Publicitat: Nadal, ens venen somnis o fum?

Santiago Zannou dirigeix l'anunci del sorteig de Nadal 2014, que costa 840.000 euros

Ens venen il·lusió?



Ens venen emocions i sorpreses?



Ens venen justícia?



Ens expliquen com va el negoci?




Des de fa anys que Loterías y apuestas del Estado, han apostat per fer publicitat. Una inversió que els deu eixir ben rentable perquè cada any són més els espots que ens venen l'esperança d'arribar a ser milionaris.

Serà que no tenen prou guanys i necessiten recaptar més imposts indirectes?



La tria, enguany, ha estat aconseguida. De nou tothom en parla de l'anunci; tots se sorprenen per les característiques d'un personatge anònim, Antonio, un treballador de caràcter bondadós que pensa en els seus parroquians i en el treball. Al bar d'Antonio apareixen els veïns, els clients, els parroquians que acostumen a comprar-hi loteria de Nadal. Són personatges humils que viuen en un barri treballador on alguns pateixen les circumstàncies de la crisi econòmica. Manuel sent vergonya per no haver pogut comprar, com altres anys, la participació de loteria, per no haver pogut quedar bé amb l'amo del bar. Però Antonio sospita pels moments que passa el seu client i enguany ha tocat la grossa al seu bar. Manuel també sap la sort de l'amic i dels seus veïns, però ell on no pogué comprar el dècim guanyador. Sort que allà estava l'amic, amb un cor més gran que el cos i un sobre guardat per a ell.

Es tracta d'una història emotiva, d'un relat amb final feliç ben tramat sobre els somnis de les persones que treballen i ho tenen difícil per arribar a la fi de mes. Però la realitat és una altra. Generalment els somnis esdevenen fum en la majoria de casos i, en acabar el sorteig de la Loteria i comprovar que no tens cap número premiat, es deixa l'esperança penjada d'un fil fins al proper any. Aleshores és el moment en què els telenotícies ens recorden el millor premi de consolació: "Tenim salut!" o "Tenim treball!". I qui està escàs de salut i/o de treball, què?

Enguany els publicistes de la campanya s'han centrat en les conseqüències de la 'crisi', en els menys afortunats de la societat i en la 'solidaritat' de la família, dels veïns o dels amics.




I també en l'estima pels pares i pels seus plans: els desitjos que no pogueren complir en vida.



O dels que encara estan a temps de complir els plans de futur.





Enrere s'ha quedat l'arbre de Nadal i les boles daurades que tant van donar a parlar el 2013, la pols màgica de les fades o del calb que llançava el seu misteriós alé per portar alegria a totes les llars. Enguany el relat ha generat noves sensacions, lligades també als sentiments i a les emocions que formen part de l'àmbit més personal, aquelles que es noten a la panxa, a l'interior mateix de les vísceres. Haurem d'anar en compte i gastar bé el cap; no ens deixem portar per les emocions ni per la caritat, el que ens cal és més justícia social, i uns drets que malgrat estar a la Constitució mai no acaben d'assolir-se.

És ètic que el propi Estat jugue amb els sentiments de les persones? És ètic que apel·len a la humanitat de la gent? Per què no mostren més transparència i ens expliquen per què es permet que els ciutadans aposten? On van a parar els beneficis sucosos de les apostes? Al final, potser, és això el que voldrien saber els anònims ciutadans que no obtenen premi. Sempre són més els perdedors que els qui obtenen el premi, perquè sinó mal negoci faria l'Estat; però si sabérem on van a parar eixos diners, quins projectes es financien amb els guanys, què es millora en la nostra societat potser tots n'estaríem més satisfets.

I digueu-me:
- Si us regalen records d'infantesa, no serà que us volen prendre una part de la cartera?
- A canvi de les emocions us trauen les pors?
- La sort i l'esperança són paraules buides de contingut per tan gastades en aquests discursos?
- Els milions que guanya l'Estat t'han dit mai com s'administren?

Trobe l'anunci un tant agressiu per buscar constantment tocar la fibra sensible de l'espectador; fins i tot quan ens dóna a entendre la resignació: "La felicitat està en el treball de cada dia".
- "Què, després d'esta tancaràs, no?"
- "Jo que vaig a tancar! Ara que estos em deixaran propina?".

És per això que em torne a plantejar si ètica o estètica. Els anuncis estan molt ben fets; els guions són espectaculars, però no tinc clar si el producte que s'ofereix i de la manera que és fa és ètic. Perquè qui més beneficiat n'ix amb els imposts indirectes de les apostes no són els ciutadans sinó l'Estat. A pobres i a rics se'ls cobra el mateix perquè els primers, a falta d'un treball digne, només els queda l'esperança de poder canviar de vida amb un colp de sort que els permeta eixir del clot.

I això últim Santiago Zannou ho sap molt bé i per això juga com ho fa i li permeten els anunciants.