18 de gen. 2015

Enllà de l'horitzó d'Enric Valor i 'Els indis' de Joan Solà

OPCIÓ A


Capítol I

Quan els exèrcits de Franco començaren seriosament l’assajament de Madrid i iniciaren uns sovintejats i devastadors bombardeigs de la capital, ens assabentàrem que el govern de Largo Caballero decidí anar-se’n a València. Llavors, primeria de novembre, es va desfermar l’atac general contra la capital d’Espanya; el capità general, Miaja, amb pràcticament l’únic ajut de les enfervorides masses populars esquerranes i la
decidida i intel·ligent col·laboració dels comunistes, organitzà una defensa efectivament heroica i sangonosa, com han relatat després tots els comentaristes i com aleshores es podia sentir clar en les emissions de la ràdio republicana i es podia deduir de les raons especioses de les emissores feixistes. Tanmateix, la situació en una ciutat tan enorme era greu, i no va trigar a començar-hi l’evacuació de dotzenes de milenars de veïns que consumien queviures i no feien cap falta per a tal esforç –vells, malalts, moltes dones, xics–. En fi va començar aquell tràfec trist, confús i descoratjador dels refugiats, que va durar molt de temps.

El País Valencià –potser el menys amenaçat directament per l’avanç dels feixistes, a causa de la seua llunyania dels fronts– fou força sol·licitat amb preferència per les seues planes costaneres i d’agricultura rica que garantia un bon aprovisionament. Damunt, ací dominava la massa d’esquerres, que es llançà amb gran generositat a rebre aquells castellans pobres i dissortats i ja sense casa ni fogar que solem dir. El clima dolç
de vora mar n’era un altre al·licient.

La vila de Cassana, interior, de clima tan fred o més que el de Madrid, d’una riquesa agrícola normal però no exuberant, darrerament tampoc no va ser-ne una excepció, i un dia de tants –ja dins l’any 37– hi van aparèixer autobusos i camions plens de fugitius

Era a mitjan matí, un matí [...] de la darreria de l’hivern. Toni Bernabeu, àlias el Senyalat, secretari del Partit Comunista local, membre influent del Comitè Provincial del Partit i president del Consell d’Administració de la Col·lectivitat Agrícola de la U.G.T. [...], va entrar en la nostra oficina.

– Cal que deixeu ara una mica la feina, que molt prompte arribaran al poble els refugiats –va dir-nos.

Enric Valor, Enllà de l’horitzó, València, Tàndem Edicions, 1991, p. 7-8; 
començament de capítol I.

_____________________________________________________

OPCIÓ B


Els «indis» americans són ja gairebé només un record, encara que han tingut un paper molt rellevant en la història del país. Els conqueridors que van arribar aquí al segle XV es pensaven que anaven a les Índies, i per això van anomenar indis els nadius. La història d’aquests pobles des d’aleshores, resumint-la dràsticament, és la història d’una gent (els conqueridors espanyols, francesos i anglesos) que necessitaven terres i riqueses, i d’uns altres (els nadius) que per tant havien de recular cap a l’oest, sisplau per força, i que finalment han perdut les terres completament i ara són ja només objecte de curiositat «arqueològica» o museística («els nobles salvatges») o de menyspreu i d’enuig (simplement «els salvatges») de part dels «blancs». Les pressions brutals van començar el 1829. A l’hivern de 1838-39 l’exèrcit federal foragita més de 40.000 cheroquees (del territori de l’actual Geòrgia) per un interminable «camí de llàgrimes» que costarà la vida a diversos milers. Els seminoles de la Florida seguiran el mateix destí.

Després de la guerra civil entre esclavistes i antiesclavistes (1861ss), els nadius seran els més malparats: des de 1887 fins ara mateix se succeeixen les lleis de «repartiment» (és a dir d’expropiació) de terres, alhora que els indis van quedant cada cop més esbarriats i delmats.

Algun científic i sobretot algun polític i alguna persona del carrer encara es pregunten, sense dissimular el menyspreu i la indignació, «què caram volen» o «què n’hem de fer» dels indis. La llei universal i eterna de la conquesta, de la necessitat d’espai, de l’ànsia de poder i de riquesa. El cas és que amb ells s’han perdut unes 300 llengües que parlaven i innombrables dialectes. Avui queden unes quantes comunitats d’indis en reserves, indrets generalment muntanyosos i més o menys «independents»: mantenen amb l’Estat relacions de cosoberania i els forasters que s’endinsen en una reserva tenen prohibit el pas en certs llocs que els nadius es reserven amb més intimitat. L’Estat, en compensació de les malvestats històriques, els paga una certa quantitat de diners que per a molts són suficients per viure, i aquesta mesura més aviat juga contra
ells: viuen aïllats i sense cap estímul econòmic ni cultural, amb la qual cosa es van esllanguint com a individus i com a comunitats. Sembla que l’alcoholisme és problema habitual.

Joan Solà, fragment d’una conferència publicada dins Les claus del canvi lingüístic,
Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002.



ACTIVITATS

1. Llig els textos anteriors i consulta en el DNV el significat de les paraules que no conegues.
2. Consulteu els criteris de les proves i les preguntes de l'examen (Model I de les PAU).
3. Decidiu quin text comentaríeu en aquest moment i justifiqueu la vostra elecció.
4. Contesta per preguntes de comprensió de cada text.

Opció A

a) Descriviu el tema i les parts bàsiques del text.
b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
c) A quina varietat dialectal podem adscriure el text? Cal que fonamenteu la vostra resposta amb exemples concrets extrets del text.
d) Identifiqueu i expliqueu les marques de modalització que hi ha al text.

Opció B

a) Descriviu el tema i les parts bàsiques del text.
b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
c) És aquest un text només expositiu? Justifiqueu la vostra resposta amb exemples concrets extrets del text.
d) Expliqueu quin ús fa l’autor de la cursiva i de les cometes al llarg del text.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada