Si aquest és el començament de tot, en paraules de la vice-presidenta, caldrà armar-se de paciència o de valor per plantar cara al que vindrà darrere?

Us desitge un bon any amb la força i la valentia necessàries per plantar cara a la vida i a la guerra que han encetat els mercats. Que 2012 siga un any per reflexionar i no deixar que ningú decidisca per nosaltres.

Salut i seny!

Primer pas de Bauzà perquè el català deixe de ser requisit a les Illes

Llegim a Vilaweb una notícia que lamentem perquè confirma un nou atac contra el català, aquesta vegada per part del govern mallorquí. En aquest cas afecta el canvi de legislació: "Bauzà Presenta l'avantprojecte de llei perquè el català passi a ser únicament un mèrit". El PSM-IV-ExM avisa que contravé l'estatut, però la normativa ja està en marxa.

La notícia comença així:

"Primer pas perquè el català deixi de ser requisit a les Illes Balears. Avui s'ha sotmès a exposició pública l'avantprojecte (pdf) de llei que modifica la llei 3/2007 (pdf), la qual exigia als treballadors públics a acreditar el coneixement de la llengua catalana. Amb les modificacions, el català deixarà de ser un requisit per passar a ser només un mèrit. El govern balear ha explicat per a l'elaboració del text s'ha tingut compte la jurisprudència relacionada amb aquest tema a partir de diverses sentències emeses pel Tribunal Constitucional, com la de l'estatut de Catalunya.

En contradicció amb altres lleis"

Continua ací.

Nadal, vers a vers: Maria Mercè Marçal

AVUI, VINT-I-U DE DESEMBRE


Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia dies que no sortia al balcó
corrent darrera d’amors i d’altres coses...

___________________________

Informació sobre Maria Mercè Marçal:

- Viquipèdia

- LletrA

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad de El país) 21 de desembre de 2011.

Homenatge al mestre i amic Josep Lluís Cases (i II)

Parodiant Vicent Andrés Estellés


Has assumit la veu
d’un poble,
la del teu poble,
i has sigut sempre poble,
a Silla, a Montserrat
i en qualsevol altre lloc
on t’has trobat.

De vegades has patit la intransigència
dels qui ens governaven malament
però has sabut esperar
i has caminat entre la pols
que s’acumulava als papers
en l’Administració,
i has tingut la sort,
que t’havies guanyat abans.
La sort que et seguira
la polseguera que alçava la teua gent:
els bons companys,
les mares i els pares,
els teus alumnes...
els amics.

I has tingut
fam i set de cultura,
i de justícia també,
i ho has escrit als teus poemes,
que han estat callats durant la nit.
Potser ara ha arribat l’hora
que ens els mostres.

Has vetllat en la nit
per la família, per l’escola, pels amics.
Mentre altres dormien,
tu estaves despert per tots.

Has estat la paraula viva a l’aula,
la paraula viva i honesta
a l’ajuntament o al sindicat,
la paraula dita en el moment just
amb voluntat de despertar
la consciència crítica
dels qui t’escoltaven sempre.

Has rebutjat el silenci
i has donat la cara;
has deixat de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de les sabates
per ser poble;
un entre tants,
un home més caminant
entre la gent del seu poble,
un mestre més,
alçant una gran polseguera,
des d’un poble
menut en dimensions
i ben gran per la gent
que el conforma.

Has fet de la vida
una enaltida condició
I t’has deixat de banda les banalitats
i has estat la consciència
de no ser res si no s’és poble.

Tu, com Estellés,
ja havies escollit caminar
decididament
després d’aquell silenci estricte
i lluitar per una vida millor,
més justa
i més solidària.


____________________________________


Estos, entre molts altres, han estat tels teus mèrits i per això hui ens reunim ací per desitjar-te una jubilació plena de projectes i amb les il·lusions ben complides.

En nom de tots els amics:

Moltes felicitats Lluís!

Montserrat, 3 de desembre de 2011

La notícia a Levante-EMV i a El Punt

Una nit d'homenatge, una estona de festa (I)

Amic Lluís, és per a mi un honor poder representar una part dels amics ací presents. Molts veníem de família humil, de classe obrera, però teníem clar que el nostre futur no el volíem sempre a la fàbrica, que aquell treball que fèiem era el mitjà per arribar un poc més lluny. Volíem canviar el rumb de les nostres expectatives laborals i ni aquell parèntesi mariner ens pararia els peus.

L’orinal, a més, ja tenia boqueta i volia parlar clar, millorar la societat. Per això lluitava contra la intransigència, contra les formes del desgovern, contra els qui ens volien ben callats i adormits sempre. I ho va fer al carrer, a les places i, més tard, també a l’escola. Tu, a la de Montserrat molt especialment.

L’escola, la teua vocació i la d’alguns amics que hui estem ací reunits, l’escola que ens van inculcar els bons educadors, hui representats per exemple pel benvolgut Josep Lluís Pitarch, era el mitjà per canviar moltes coses. L’escola pública per aconseguir la igualtat; l’escola de la imaginació i el respecte pel coneixement dels nostres avantpassats, per les tradicions populars; l’escola de la creació i la de les noves tecnologies; l’escola de la justícia perquè mai més foren castigats aquells mestres que pensaven diferent, aquells professors que ens mostraven dia a dia que un altre ensenyament era possible, sense paletes ni pors, amb una gran finestra oberta a la realitat, amb un gran espai de comunicació obert a la llibertat.

L’escola de les alegries i també, per què no dir-ho, de les penes, de la ràbia, la mateixa que ens ha donat l’alé, de vegades, per continuar endavant cada dia, per no deixar de ser poble, per no deixar de caminar decididament i amb força.

Recorda Súnion, ara ja no cal que l’evoques de lluny com feia el poeta, ara pots visitar-lo de nou i fer teues aquelles coses que tant t’agraden i que no havies pogut acabar.

Aprofita la jubilació i sigues més feliç encara perquè ara ja és un bon temps per fer el vell camí d’Itaca.

El sant del dia d'Alfons Llorenç

Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, està preguntant pel motiu o causa última d’una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió. En El sant del dia, espigolant en costums ancestrals o més recents, Alfons Llorenç ens proposa reflexions per a cada dia de l’any. Sense descartar les vides reals dels sants –o les hagiografies inventades i llegendàries–, tot i que no d’una manera plana va fent capbussades en els nostres orígens. No és, per tant, un llibre per llegir de seguideta sinó per paladejar cada dia la pàgina que li toca i meditar-la més temps del que ens ha costat llegir-la. En acabar, ens coneixerem bastant més, almenys com a col·lectiu.



Fes click, per a llegir un fragment del llibre.



Sobre l'autor


Alfons Llorenç Gadea. Fill de Planes, nascut a Alcoi el 1951. Es llicencià en Filologia per la Universitat de València, on fou deixeble de Sanchis Guarner. També és Diplomat en Estudis Avançats, professor de Lingüística Valenciana i mestre de Valencià.

Redactor i realitzador de TVE, on introduí el valencià en 1976; corresponsal de “Destino”, “Canigó” i “El Noticiero Universal” i col·laborador de “Información”, “Triunfo”, “Levante-EMV”, “El País” i “El Temps”.

Fou Cap del Gabinet de la Presidència del Consell del País Valencià, comissari per al 750 Aniversari del Poble Valencià, assessor del President de la Generalitat Valenciana i alcalde de la Vila de Planes. És autor de diversos treballs, documentals i exposicions sobre història, etnografia, gramàtica, lingüística i literatura.



Fes click, per a vore a l'autor parlant sobre el llibre.

L'article d'Isabel-Clara Simó

Opinió EL PUNT Avui+

ULL DE PEIX

Immòbils i cantant?

13/09/11 - Isabel-Clara Simó

Ens ho advertia Joan Fuster: menys banderes, menys himnes, menys visques i més pàtria. Una servidora, que ha exhibit centenars de vegades banderes, que ha cantat himnes a dojo i que ha cridat visques fins a esgargamellar-se, se sent una mica avergonyida quan llegeix les sensateses del savi de Sueca. Vol dir, és clar, que no gastem la pólvora en salves; que no omplim el nostre cor d'emocions que s'esvaeixen a les vint-i-quatre hores, que no creiem que fem pàtria només cridant… Té tota la raó. La independència, és a dir, la llibertat col·lectiva és una qüestió d'intel·ligència, de diàleg i de força popular. Si només cridem, vulnerem la recepta Guardiola: aixecar-nos aviat i treballar, perquè només així serem imparables. Hem de fer una excepció en la frase fusteriana: la Diada Nacional de Catalunya. Com tots els pobles civilitzats del món, celebrem festes individuals (casaments, naixements, defuncions...) i col·lectives (el dia de la pàtria, el de la independència...), o, els qui no n'estem en condicions, el dia en què vam perdre la llibertat per tal de recuperar-la... Hi ha dos fets sorprenents: un, que estiguem dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no hem avançat. I dos: que els nostres adversaris, els unionistes (botiflers o espanyolistes) estiguin dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no han avançat. El discurs ideològic que mantenen és paupèrrim: en una grollera confusió entre bilingüisme i diglòssia, continuen insistint en la igualtat a partir de dues llengües que no són iguals, sinó que una està en expansió (la castellana) i l'altra en regressió (la catalana). Si no, passegeu-vos pels cinemes, llibreries o quioscos, per posar només uns exemples. Però també l'amenaça irrisòria de l'escissió social, quan la llengua (la catalana) és la que ens unirà, d'aquí la importància de la immersió lingüística. Per això la nostra civilitzada negativa a crear dos tipus d'escoles: per evitar el gueto i la ruptura social; per aconseguir que tothom participi de la ciutadania catalana. I que no em vinguin amb romanços del “respecte als tribunals”, perquè ja hem vist quin respecte els tenen quan es destapen corrupcions peperes!