dormia tan quiet i dolç,
que aquell dormir me semblava
la dormida de la mort.
De sobte, en ma capçalera,
com un terratrèmol oixc,
i escolte una veu que em crida:
-”Desperta’t, ja has dormit prou”.
M’alce, i les mans freturoses
porte als ulls, fèrtils del sol;
estic d’un riu a la vora;
veig una ciutat enfront.
Serà la meua? Me n’entre
per sos carrers tot febrós:
reco-néixer-la voldria,
i no sé si és ella o no.
El Micalet…! Oh València!
Oh ciutat dels meus amors!
Com és que en tu, casa meua,
tot està canviat i nou?
Palaus, pòrtics, columnates,
arbredes, jardins, pertot…
Els antics monuments busque:
si ne queden, són molt pocs.
Tot me sorprén, tot ho estranye;
com si d’altre país fos:
vestimentes la gent porta
que conegudes no em són.
A un que passa, li pregunte
per tan gran transformació:
me contempla, i alça els muscles,
i s'allunya i no em respon.
Passen los xics de l'escola:
estos m'entendran millor.
I els pregunte, i se me riuen
mirant-me com uns badocs.
És ja estranger en la pàtria
el parlar que nostre fón?
Ja en mon temps el menyspreaven
alguns: l'oblidaren tots?
-Fadrineta valenciana
que encara en tos ulls de foc
dus la viva flamerada
que encengué mon pit enjorn.
Una pregunta en la nostra
dolça parla escoltar vols?
La polida fadrineta
passa
i res me diu tampoc.
Me'n vaig als ravals i parle
als humils treballadors:
però per més que pregunte,
a ma veu estan tots sords.
Ixc al camp: que bledania!
Mai el trobí tan hermós:
ver paradís seràs sempre,
verger de les pomes d'or!
Guitant una maquinària,
obri un xicot amples soles:
de la llengua que li parle
no entén res eixe xicot.
Avant! Vaig de poble en poble,
malaurat preguntador:
he aplegat a la montanya;
he preguntat als pastors.
Sense respota, me n'entre
per la soledat d'un bosc:
cou la nit, l'òbila canta,
xiula el vent, udola el llop.
Al lluny, una llumeneta
brilla ab rogenc resplandor:
allà mon pas encamine
pel mig d'ombres i negrors.
La claror ix d'una cova;
penetre en ella paurós;
una velelta, molt vella,
està allí calfant-se al foc.
Sembla un espectre:
li queden
la pell solament i l'os:
sentada està en una pedra;
vestida tota de dol.
Acaronat en sa falda
sosté un infant blanc i ros:
canta, grunsant-lo i dormint-lo,
cants que escoltí en mon bressol.
-Fill darrer de ma nissaga,
volgut besnét del meu cor:
tos avis, mos fills, moriren;
també tos pares han mort.
Les que m'amostrà la mare
jo et cante antigues cançons:
les cançons que jo te cante,
ningú les canta en lo món.
De nostra llengua oblidada
són ja los últims ressons;
eixa llengua dels meus pares,
ningú la sap més que jo.
A la non-non!
Amostrar-te-la volguera,
tu no m'entens i t'adorms.
Pobre orfanet!: gents estranyes
t'ensenayaran parlars nous.
La meua vida s'acaba:
adéu, petit infantó!
mon esperit, que s'envola,
replegar-lo tu no pots.
La nostra parla volguda
en mos fluixos llavis mor;
els aires de la montanya
s'enduran sos darrers mots.
A la non-non!
La valleta centenària
baixa sobre el pit lo front;
tanca els ulls; ix de sa gola
un pantaix esgarrifós.
El nen mig riu en sa falda;
ella encara parlar-li vol;
entre gemecs tremolosos
perdent-se van ses raons.
Res queda ja d'una llengua
que augusta i gloriosa fón;
els aires de la montanya
s'han endut los darrers mots.
Jo sent mon pit que s'ofega
baix una llosa de plom;
pense morir, vull alçar-me,
llance un crit, faç un esforç.
M'he despertat; en ma cambra
entra ja la llum del sol;
quina alegria! Ensomniava...
Gràcies, Déu! Ja he patit pru!
Fuig de mon seny, mal ensomni,
mal ensomni enganyador!
dolça llengua dels meus avis,
jo no vull creure en ta mort!
Teodor Llorente (1836-1911)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.