Ara que tens el nom d'absència
i la forma del buit,
i la paraula glaçada en tu
es diu silenci, mare
-mare meua i de tots els qui volien
afillar-se al caliu que a tu et sobrava-
¿On posaré les mans que ahir tenien
el costum de tocar
port d'arribada?
Tocar la flama,
el gel, l'aigua, la terra,
tocar vidre trencat,
tocar l'espina,
tocar la pluja humana
on va liquant-se el cor.
¿sols això em resta?
Tocava mare
i ja no hi era el món darrere,
amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tú
la forma de ser humà ací,
tot barrejat, tot en eixam,
donaven a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau,
residus de la cova natal,
pa ensucrat, neu calenta,
i pròleg de la vida
que anàvem aclarint.
T'escolte així parlar:
!Vine a la mare...!
o
!¿Qué et faré a la nit per a sopar?!
Paraules amb caliu i alè.
Tebiesa de la sang
fent-se llavis.
!Vine a la mare...!
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves per la filla petita
i per la dona,
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i de viure.
!Vine a la mare...!
I el món era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.
Ara furte al silenci la veu teua
que es fa líquid calent del riu que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria,
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang,
negre de pluja o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.
"Vine a la ..."
Però mai més podré tocar mare...
Teniu recitat el poema de Maria Beneyto per Vicent Camps al blog Poesia recitada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.