Demà serà dia de Tots sants i Nit d’ànimes; diumenge, Dia de difunts. Les persones recorden els familiars i amics morts i porten flors i endrecen les seues tombes perquè lluïsquen davant del veïnat, que acabarà fent una passejada pel cementeri abans o després de la misa de difunts. En alguns llocs encara es manté el costum de fer dolços apropiats per a la tardor aprofitant, per exemple, la carabassa, el meló, l'ametla, el sagí i la mel. Però, des de fa uns anys, la tradicional celebració s'ha substituït en part. ara sembla més una mena de carnestoltes que convida a la festa als més joves i també a disfressar-se de fantasmes, d'esperit, de zombi, d'esquelets o, fins i tot, de carabassa.
Aprofitant que aquests dies la mort està ben present entre els vius i que aquest és un tema freqüent en la poesia, hem volgut esbrinar com el tractava un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés.
El tema dels difunts i de la mort és una constant en l’obra d'Estellés. La mort ha estat un tema recurrent per al poeta: la del seu avi, la de la seua filla, la dels milers de morts de la guerra, la dels ajusticiats al barranc del Carraixet... Però allò que més ha interessat els alumnes ha estat eixa altra visió, més quotidiana, més anecdòtica, més irònica que també està present en l’obra del poeta de Burjassot.
Hem partit d’un treball senzill: la recerca d’alguns poemes que aparegueren en els llibres que hi havia a la biblioteca del centre. Feta entre tots la selecció inicial, cada alumne ha elegit el seu poema per llegir-lo en veu alta a classe. En la majoria dels casos ha comptat amb l’ajuda d’alguns recursos didàctics o versions recitades o musicades del poema triat. Després s'han buscat fotografies que il·lustraren les imatges que suggerien els versos i, finalment, s'ha gravat el text en format .wav per a preparar un powerpoint des de la interpretació més personal, tant pel que fa a la tria de les imatges com a la música i al recitat dels versos.
Acabada la feina de muntatge, s’han mostrat els treballs a la resta de companys d’altres classes de segon de batxillerat i s'han projectat al televisor que hi ha a l’entrada del centre.
Confiem que, lluny de la festa de disfresses que ens han encomanat els americans, també hi haurà ocasió de somriure i, fins i tot, meditar sobre l’obra d’aquest gran poeta valencià i sobre el significat tradicional de la festa dels difunts a casa nostra.
Us adjuntem la selecció de poemes.
NO ESCRIC ÈGLOGUES
Irats e gauzens me’n partray
S’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL
NO hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
Llibre de meravelles. (L'estel, 1971)
CANÇÓ DE BRESSOL
Jo tinc una Mort petita
meua i ben meua només,
com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort,
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
La nit. (1953)
EL MORT
El mort, que no s’havia mort en casa,
el dugueren a casa, a grapats, tots,
i es despenjava un braç del mort, i el cap
se’l ficava dins la butxaca l’altre.
Tots el duien, sol·lícits, raonant-li
com si li hagués sentat mal el conyac,
i mitja barra li penjava al mort,
i aquell que li buscava les ulleres
com si buscàs, entre espardenyes, un
gerani per posar-li’l a una orella,
com si fós el detall que li faltava.
Tocaren a la porta, obrí la dona
i li’l deixaren en el bancalet,
i encara algú va dir: No som ningú.
El gran foc dels garbons, dins OC Recomane tenebres (1999)
NO ES SAP BEN BÉ
No es sap bé que va passar-hi. L’orb
el varen dur al cementeri, mort
i ben mort, amb les llargues mans creuades,
encara que ningú no va poder
tancar-li els ulls, per més que li posaren,
com és ben usual, duros de plom.
En retornar al poble, comentava
tot l’ acompanyament les incidències
d’ aquell hivern, prunyons, pels de mamella,
coses banals o transcendents, si es vol.
I algú, en girar-se per pixar, va veure
l’ orb que tornava lentament a casa
irritat, sense dir-los bona nit,
cosa que va sentar molt mal a tots.
POST MORTEM
Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore
pense amb tu i et voldria al teu costat:
ara si que seríem ben feliços.
Tot t' ho perdone, vida meua, tot,
t' ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol·lícit,
tractaria d' entendre't, de comprendre't.
Que em note sol, que toque soledat.
que no puc més, recorde i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.
Que estic morint-me,que vull viure, que
vull que tornes i prendre't una mà,
agafar-me a la vida, que m' acabe.
LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT
I llavors, Déu li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia amostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
¿Ja t'has menjat el berenar?
La nit (1956)
LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap motiu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.
La nit (1956)
ANEM ANANT
I després de tot la Mort
Quina sort!
coll de figa i morro tort.
Tartanes negres que vénen
tartanes negres que van.
M'agradaven les fogueres
en la nit de Sant Joan. Ai!
Totes les vinyes enceses
ningú les pot apagar.
M'he deixat la clau en casa
i ara ja no puc entrar
la mort es una llepassa
que no para de pujar. Ai!
M'agrada vore qui passa.
M'agrada el pa amb oli i sal.
Com que tenia que pagar la lletra,
i encara que, com diuen, no tenia
molt catòlic el cos, se n’anà al banc,
va traure les vint mil pessetes i
en arribar a casa es deixà caure
per descansar un poc, i es va morir,
tan llarg com era, i ja amb les mans creuades.
Ni necessari fou amortallar-lo
-car l’home sempre fou considerat-:
des del llit el passaren al caixó
sense posar-li ni llevar-li coma.
Passats el dol, els mocs i les tassetes,
als quinze dies el desenterraren
per tal de rescatar les vint mil cales.
El gran foc dels garbons, dins OC Recomane tenebres (1999)
D'un en un se n'isqueren els difunts,
calladament, entre les tombes gràvides,
i es concentraren a la porta del
cementeri, amagant-se entre els xiprers,
i circulaven entre els morts consignes,
subversives consignes ben xifrades,
mentre esperaven l’arribada de
l’enterrament del metge. Però el metge,
dins el taüt, es va apercebre, amb pànic,
de la proximitat del cementeri
i la subversió d’aquells clients,
i amb els peus i amb els punys trencà la tapa
i se n’anà corrents entre les vinyes,
i no parà fins arribar a Nàquera.
El gran foc dels garbons, dins OC Recomane tenebres (1999)
Atarantada per la mort dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,
mentre prenia el poliol, la til·la,
feia elogis, la necrologia,
aventurant-se en els detalls aquells
que l’enaltien, entre les veïnes,
tan sol·lícites totes, cadascuna
amb una tassa i una cullereta,
i arribà el clero amb tots els gori-goris,
tancaren el taüt, i quan el treien,
ella, mocant-se o gemegant, encara
li diria al difunt, home de bé,
que mai no s’apuntà a cap de partit:
Vicent, coneixement amb la beguda!...
El gran foc dels garbons, dins OC Recomane tenebres (1999)
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isques
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
El gran foc dels garbons, dins OC Recomane tenebres (1999)
Altres temes que apareixen en l’obra del poeta són la creació literària, la influència i el reconeixement de grans autors de la literatura, la pròpia biografia, l’amor, el sentiment de poble i de pàtria… dels que també hem arreplegat alguns exemples:
PABLO NERUDA
Pense en Neruda, i vull dedicar a Neruda
aquest cant que és un cant d'esperança i de ràbia.
Pense les seues brusques soledats d'Isla Negra;
pense el seu estupor i l'admiració
entre el seu poble en una hora determinada.
Ara escric el seu cim, i el deixe, no vacil·le;
toque la cabellera de Matilde Urrutia.
Perquè el país comença perquè crec en el poble,
i si aquesta creença lluminosa en el poble
em manàs algun dia, jo no vacil·laria:
amb una pedra al coll em llançava a la séquia.
Perquè crec molt encara, perquè confie encara,
ara escric aquest nom de futur i de vi.
He dit Neruda; dic cast amant, Pau Neruda.
En el seu nom comença el cant de lluita i pedres.
Mural del País Valencià. (1996) Volum I
ELS AMANTS
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Llibre de meravelles. (L'estel, 1971)
Assumiràs
ASSUMIRÀS la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Llibre de meravelles. (L'estel, 1971)
ÈGLOGA VI
SALICI
Vaig nàixer en un poble, en un pis que recorde.
Tenia dos taulells quasi solts a l’entrar.
A l’esquerra hi havia, de seguida, la cuina.
A la cuina hi havia el foguer i una pica.
I hi havia una porta i un petit finestró.
Després, el menjador. Al menjador hi havia
un rellotge molt gran, la cadira de l’avi,
i les parets estaven totes empaperades.
I hi havia una sala, i la sala semblava
que s’anava enfonsant dessota els balancins.
En arribar l’abril, jo no podia viure
en aquell menjador, sobretot per les nits.
Una olor de llimeres i tarongers venia,
i em feia mal el cap i tenia desfici.
Alguna nit d’aquelles, aplicat a l’estudi,
potser vaig dibuixar el nu d’una donzella,
intuïtivament, amb moltíssim amor,
o vaig iniciar uns versos de vuit síl·labes.
El primer llibre de les Èglogues (1953-1958)
L'OFICI
Lo jorn sencer tostemps sospir.
Joan Timoneda
Venies d'una llarga família de fornersi a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.
________________________________
Apunt recuperat. Publicat el 29 d'octubre de 2013 amb motiu de la finalització de l'Any Estellés al blog LLIMA de la desapareguda La comunidad del diari El país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.