16 d’abr. 2013

'The angel's Share' de Ken Loach (2012)

"La part dels àngels" és aquella porció de líquid que s'evapora en qualsevol procés de fermentació i destil·lació d'un licor. A partir d'aquesta idea es generarà la trama de la pel·lícula del director Ken Loach, una comèdia amable que et fa somriure en ocasions per la simplicitat d'alguns personatges i pel tractament condescendent que els imprimeix el director. La bona sort és la marca amb la qual s'inicia l'argument i que continuarà present al llarg del film. Aquest aspecte ja és manifest en el resum amb què s'inicia la trama, es presenten els personatges i apareixen els títols de crèdit inicials. La comprensió d'un jutge, que dicta sentència en diversos casos on els delinqüents són joves marginats, reincidents i sense feina, permetrà la rehabilitació aparent d'algun dels personatges; però això no haguera estat possible sense la influència i generositat manifesta del tutor, Harry, que s'encarregarà de la vigilància i compliment de la pena de treball comunitari que el tribunal de Glasgow els havia imposat.


En el cas del protagonista, Robbie, l'ajuda li vindrà també per part de la seua parella, que espera en breu un fill. El naixement de la criatura serà el veritable revulsiu que el farà plantejar-se el que ha fet en la vida i el que vol realment per al seu fill. Un nou colp de sort, la visita a una destil·leria de whisky, li permetrà descobrir que té habilitats per a degustar el licor i detectar la diferència de qualitats; aquest fet li permetrà superar les dificultats amb què es troba en el seu dia a dia: no té treball ni llar, viu la violència amb facilitat, està enfrontat amb altres joves del barri, compta amb l'oposició de la família de la núvia que no el vol, el fill naix amb una lesió cerebral...

Els joves actors de “The Angels’s Share” són quasi desconeguts, però donen forma als personatges amb la naturalitat que requereix el realisme, encara que, en determinades escenes, s'aproximen a la caricatura. La història atrau l'espectador i el manté interessat gràcies a la fluïdesa del guió de Paul Laverty, que barreja els moments de dramatisme amb la comicitat d'algunes situacions particulars, no exemptes d'escatologia, ingenuïtat, incultura o equívocs...

Loach recupera, una vegada més, el caràcter social i polític, que ha estat generalment la marca del seu primer cinema, i torna amb una comèdia sobre la voluntat i les possibilitats de redempció gràcies a l'amistat. Aquest fet, malgrat no ser el millor dels seus treballs, li ha fet guanyar-se de nou el públic i ser nominat en diversos festivals. Loach no deixa ningú indiferent perquè, a l'amabilitat amb què són tractades determinades escenes, afegeix la reflexió sobre el dolor de les víctimes de la violència exercida per Robbie o el contrast d'una societat que deixa els joves sense treball al temps que alguns milionaris són capaços d'adquirir determinats productes exclusius a preus desorbitats.

15 d’abr. 2013

Els catarres. 'Vull estar amb tu' del seu nou disc "Postals"

Del nou disc POSTALS del grup Els catarres.



Vull estar amb tu

L'olor del café dels matins
quan em llevo amb tu;
els plats del sopar
que ningú te el valor de rentar.

I penso amb tu en cada moment
des que el sol treu el cap
i va il·luminant
els somriures de la meva gent.

El parell de mitjons de colors
oblidats dins el llit,
els veïns del tercer
que se'n queixen dels teus crits d'ahir.

I quan dius que te'ns presa però encara tens temps
d'enganxar-te als llençols durant cinc minuts més,
fent el gos, fent la mona, expulsant-nos la mandra molt lentament.

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars.
Ningú podrà fer-me dubtar
que vull estar amb tu.
Jo vull estar amb tu.

Quan m'enfado i esclates a riure per sota el nas,
quan et dono peixet en els llocs que t'agrada guanyar.

La vida tranquil·la dels dies d'estiu,
les nits a la fresca banyant-nos al riu.
Petons i cançons a la platja de Tamariu.

I es que per mi
els teus defectes són tan espectaculars.
Ningú podrà fer-me dubtar,
que vull estar amb tu.
Jo vull estar amb tu. (x2)

La teva veu comença el dia,
la promesa d'una alegria que viu entre els teus gestos quotidians.
Em quedaré amb tu per sempre
a la vora de la primavera
que es desplega generosa a cada pas.

I és que per mi
els teus defectes són tan espectaculars.
Ningú podrà fer-me dubtar,
que vull estar amb tu.
Jo vull estar amb tu. (x2)

Jo vull estar amb tu.
Per l'olor a café dels matins
quan em llevo amb tu.

12 d’abr. 2013

'The artist' de Michel Hazanavicius (2011)



El cinema francés ha tornat a demostrar el seu bon moment amb la pel·lícula de Michel Hazanavicius, un director que ha volgut recuperar les formes del cinema mut per contar una història sobre els orígens del cinema i les formes de vida d'alguns actors i actrius que hagueren de canviar de registre amb el pas del cinema mut al cinema sonor. A diferència d'aquelles primeres pel·lícules, The artist (2011) juga amb els sorolls i els incorpora al servei de l'argument del film.


Estem davant d'una pel·lícula d'entreteniment, ben contada, que ha emprat la tècnica del blanc i negre com a homenatge al orígens del cinema; però crec que, malgrat tant de premi rebut, ha aportat poc a la història del cinema perquè, des de diferents perspectives i amb un esperit crític major, altres pel·lícules com Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1950) Singin' in the Rain (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952), A Star Is Born (George Cukor, 1954), Fedora (Billy Wilder, 1978) o A trick of light (Wim Wenders, 1995), ja havien tractat els diferents aspectes del trauma que varen experimentar algunes persones amb el canvi tecnològic i la modificació del llenguatge cinematogràfic que suposà l'aparició del cinema sonor.


Ara bé, al film cal reconéixer-li el domini de la fotografia mitjançant l'ús del clarobscur i les ombres, a l'estil del millor cinema d'Orson Welles o del mateix Murnau, per imprimir al fotograma una gran càrrega dramàtica i caracteritzar millor els sentiments dels seus personatges; una caracterització que aconsegueix el seu moment més culminant amb l'ús del contrapicat i la il·luminació pertinent per projectar ombres, que de nou remet a la força de l'expressionisme en l'escena on Valentin retroba, en una habitació de la casa de la jove admiradora i actriu Peppy Miller, tots els objectes que ell havia subhastat per poder malviure.


Un altre mèrit que cal reconéixer a The artist és que la pel·lícula ens ha permés comprovar, una vegada més, que el cinema té un llenguatge universal que està vigent hui en dia i que l'homenatge al cinema mut i en blanc i negre ha funcionat comercialment.

11 d’abr. 2013

El muntatge en paral·lel: 'Love recipe'

Parlem de muntatge en paral·lel quan, a través del muntatge, s'alternen accions que l'espectador ha d'entendre que passen simultàniament en llocs o en temps diferents; per exemple, en el començament d'aquest fragment d'Star wars Episode I (George Lucas, 1999), veiem la pista i l'estadi; en el primer espai transcorre la cursa de les naus i, en el segon, podem contemplar la reacció dels espectadors. Les dues accions s'alternen en la pantalla i acaben coincidint just quan el vehicle guanyador arriba a l'estadi. Normalment les accions es donen sentit mútuament, són comparades i una determina l'altra.

També és un recurs molt habitual en pel·lícules d'acció o de vaquers que contribueix, per exemple, a generar una certa tensió en les persecucions. La tècnica sol emprar-se, en ocasions, per relacionar o enfrontar el tema del que tracten les diferents narracions; per això la imatge passa d'una història a l'altra com en el cas de The Godfather (Francis Ford Coppola, 1972) on el bateig i la venjança, al final de la pel·lícula, es mostren a l'espectador mentre s'alternen fragments de les dues narracions de forma cronològica.

De vegades, per enriquir el muntatge, també es busquen aquelles similituds (objectes, formes, sons...) que permeten enllaçar les escenes; és el cas del curt que us proposem analitzar on, a més del muntatge en paral·lel, el pas d'una narració a l'altra s'esdevé mitjançant l'el·lipsi o la plasmació d'alguna coincidència en les formes, els sons o els colors dels objectes i també en les accions dels personatges.

________________________________________________

Exercici:

Observeu, en el curt del final de l'apunt, l'alternança de les accions dels dos membres de la parella mentre ell està a la cuina i ella, al bany o al dormitori.

Anoteu quin element ha permés passar d'una escena a l'altra i quina ha estat la similitud que s’ha suggerit amb el muntatge. Per exemple el soroll (de l’assecador i la batedora), la forma (del cor del ...), el gest (...), el color...

Finalment, descriviu una acció on el muntatge en paral·lel reforce el resultat final.



Love recipe (Recepta d'amor)

Un curt de: Felipe Pizarro S., Frédéric Bajou, Morgan Bourdon, Jiun Yiing Mow i
Loïc Paoli

Música de: Mathieu Alvado.

Producció: SUPINFOCOM Arles

Any: 2008

Sinopsi: Amb motiu de l'aniversari, ell li prepara un pastís amb forma de cor a la dona que, després d'un bany, es disposa a mostrar-se ben guapa per al company. Si voleu saber com s'estimen tots dos haureu d'esperar al final d'aquest curt i observar què passa amb la pilota i el gosset. La resta la deixe a la imaginació de l'espectador.

loverecipefilm.com

10 d’abr. 2013

Manel té nou disc

El 16 d'abril els Manel tindran nou disc al mercat: Atletes, baixin de l'escenari.


De moment ens han presentat el seu primer senzill, que podeu escoltar a Youtube; es tracta de la cançó Teresa Rampell, un tema que ens recorda el ritme d'altres cançons del grup, el seu so particular.

La cançó parla d'una nit de Teresa a la seua ciutat, Barcelona. El clip, dirigit per Sergi Pérez , s'ha rodat a l'hotel Amèrica d'Igualada i és la història d'un instant d'alienació transitòria provocada per una força estranya no identificada.

De la seua gira, que començarà el 23 de maig a Barcelona, us podem avançar que també inclourà una actuació a Borriana (Castelló) el dia 2 de juliol en el marc de l'Arenal Sound.



Teresa Rampell

El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que abaixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil, aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'amor, que ve l'amor,
que ve l'amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'amor, per fi, retorna a la ciutat!

Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien a trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'amor, que ve l'amor,
que ve l'amor ressonant com un incendi de timbals!
L'amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'amor, per fi, retorna a la ciutat!

L'amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.

Font: Vilaweb

Notícies d'interés relacionades: Entrevista El País

9 d’abr. 2013

Ha mort l'home senzill, José Luis Sampedro; ens deixa la paraula.


CREDO PERSONAL

Creo en la Vida, Madre Omnipotente,

Creadora de los cielos y de la tierra.

Creo en el Hombre, su hijo,

Concebido en creciente evolución,

Progresando a pesar de los Pilatos

Que inventaron sus dogmas reaccionarios

Para aplastar la Vida y sepultarla.

Pero la Vida siempre resucita

Y el Hombre sigue en marcha hacia el futuro.

Creo en los horizontes del Espíritu

Y en la energía cósmica del mundo,

Creo en la Humanidad siempre adelante,

Creo en la Vida perdurable.

Amén



Amplieu informació: Xerrada en la Biblioteca Nacional (Si no teniu temps per escoltar la conferència completa, no us perdeu els 12 últims minuts, veureu la humanitat i l'honradesa d'aquest gran home)

'Les saveurs du Palais' de Christian Vincent (2012)

La cuinera del president és una comèdia d'entreteniment en la qual se'ns mostren els artificis culinaris i la lluita professional d'una dona, una important xef del Périgord, que deixa el món rural on regenta un negoci amb reconeixement i professionalitat per cuinar, a París, per al president del govern.

La pel·lícula s'estructura al voltant de l'eix de present, el darrer dia de treball de la protagonista en una base de l'Antàrtida, i l'alterna amb el relat del passat d'Hortense mitjançant la inserció de diversos flashback on descobrim els dos anys que exercí de cuinera del president François Mitterrand i els motius que l'obligaren a deixar la feina. Tots dos relats van conformant de forma cronològica el retrat d'Hortense Laborie a partir de la selecció d'aquells aspectes que destaquen en la dona i en la professional: cuina i caràcter.


L'argument s'enceta amb l'arribada d'un vaixell a l'illa on està la base on treballa Hortense. La mar està picada, tot just al contrari de quan s'acaba la pel·lícula amb la partida del mateix vaixell sobre una mar més calmada. Aquesta metàfora visual permetrà al director, Chistian Vincent, mostrar-nos l'estat d'ànim de la cuinera. Hortense té, aquell dia, un cert tràfec extra perquèés el seu darrer dia de treball i vol acomiadar-se amb un sopar especial. La preparació d'aquell sopar, i la curiositat excessiva d'una periodista australiana, la posaran un poc nerviosa perquè les preguntes li remouran el record, l'evocació del passat que la senyora Laborie havia decidit deixar enrere.

Hortense, en la seua fugida personal, tria aquell refugi antàrtic de manera meditada; sentir-se apartada del món, en un espai limitat per la costa i amb unes condicions climàtiques poc favorables, la fan retrobar-se i sentir-se millor i li permet posar en ordre allò que realment vol fer en la vida. Aquesta prestigiosa xef del Périgord havia acceptat la proposta del president de la República francesa perquè era un home de gustos senzills, com la seua cuina, allunyada d'ornaments innecessaris i centrada en els sabors i en la tria d'uns productes frescos de temporada; però la brega del dia a dia va més enllà de la preparació d'un menú diari per al president. De sobte toparà amb la burocràcia, les retallades de pressupostos i l'enfrontament amb un cap de cuina que porta trenta anys al servei dels comensals de l'Elisi.

Hortense dimitirà, dos anys més tard, cansada de lluitar contra la pròpia maquinària i conscient que no és una persona a qui li agrade obeir per servilisme. Ella és una dona que defuig el protagonisme però exigeix llibertat, rigor i professionalitat a l'hora d'exercir el seu treball. És per això que, en assumir que no fa bé la seua tasca, aprofitarà un viatge a Turquia del president per deixar-li una carta molt personal i començar la fugida personal que la durà a l'Antàrtida.

No obstant tot això, el film resulta superficial quan passa dels artificis de la cuina a la presentació dels personatges secundaris, com és el cas de la periodista australiana i el seu càmera que s'allunyen amb massa facilitat de l'objectiu que els havia portat a la base científica i centren totes les seues aparicions en l'interés que els desperta aquella especial cuinera. El mateix passa quan aborda des de la superficialitat el paper d'aquella dona que treballa entre hòmens que li són rivals i mantenen una certa actitud masclista o quan es deixa de banda la situació política francesa dels anys huitanta per explicar la història d'aquest personatge que està en contacte amb el mateix president del govern francés.

Falta d'aprofundiment en alguns aspectes que la podrien haver fet més interessant i virtuosisme en l'actuació que fa creïble el personatge central interpretat per Catherine Frot.