29 de maig 2012

Llegir textos amb cautela

La prestigiosa escriptora Rosa Montero publicà en la seua columna una anècdota refrescant i encisadora sobre la convivència amb els estrangers. L'article titulat 'El negro' va causar gran commoció en internet i, especialment, entre la població inmigrant. Se li dedicaren algunes entrades de blog i nombrosos articles d’opinió en diferents mitjans de comunicació. El fet és que, entre l’11 i el 14 de gener de 2012 especialment, es podien llegir referències a una història breu, publicada el maig del 2005, que s’havia convertit en l’article més llegit del periòdic El País en la seua edició digital.

Un exemple dels comentaris que en va suscitar:

Són línees commovedores sobre la immigració, un dels temes més delicats i que major preocupació genera entre els ciutadans europeus. L’anècdota que conta Rosa Montero és un dels temes més comentats en les xarxes socials i considerada per l’escriptor brasiler Paulo Coelho com a lectura obligada”.

L’article en qüestió és el següent:

_______________________________________________________

EL 'NEGRO’


Rosa Montero


Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja.

De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentando aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta. Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta.

Dedico ésta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos españoles que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y los consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aún bienintencionadas, los observan con condescendencia y paternalismo. Será mejor que nos libremos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos".

_________________________________________________

El que m’interessa destacar és la frase “Dedico ésta historia deliciosa, que además es auténtica” per la dimensió que en dóna de l'anècdota. Si no llegim bé el propi relat de ficció, podem incórrer en un error, aquesta vegada relativament trascendent perquè l'autora la creïa real i perquè la seua finalitat era, potser, facilitar la convivència entre els ciutadans i generar una actitud positiva. Però l’adjectiu auténtica té una càrrega molt gran i ens fa creure les paraules de l’escriptora i traslladar-les a la categoria de vivències personals. Si, a més, tenim en compte l'efecte multiplicador de les xarxes socials, entendreu com és de fàcil fer-nos creure la ficció a través d’internet. És així com comencen algunes llegendes i es fa de la ficció una nova categoria, un fet que exploten molt alguns mitjans de comunicació de premsa groga o rosa. (No és el cas, Rosa Montero escrivia un article d'opinió i partia d'una anècdota).

A més, com en aquesta ocasió, per al lector jugarà un paper important en la credibilitat del relat el prestigi del mitjà de difusió, la seua ideologia i el nom de l'autor que en difon la notícia; la seua signatura pot vendre molta credibilitat.



http://lacomunidad.elpais.com/cinecine/2012/5/29/un-argument-es-repeteix

Compte!

8 de maig 2012

Que vinga el trellat!

Una nova cançó de la factoria DR&MSG per a comentar aspectes de les retallades del govern en educació, sanitat...

La mala gestió d'alguns polítics i d'una part de la banca ara ens la volen fer pagar als treballadors; fins i tot als qui no havien caigut en l'excés consumista que s'havia posat tant de moda. Els qui havien realitzat una certa contenció sobre les despeses i estudiat bé les possibilitats econòmiques que els donava el jornal abans de començar a gastar, ara també es veuen afectats per les mesures del govern central i per les del govern autonòmic perquè els seus diners ja no tenen el mateix valor.

Això sí, tot sembla estar ben justificat per salvar-nos d'una crisi que ens han generat els poderosos. Més bé pareix una guerra dels rics contra els pobres i, si els pobres no parlem clar i actuem a temps, els rics, ara per ara, tenen les de guanyar.

Sobre la música de la cançó del grup Al Tall Que vinga la llum i amb lletra de DR.



Que vinga el trellat!

Que contents s'han posat els de la patronal
quan han vist decretar la reforma laboral,
doncs ara és més barat si et volen despatxar
perquè al treballador els seus drets han retallat.

Que vinga, que vinga, que vinga el trellat
a veure si allumena els nostres governants,
en una democràcia pa tots estan manant
p’rò sembla que del poble se n'estan oblidant.

Si no es guanyen diners, un ERE poden fer
i el treballador va i es queda al carrer,
caldria obligar-los per llei quan va millor:
repartir beneficis entre els treballadors.

Que vinga...

Disculpen si ens mostrem un poc desconfiats
si dels bancs hem de creure en sa bona voluntat,
si no els obligueu amb decrets i legislant
no hi haurà “dación por pago” i faran el que voldran.

Que vinga...

Un 1% la paga, un 2 la inflació
i amb l'IRPF segueix esta funció,
els pobres pensionistes se senten enganyats
no els ixen ara els comptes: la paga els han baixat.

Que vinga...

6 de maig 2012

TROBADA ESCOLES EN VALENCIÀ 2012: València



CONCERT DE LA TROBADA


Dia: divendres 11 de maig.



Lloc: IES Ferrer i Guàrdia. BENIMACLET



Hora: 21 hores Preu: 5 €














13 DE MAIG, DIA DE LA TROBADA


Concentració: A les 10 hores al carrer Colom, parada Metro (Magatzems El Corte Inglés)



Inici Cercavila: A les 10.30. Carrer Colom, Porta del Mar, Navarro Reverter i Pont de les Flors, fins Passeig de l’albereda.



Tallers: Des de les 11,30 – 13.30



Dansà Popular: A les 13.30



Dinar: A les 14 hores. Hi haurà paella gegant i entrepans.

Els tiquets que inclouen la paella i la beguda són a 5€. Si no els teniu reservats, en la Trobada també se'n vendran fins que s’esgoten. Hi haurà servei de bar, de beguda i d'entrepans.


Fi de festa amb TRES FAN BALL a les 15.30 que clourà amb una Muixeranga a la que convidem a totes les colles de dolçainers.


RECORDEU: NO TINDREM OMBRA; PER TANT PREPAREU PARA-SOLS I BARRETS.





MUNTATGE DE TALLERS: Des de les 8 h fins a les 10 h.



Cada taller tindrà el nom de l’escola i poble. Estaran ordenats per ordre alfabètic de poble.



INFORMACIÓ SOBRE LES ALTRES TROBADES


3 de maig 2012

La sentència del català a l'escola

Una qüestió de dignitat

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima

Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència

A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.
Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-Amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació

Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament

No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat


Antoni Bassas
Reflexions del corresponsal de TV3 a Washington