30 d’ag. 2011

TORNA AL TEU CLOS de Miquel Martí i Pol

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.

Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.

Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.

Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.

Miquel Martí i Pol, Llibre d'absències, 1985

Les cançons de Llach i el poemes de Martí i Pol ens acompanyen sovint. Un bon amic sempre es recorda i, de tant en tant, em deixa un bell poema al correu que jo vull compartir també amb vosaltres.
Alguns cantautors i rapsodes han interpretat les composicions del poeta de Roda de Ter, pitgeu sobre els enllaços en color i us trobareu més informació interessant.

________________________________________

Si voleu enllaçar a la lletra del poema que canta Lluís Llach: Ara mateix.

22 d’ag. 2011

Enric Valor: novel·lista





Tot i que el treball que més renom li donà, pel que fa a l'escriptura narrativa, va ser l'edició de les rondalles, Enric Valor va publicar altres treballs narratius que no van veure la llum, per problemes amb la censura franquista, fins molt després d'haver estat escrits. La seua primera novel·la, reelaborada diverses vegades fins a la seua publicació el 1960, és L'ambició d'Aleix, però la seua obra novel·lística més important és el conjunt que rep el nom de Cicle de Cassana. Aquest consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). La trilogia de Cassana representa la recuperació de la memòria col·lectiva des de la Primera Guerra Mundial fins a la fi de la Guerra Civil. El 1982 publicà La idea de l'emigrant.



Aquesta trilogia està ambientada al poble imaginari de Cassana, al sud del País Valencià, en un paisatge de muntanyes i de relacions socials marcades per la tradició que, en alguns casos, ens recorda certs comportaments feudals. El paisatge que descriu Valor és el de les seues vivències (Castalla), els llocs on va viure amb la família de menut i de jove.










En aquest apunt volem convidar-vos a llegir, si més no, la novel·la que tanca la trilogia, Enllà de l'horitzó; en ella Frederic Genovart (el personatge ficitici que, com diu Vicent Brotons, més s'aproxima a la personalitat de l'escriptor) busca més enllà de l'horitzó com recuperar els paradisos ideològics i afectius perduts en la desfeta de 1939.

Al començament de la novel·la trobem que la família Genovart (Frederic, la mare i la germana) ha abandonat la casa a València i ha tornat a Cassana on, per mitjà de Roc el Fuster, president del Comitè de Defensa, ocupen la casa del desaparegut mossèn Fidel. Pepa, la que havia sigut majordoma del mossèn, continua fent-los el servei als Genovart, que també reben, periòdicament, algunes prevendes i regals de l'estatger de la Casa Gran al Mas de l'Almussai. A més a més, Frederic no pot traure's del cap Irene, Edelweiss, la bella flor de neu, com li agradava recordar la muntanyesa del Mascabrer. Les tropes de Franco assetgen Madrid, el govern es desplaça a València i cada vegada són cridats a files més joves, entre ells el fill major de l'estatger del Mas...
En aquesta novel·la obtindreu una visió interessant sobre com es va viure el conflicte bèl·lic en terres valencianes, les batalles al front de Terol, la fugida cap a l'exili, la lluita interior entre el que suposa la fidelitat a un llinatge o la defensa de les idees progressistes... I, a més a més, podreu comprovar els canvis de sensibilitat en Frederic per la manera d'afrontar les relacions (l'estima i l'amor) amb les distintes dones que coneix.
Si us animeu a la lectura, no us decebrà.

18 d’ag. 2011

Davant del centenari d'Enric Valor





El 13 de gener del 2000 moria Enric Valor i Vives als 89 anys (l’any passat celebràvem justament el desè aniversari de la trista efemèride) i el 22 d’agost d’enguany farà 100 del seu naixement. Amb motiu del centenari s'han programat tota una sèrie d'esdeveniments culturals per homenatjar una de les persones que més ha fet per recuperar l'autoestima col•lectiva des tots els valencians. És un dels "homenots" de la cultura catalana moderna que es mereix que recordem la seua obra, que tanta llum ens ha aportat. És per això que el proper dilluns 1entretants ens convida a participar en un homenatge fet mitjançant els blogs: "22 d'agost, HOMENATGE EN XARXA A ENRIC VALOR #100anysdevalor".

Altres entitats, diaris i revistes o editorials han dedicat exposicions i quaderns a l'obra de l'autor de Castalla, com és el cas de l'Acadèmia Valenciana de la llengua.


No han estat els únics actes que reten homenatge a l'home i a l'escriptor de les rondalles valencianes. El darrer 12 de juny, organitzat per l’Associació Cultural El Barranc de Paiporta i Galaxidi Produccions, començaven els actes de commemoració del centenari del naixement de l’escriptor a l’Auditori Municipal de Paiporta. Allà, en un gran espectacle que portava el títol de “Cent anys d’Enric Valor”, es va fer un repàs a l’obra i la figura d’un dels més importants promotors de la recuperació de la llengua i la cultura del País Valencià. El senyor Valor va ser, junt amb Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, un dels més importants impulsors de la normalització del valencià. Amb tot, l’autor de la trilogia del cicle de Cassana o Millorem el llenguatge és conegut, sobretot, per les seues rondalles, que han marcat generacions senceres d’escolars valencians; és per això que la primera part de l’espectacle, basada en un guió molt ben harmonitzat per Toni Torreño, es va centrar en “La infància, la joventut i les rondalles” i la segona part es va dedicar a “La guerra, la postguerra i l’escriptor”. L’èxit de participació (actors, músics, familiars...), tant dalt l’escenari com entre el públic, va ser important i per això, una de les responsables de l’organització, l’actriu i neboda d’Enric Valor, Dafni Valor, va assenyalar que “la resposta per part de la societat valenciana ha sigut molt important, tant, com el llegat que ell ens ha deixat i tant li agraïm”.
Un espectacle extraordinari i de llarga durada que ara us recordem perquè siga també el punt de partida d'una llarga llista de blogs que ens sumem a reconéixer el Valor de les paraules en la xarxa.

12 d’ag. 2011

"Columnes de paper" de Salvador Vendrell


L'estiu és una època de descans relatiu; el ben cert és que, al llarg del curs, un mai no acaba d'arribar a tot el que voldria i allò que queda pendent, allò que et roda pel cap, intentes que tinga cabuda a l'estiu.

L'amic Voro em va recomanar el seu llibre poc després que li'l publicara l'editorial Perifèric i el vaig llegir en una vesprada; em va agradar i el vaig recomanar als alumnes de segon de batxillerat perquè conté uns textos breus que s'adiuen a la llargària dels fragment de comentari de les proves PAU i també perquè els temes que tractava (literatura, coneixements, costums i contrades del nostre país...) anaven paral·lels als del propi programa que desenvolupem a classe. El ben cert és que ells, com jo, també van quedar contents de la lectura.

M'havia proposat fer-li un correu a Voro per donar-li les gràcies, però ho vas deixant i, finalment, acabes pensant que ja no és l'hora. El tema em rodava pel cap de tota manera i, com qui no vol la cosa, vaig posar el llibre a la motxilla per rellegir-lo a un altre ritme. Les "Columnes de paper" se'n vinguérem amb mi a l'Alto Tajo (Terol-Conca i Guadalajara). La relectura em confirmà aquells aspectes de l'autor que ja coneixia (de prosa àgil, estudiós de la literatura, bon amant de la taula i del país...) i d'altres com l'estima per la muntanya que no m'eren tan coneguts.

He gaudit amb la lectura cada dia, després de fer un poc de caminant per les sendes que hi ha a la vora dels rius Tajo, Guadalaviar (Túria) o Cabriel (les fotos i els itineraris els podeu seguir a LLIMA), i, ara, us recomane que us acosteu al dietari de Vendrell, a la prosa d'uns escrits que havien estat publicats anteriorment al diari Levante-EMV en la columna que, des de fa temps, hi publica Salvador cada setmana. Els escrits, adaptats per al nou format, han adquirit un nou valor, el del conjunt i el de la tria personal, tot mantenint l'estil planer, de vegades socarró i lingüísticament correcte que el caracteritza.

Bona lectura!

1 d’ag. 2011

La columna "El Repunt" de Josep Lluís Pitarch

Us copie la columna que J.Ll. Pitarch publicà a El Punt Avui+, diumenge, 31 de juliol sobre qüestions lingüístiques (semàntica i normalització lingüística).

Creïlles, vitets, xufes i tomates valencians

EL REPUNT

31/07/11 - Josep L. Pitarch -

Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.

Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.

Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?

Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.

Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.

Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.