No tardaríem en comprovar que el sol i l'aigua eren vida i que, a la vora dels rierols que baixaven de la muntanya, s'hi multiplicava. Però la nostra impaciència de ciutadans apressats encara ens impedia gaudir del moment; caldria sintonitzar amb el ritme que marcava la Natura i ser un poc més pacients per poder gaudir de cada sentit. A poc a poc el camp s'omplia de colors i d'aromes, de sabors i de sons.
De sobte centenars d'insectes voleiaven al nostre voltant sense aturar-se enlloc, com si tingueren temor dels nostres objectius. Havíem trencat la seua pau i caldria guanyar-los la confiança. Seguérem quiets i, com senyoretes o cavallers que desfilen per una passarel·la de modes, anaren posant-se de nou al terra o sobre les tiges verdes de les plantes.
La força del sol i la nostra presència havia tingut libèl·lules i papallones nervioses fins que entenguérem que, per aconseguir bones imatges, caldria estar ben atents i tranquils per poder trobar el moment i les formes. Buscàrem una de les ombres que donaven els frondosos pins d'aquell paratge i esperàrem pacients perquè, davant de l'objectiu de la càmera, estàvem segurs que s'esdevindria el misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.