productor i actor en aquesta pel.lícula muda, The Kid (El xiquet), que tingué molt d'èxit quan es va estrenar, allà pel 1921. El paper del xiquet el representa magistralment Jackie Coogan.

Curiosament, en la pel·lícula actuen dos de les dones que va estimar Chaplin: Edna Purviance, en el paper de mare que abandona el fill, i Lita Grey, que fa d'angelet pícar. Amb la primera mantingué relacions per un temps i va ser la principal actriu en moltes de les seues pel·lícules; amb la segona es casaria anys més tard.

Actuen també Carl Miller, Tom Wilson i Henry Bergman. Per a la pel·lícula comptà amb el director de fotografia Rollie Totherot.

En aquesta pel·lícula, "Chaplin va perfeccionar un estil personal d'interpretació, derivat del pallasso de circ i del mim, combinant l'elegància acrobàtica, l'expressivitat del gest i l'eloqüència facial, amb un sentit del ritme impecable. La seua creació del xicotet vagabund Charlot, un símbol universal de la individualitat indestructible, triomfant contra l'adversitat i la persecució, tant humana com mecànica, li va donar fama mundial com a comediant i actor dramàtic" (Biografías y vidas).

"The Kid" tracta sobre un vagabund alegre, despreocupat i innocent que troba un bebé abandonat en un carrer. Primer intenta desfer-se d’ell creant veritables situacions còmiques, alhora que un tant cruels; però, finalment, l’adopta i el porta a sa casa. En fer-se gran, el xiquet viu la seua vida de vagabund i ajuda son pare en el negoci de vidrier ambulant. Mentre sa mare, que l’havia abandonat al carrer només nàixer, triomfa com a cantant. Amargada per la pèrdua del fill, intenta recompensar els xiquets pobres amb joguets i menjar. Sense saber-ho també regala cosetes al fill. Un incident porta el xiquet a l’orfenat i el metge descobrirà a Edna que es tractava del seu fill. Edna posa un anunci al diari i ofereix una recompensa a qui trobe el seu fill. L'amo de la casa de dormir, on s'allotgen el vagabund i el xiquet, el reconeix i el porta a la policia per a rebre la recompensa. A partir d’aquest moment, el vagabund intentarà per tots els mitjans recuperar el fill i es tranquil·litzarà mentre somnia que està amb els àngels...

Aquest drama humà ens permet pensar en les necessitats, en la pobresa i en la capacitat d’estimar d’unes persones en una època en què la pobresa recorria les barriades perifèriques de les grans ciutats. És impressionant la humilitat del vagabund i la capacitat de Chaplin de crear situacions que ens fan somriure i veure les coses des d’una perspectiva poc tràgica.

Angela Costa, 1r B

I si vols conéixer algunes de les curiositats sobre Chaplin visita:

- Taringa

- Charles Chaplin. També en Viquipèdia

- Charles Chaplin. També en web oficial

- Sobre el mundo del cine

Article publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 10 de febrer de 2009. El País)

Nit d’Ànimes amb urna funerària

Són vespres de la Nit d'Ànimes, una nit que recorde carregada de llum tènue i bellugadissa; la llum efectuada per les "minetes" que descansaven enceses sobre el banc de la cuina que hi havia a la vora de la meua habitació: una per cada difunt de la família. Aquell record del retorn, aquella visita imaginària dels éssers estimats em trasbalsava una miqueta l'ànima i em feia arraulir entre les mantes del llit. Anys més tard, la nit d'ànimes tornaria a envair-me de neguit i tristesa per la falta de ma mare, que sempre havia demanat la incineració per a les seues despulles.

Al bloc amic de l’escriptora Pepa Guardiola he trobat un article, apropiat per a la data, on ens diu que “el lloc de descans etern no és tan etern com crèiem” i manifesta, al final del seu article, un desig semblant al de ma mare. El seu escrit me l'ha portada encara més a la memòria i m'ha fet que m'inclinara a escriure-vos aquest apunt.

Les celebracions que honoren la memòria dels difunts també són efímeres i variades: Tots sants, Día de los muertos a Mèxic, Día de difuntos, entre la tradició cristiana, o Halloween als Estats Units. La festa dels difunts s’ha celebrat de manera distinta segons la cultura i el temps, amb diversitat de ritus i de matisos, però, darrerament, la necessitat de comerciar amb tot i de fer festa de qualsevol cosa li ha tret la transcendència que tenia. Halloween és una tradició d'origen celta que, traspassada pel sedàs dels americans i amb l'ajuda del cinema, s'ha estés com un costum entre la joventut d'arreu de la nostra geografia. Jo haguera preferit la mateixa disbauxa i festa però seguint costums més arrelats entre nosaltres, per exemple, els de la Fira de Cocentaina, celebrada a Tots sants. Però, com l'esperit del Carnestoltes s'ha imposat sobre qualsevol altre amb les disfresses del Halloween, acabaré l'apunt amb una mica d'humor, amb un cal·ligrama que, ben bé, podria ser el meu epitafi o el d'un bon llépol.

En morir,

vull que em cremen

amb les butxaques plenes

de torrons, vi i bombons

per passar l'estona

mentre s'aviva el foc.

Per cremar-me, gasteu

les brases d’aquell forn

on les monges d’Agost

fan uns dolços d’olor

que ressusciten morts.

No vull cap sepultura.

Escampeu-ne les cendres

sota un bon rusc de mel

i sense cap epitafi.

O en tot cas, un que diga:

“ací jau un bon llépol:

no volgué flors ni violes,

ans dolços i massapà”

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)

El cine que no t'hauries de perdre: 'The kite runner' de Marc Foster

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)
Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.
La pel·lícula plasma bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però els d'un més que els de l'altre.
Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els canvis polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els canvis morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.
En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.
Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!



Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment a LLIMA (La Comunidad. El País) amb data de 6 de juny de 2009.

"Sobre les llengües del món" de Joan Francesc Mira

Joan F. Mira és escriptor. La seua darrera novel·la “Purgatori” (Proa) va guanyar el Premi Sant Jordi

__________________________________

La Bíblia sempre té raó, com sap tothom, i el dia que Jahvè acabà la creació va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia fet a última hora, i abans de descansar va fer també la dona. Se suposa que la primera parella, com que eren ja dos i no un, d’alguna manera s’havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los, la mateixa que Jahvè va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, els homes van voler arribar fins al cel fent-se una estranya torre altíssima, i l’amo del cel els va desmuntar l’abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i les cultures i les civilitzacions. El mite s’havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l’altra sí, no se sap mai), però ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món.
Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint i que, certament, al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera d’emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma, en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles sami de l’extrem nord d’Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, la cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar el dia que quedem reduïts a una sola llengua universal, i que totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hagen de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, gran part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. Quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

Publicat al número 39 de la revista Mètode de la Universitat de València.

______________________________________________

La revista El temps tornava a publicar uns anys més tard la mateixa columna, però l'autor hi introduïa nou text (observeu com la frase tatxada apareix al final) i l'escrit continuava així:

Fins ací, he recuperat un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes. A les pàgines monogràfiques sota el lema "Del crit a la paraula" hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que encerta en allò que sap i erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: "Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions". La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per a salvar una llengua del món que és la nostra. perquè quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

El temps, 27 d'abril de 2004

Una biblioteca en el desert, pp. 87-89, editorial Bromera, 2009

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, 27 de juny de 2009. El país)