21 de gen. 2015

La llengua com a expressió del comportament col·lectiu

1. És curiós com internet ens ha posat a l'abast, de nou, la creació popular i anònima. El joglar o l'orador ja no reciten a la plaça sinó que ho fan, de forma virtual, viatjant de pantalla en pantalla. Es fa difícil saber qui n'ha estat l'autor d'un correu que ja ha passat per les teues pantalles d'ordinador en múltiples ocasions i cada vegada amb un remitent diferent. Qui va ser la primera o el primer que va posar en marxa aquell missatge? Qui en tingué l'ocurrència? Quantes vegades ha canviat, significativament o no? El fet és que el missatge segueix actiu i cadascú de nosaltres ens l'apropiem i el fem nostre si ens agrada el que es diu.

Com a exemple us transcriuré el correu que m'envià la meua amiga Empar. És l'última persona que me l'ha fet arribar, però ja he tingut ocasió de llegir-lo més d'una vegada anteriorment; fa anys que roda pel 'ciberespai'.

    

"Vaig a mostrar-vos algunes diferències entre el castellà i el valencià, perquè aquestes van més enllà de les pròpies traduccions de paraules.

En castellà diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà; i un femení, “la grossa”, ací. De la dona de Sant Josep ells destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”. Els castellans paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. Quan ho són, ells són molt desvergonyits; ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”. El corresponent terme valencià és “pocavergonya”, com veieu la quantitat no fa la qualitat. A Castella celebren cada any les “Navidades” mentre que ací amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou; com en tenim prou també amb un “bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… Per què tants?

Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge són el “fin de semana”, mentre que nosaltres no l’acabem sinó que comencem setmana amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja”, sona a antic, a acabat, a vell; és molt més nou, el principi, el començament que suposa “cap d’any”.

A la Meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més bé poc, el que fem és “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o, fins i tot, “xocar la mà”. Allà on els castellans “dan miedo”, nosaltres “fem por”.
Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” és a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorzem” a les 10 i “dinem” a migdia. Allà diuen “¡Oiga!” quan ací filem més prim amb un “Escolta!” .
I si ens passem al terreny sexual, dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i ací “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot, si busquem altres paraules que tenen per a designar la mateixa part de l'anatomia femenina sempre són masculines, per exemple, "el conejo", “el chocho”, “el chomino”, “el coño”. Els valencians també se'n gasten d'altres; usen termes com “la parrusa”, “la petxina” o “la clòtxina”, tots ells femenins. Serà això el que en diuen masclisme en el llenguatge?

Mentre ells “hablan”, ací “raonem”; és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit. A les festes ells tiren “petardos” i nosaltres “masclets”… No és molt diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”?

I les nostres expressions sense traducció els porten de cap. Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra expressió “ fer la mà” sense massa èxit si no tenen clar el context en què s'ha dit perquè "a fer la mà” podem enviar a algun pesat, indicar que alguna cosa està molt lluny, que ja no ens importa desentendre's d'algú o d'alguna cosa. A més, quan una cosa és complicada diem que "és un fer la mà”... En realitat, “se m’infot” que no trobem cap expressió amb la qual traduir-nos perquè:

...tota una concepció del món s’endevina darrere cada mot d’una llengua; la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no canvien únicament de llengua, també canvien de punt de vista".

____________________________________

Què em digueu del darrer paràgraf? Això és la conclusió del correu; el fet important és que la concepció de la llengua d'un poble va un tant lligada a la concepció de com entenem la vida.

2. Quan rellegia el correu he dubtat si tocava o no mutilar-lo, censurar-lo parcialment, per tractar-se d'un mitjà que pot llegir tothom i per dirigir-me, especialment a escolars. Moltes persones grans tenim la sensació que la joventut s'ha fet molt mal parlada i que no teniu riquesa lèxica suficient com per a expressar segons quines coses. Per tant, posar més llenya al foc, ni que siga amb els exemples, podia ser poc escaient.

Arribat en aquest punt, he pensat les voltes que us he renegat a alguns per les expressions malsonants que, de vegades, empreu (cabró, fill de puta...); les vegades que us he demanat que sigueu més considerats i utilitzeu la llengua amb més propietat... Segons quines persones i en segons quins ambients els adults tampoc no anem pobres d'expressions grolleres, però alguns ens privem d'utilitzar-les en públic o les substituïm per un eufemisme.

Què em dieu del camp de la sexualitat en l'escrit anterior? Sucós, no? Són un tema 'tabú' o no apte per a quan hi havia "roba estesa" davant i mira si en tenen de sinònims. Potser els adults saben què significa eixa expressió "hi ha roba estesa" i quan no s'ha de dir una determinada paraula o expressió. Com us he dit abans, s'obliguen a buscar un eufemisme que, a la llarga de tant de gastar-lo, es converteix en un sinònim i deixa de tenir el sentit metafòric inicial.

Aleshores m'ha sobrevingut un dubte: 'Potser és cert que sou molt mal parlats o és la visió de dues generacions enfrontades? Potser és que ara no us fa vergonya dir res en públic i abans sí? Potser ho simplifiqueu tot i parleu clar, fruit del registre SMS al que esteu tan acostumats, i abans buscaven més les metàfores?'

Els exemples del text fan referència a registres diferents i, com veieu, determinades paraules es refereixen a temes tabú. Paraules poc apropiades per a dir en públic; per això jo en tenia el dubte. Però són paraules que vénen de vell. Les persones majors també en saben i n'usem moltes. Potser, no obstant, tenen la discreció de guardar-les per als moments privats: el correu personal a un amic molt amic, els acudits en una reunió distesa, quan es vol manifestar malhumorat respecte a una situació o a una persona que t'ha irritat... Vosaltres heu fet del disfemisme un art o una competició i s'han esdevingut, socialment, alguns canvis en l'ús de les paraules. El que ens deia el correu: "usar la llengua com una manera d'entendre la vida", ni millor ni pitjor que altres.

  

Els adolescents d'ara busqueu en els disfemismes (a veure qui la diu més grossa) la forma de manifestar-vos forts davant del grup (de la tribu). I, a força d'emprar expressions grolleres fora de context, els heu tret la càrrega negativa que tenien i en feu un ús sense discriminació. Només l'entonació els torna la força amb què hom deia eixes paraules per a ofendre els demés. Potser és un pas positiu: "contra l'eufemisme, disfemisme" i els joves us heu fet més clars, més tolerants i menys violents o, potser cal que aprengueu a discriminar millor quan és correcta i quan no una determinada expressió. Les dues coses són bones i van lligades a la concepció personal de la llengua, als canvis socials.

Sí, ja sé què en penseu. Jo també sóc un carrossa! I és cert, m'agrada discriminar l'ús de les paraules, em fan sentir-me més ric lingüísticament i, per edat, ja fa temps que ho sóc.


Apunt publicat anteriorment a LLIMA (La Comunidad, 25 d'abril de 2009. El país)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada