Arribàrem a la Laguna de las Peñas Agudas per una senda relativament còmoda. Les petjades d'animals ens indicaven que els porcs senglars, els cérvols i altres herbívors remugadors també passejaven aquella contrada perquè es barrejaven amb les empremtes de les rodes d'algun vehicle a motor i de les soles de sabatilles de visitants urbans com nosaltres.

Al llac ens esperava una peculiar amfitriona, la granota de San Anton.

Ens va rebre amb el seu rauc intens, però les seues dimensions reduïdes ens van impedir veure-la en un primer moment. A poc a poc anàrem familiaritzant-nos amb els colors del verd i distingírem unes taques amb una tonalitat més intensa que no impedien un fàcil camuflatge entre l'herba fresca que envoltava l'aigua.

Les dimensions d'aquelles granotetes ens van sorprendre perquè no superaven les de l'ungla del dit gros d'un adult. Anteriorment n'havíem vist alguna en fotografia però no ens havíem fet la idea de les seues dimensions reals.

Passada l'estona aparegué la familiaritat i aleshores comprovàrem la seua facilitat d'adhesió a qualsevol element del seu entorn gràcies a les seues potetes que semblaven ventoses.

Amb el seu rauc constant ens va acomiadar, però encara ens tornà a sorprendre, unes passes més enllà, seguírem veient més granotes que eixien entre les clivelles de la terra quartejada; és a dir que l'animalet també hi vivia lluny de l'aigua potser perquè, amb la calor de l'estiu, la llacuna havia reduït les seues dimensions habituals o perquè era el seu modus vivendi: “ranita arborea”.

Des d'ara ens mirarem les il·lustracions dels catàlegs i de les guies de turisme amb uns altres ulls per conéixer la rica biodiversitat d'un territori que està a més de mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar. Per saber-ne un poc més sobre l'animalet en qüestió consultàrem la Viquipèdia i coneguérem que el territori on cria i viu aquest amfibi és molt més extens i que ocupa quasi la meitat nord de la península Ibèrica.