22 de nov. 2011

El sant del dia d'Alfons Llorenç




Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, està preguntant pel motiu o causa última d’una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió. En El sant del dia, espigolant en costums ancestrals o més recents, Alfons Llorenç ens proposa reflexions per a cada dia de l’any. Sense descartar les vides reals dels sants –o les hagiografies inventades i llegendàries–, tot i que no d’una manera plana va fent capbussades en els nostres orígens. No és, per tant, un llibre per llegir de seguideta sinó per paladejar cada dia la pàgina que li toca i meditar-la més temps del que ens ha costat llegir-la. En acabar, ens coneixerem bastant més, almenys com a col·lectiu.



Fes click, per a llegir un fragment del llibre.



Sobre l'autor


Alfons Llorenç Gadea. Fill de Planes, nascut a Alcoi el 1951. Es llicencià en Filologia per la Universitat de València, on fou deixeble de Sanchis Guarner. També és Diplomat en Estudis Avançats, professor de Lingüística Valenciana i mestre de Valencià.

Redactor i realitzador de TVE, on introduí el valencià en 1976; corresponsal de “Destino”, “Canigó” i “El Noticiero Universal” i col·laborador de “Información”, “Triunfo”, “Levante-EMV”, “El País” i “El Temps”.

Fou Cap del Gabinet de la Presidència del Consell del País Valencià, comissari per al 750 Aniversari del Poble Valencià, assessor del President de la Generalitat Valenciana i alcalde de la Vila de Planes. És autor de diversos treballs, documentals i exposicions sobre història, etnografia, gramàtica, lingüística i literatura.



Fes click, per a vore a l'autor parlant sobre el llibre.

19 de nov. 2011

L'article d'Isabel-Clara Simó

Opinió EL PUNT Avui+

ULL DE PEIX

Immòbils i cantant?


13/09/11 - Isabel-Clara Simó

Ens ho advertia Joan Fuster: menys banderes, menys himnes, menys visques i més pàtria. Una servidora, que ha exhibit centenars de vegades banderes, que ha cantat himnes a dojo i que ha cridat visques fins a esgargamellar-se, se sent una mica avergonyida quan llegeix les sensateses del savi de Sueca. Vol dir, és clar, que no gastem la pólvora en salves; que no omplim el nostre cor d'emocions que s'esvaeixen a les vint-i-quatre hores, que no creiem que fem pàtria només cridant… Té tota la raó. La independència, és a dir, la llibertat col·lectiva és una qüestió d'intel·ligència, de diàleg i de força popular. Si només cridem, vulnerem la recepta Guardiola: aixecar-nos aviat i treballar, perquè només així serem imparables. Hem de fer una excepció en la frase fusteriana: la Diada Nacional de Catalunya. Com tots els pobles civilitzats del món, celebrem festes individuals (casaments, naixements, defuncions...) i col·lectives (el dia de la pàtria, el de la independència...), o, els qui no n'estem en condicions, el dia en què vam perdre la llibertat per tal de recuperar-la... Hi ha dos fets sorprenents: un, que estiguem dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no hem avançat. I dos: que els nostres adversaris, els unionistes (botiflers o espanyolistes) estiguin dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no han avançat. El discurs ideològic que mantenen és paupèrrim: en una grollera confusió entre bilingüisme i diglòssia, continuen insistint en la igualtat a partir de dues llengües que no són iguals, sinó que una està en expansió (la castellana) i l'altra en regressió (la catalana). Si no, passegeu-vos pels cinemes, llibreries o quioscos, per posar només uns exemples. Però també l'amenaça irrisòria de l'escissió social, quan la llengua (la catalana) és la que ens unirà, d'aquí la importància de la immersió lingüística. Per això la nostra civilitzada negativa a crear dos tipus d'escoles: per evitar el gueto i la ruptura social; per aconseguir que tothom participi de la ciutadania catalana. I que no em vinguin amb romanços del “respecte als tribunals”, perquè ja hem vist quin respecte els tenen quan es destapen corrupcions peperes!

7 de nov. 2011

Presentació de llibres: "Jo confesso" de Jaume Cabré

Gràcies als bons amics que me la van regalar, des de fa uns dies puc gaudir amb la lectura de la darrera novel·la de Jaume Cabré; és per això que us recomane la presentació que tindrà lloc al carrer Sant Ferran, número 12 de València. Estic segur que serà un bon moment per decidir-vos a llegir-la també.

Dia: dijous 10 de novembre
Hora: a les 19:00 hores
Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Acte: Jo confesso de Jaume Cabré (Edicions Proa)


La presentació anirà a càrrec de:

- Eliseu Climent, president d'Acció Cultural del País Valencià
- Núria Cadenes, periodista
- Francesc Calafat, crític literari
- Jaume Cabré, autor

Més informació sobre el llibre i el seu vídeo promocional.
També es pot descarregar el primer capítol

Més informació

2 de nov. 2011

De "Tots sants" i el "Dia de difunts" a 'Halloween'

   La tradició i els costums populars han celebrat la festivitat de Tots Sants cada 1 de novembre en família i amb la visita inclosa al cementeri per recordar els familiars que hi havia soterrats; era un dia dedicat al culte als difunts i a honorar la seua memòria; per això es posaven flors noves a la seua tomba i es netejaven les làpides perquè lluïren davant l'esperada visita de tot el poble. Per la nit s'encenien animetes (llumenetes que lluïen flama tota la Nit de Difunts, cresols amb oli vell on un ble permetia mantenir la flama de forma permanent fins que s'esgotava l'oli); d'aquesta manera s'il·luminava el camí perquè els nostres avantpassats no perderen la senda de la llar familiar i cuidaren "dels seus vius" abans que pogueren regressar al lloc on descansaven eternament.
    La festa anava acompanyada de dolços i menges típiques que feien el trànsit un poquet més festiu i dolç: panellets, arròs amb llet, ossets de sant, dolços de vi i anís, que s'havien preparat els dies anteriors...

    Ara halloween se suma a la celebració com una festa de Carnestoltes on els més joves es disfressen de personatges macabres, amb clara influència cinematogràfica. Res a veure a com celebràvem la festivitat de Tots els sants fa només uns anys, a com encara la celebren les generacions més grans.
   Pensem en els rituals que diferencien uns dies d’uns altres. La visita al cementeri dies abans per endreçar les làpides dels morts era un acte de neteja amb intenció de lluïment, d'ornament, de presumir davant el veïnat i al mateix temps era la forma de manifestar el record i l'estima per les persones d'aquelles despulles que hi reposaven. Els dolços habituals eren la materialització de la festa, la forma de diferenciar l'àpat d'aquell dia respecte als anteriors o als que vindrien després; era la forma de marcar aquell dia com un dia especial.
    Els rituals ens ajuden a entendre la mort com a record i com a construcció de la memòria familiar, al temps que es manifesten com un camí per contactar amb els avantpassats morts. En la visita al cementiri es trobava tot el poble; era un acte social que permetia fins i tot trobar-se amics i familiars als qui feia temps que no freqüentàvem. Era fàcil escoltar expressions dirigides als menuts de la casa com “no coneixes este senyor? Ell era molt amic del teu iaio” i el conegut li responia als pares "Té la mateixa careta" o al xiquet “Et sembles molt a ell!" El teu iaio era molt estimat al barri". El passeig pel cementiri acabava ple d'anècdotes sobre les persones que ens havien trobat i també sobre els que ens havien deixat; era una forma de recordar els absents, d'honrar-los. Una manera natural de presentar la mort com una part més de la vida.
   Hui, halloween també s'ha allunyat de l'origen celta. Ara és la festa de la disbauxa on els morts estan ben vius; són els de la tele, els del cinema... que transiten per carrers i bars de ciutats grans on zombis, mòmies i famílies Monster llueixen els seus encants més gòtics i, aparentment, romàntics... La disfressa és una diversió, un lluïment personal que fa la festa distinta, un tant més particular.
   Res a veure amb la tradició i la conservació dels records més personals de les famílies.

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)