30 de nov. 2015

Els dialectes el català

La llengua estàndard és com una orquestra que necessita de totes les varietats dialectals (instruments) per a interpretar bé una partitura. La seua harmonia depén de l’ajust de cada varietat; quan les deficiències (interferències lingüístiques) d'un dels seus intèrprets (dialectes) són grans, la seua audició pot condicionar el resultat de tot el conjunt (l'ús de la llengua estàndard). Així que conéixer la llengua pròpia i les varietats veïnes ens resulta sempre pràctic per aconseguir la millor interpretació de la partitura musical (lingüística). Segons amb qui ens comuniquem, el tema que tractem i el context on es produeix la comunicació podrem fer millor ús del registre apropiat si el nostre coneixement sobre la llengua és suficient. A major coneixement, major destresa en la interpretació.

Mireu-vos el vídeo de "Las bodas de Luis Alonso” que fa Lucero Tena i veureu com, per contra, quan la riquesa d’un dels instruments és interpretat amb mestria la resta pareixen seguir-li l’alè. Igualment ens pot passar amb la parla i l’escriptura, si els mitjans de comunicació mantenen una interpretació sublim, la resta dels parlants ens deixem influir per la correcció i mestria dels exemples.



PRÀCTIQUES

1. Mira't el vídeo "Compraré peres" i digues d'on és cadascuna de les persones que hi apareixen. Després, assenyala quins són els principals dialectes del català.



2. Al bloc de l'IES Francesc Badia podeu repassar algunes característiques de les variants dialectals que ja estudiàreu en el tema 1. Rafael Julià hi proposa fer un passeig per cançons i texts orals que us permetran realitzar un repàs sobre els continguts de dialectologia. Anoteu alguna de les característiques que més us criden l'atenció en cadascun dels documents.

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad, el 10 de febrer de 2009. El País)

Amb posterioritat

25 de nov. 2015

'En defensa de l'escriptora Núria Cadenes'


El passat divendres es va fer el lliurament dels darrers 'Porrots d'Honor' dins la Setmana de les Lletres Valencianes de Silla. En aquesta ocasió, sense massa preciosisme, l'acte centrà el lliurament en la força de la paraula tant de temps callada per a les persones com Carmen Valero que Josep Antich ens rescata de l'oblit a través dels seus articles i publicacions; fins i tot quan, durant l'acompanyament musical, la paraula deixà pas a la veu de la guitarra, la lletra de la cançó d'Ovidi Montllor estava ben implícita.

Els regidors que entregaren els premis locals s'encarregaren de destacar els mèrits dels premiats i donar a conéixer els motius que havien tingut en compte en atorgar el reconeixement.


Valentín Mateos lliurà el guardó al mèrit cultural a l'actual cronista de Silla, Josep Antich i Brocal, per la seua trajectòria en la investigació i divulgació de la història del poble; Felipe García, el de l'activitat esportiva al Club Piragüisme Silla com a reconeixement per l'esforç del club i pels èxits aconseguits en els darrers anys; Raquel Sánchez, el de caràcter Cívic a la mestra Carmen Valero, atorgat amb caràcter pòstum per ser una intel·lectual i lluitadora que des de l'escola alçà la veu per reclamar la igualtat de formació per a xiquets i xiquetes, motiu que li costaria ser retirada del magisteri.




El Porrot de les Lletres Valencianes l'arreplegava Joan Francesc Mira per la magnífica contribució a la literatura feta en valencià. La lloa, brillant, intel·ligent i lúdica, al premiat va córrer a càrrec de l'escriptora Núria Cadenes. Però sembla que alguns periodistes, en compte d'atendre les paraules apropiades a un acte de rellevància cultural segueixen vivint en el passat més ranci i amarg del poble valencià, aquell que, a força de titulars gens afortunats, ens allunya del Coneixement i de la Cultura amb majúscules; és a dir ens allunya de la xafarderia més inexacta i rància.



Tenia escrites unes paraules en defensa de Núria (encara que sé que ella no les necessita perquè està molt per damunt de les paraules d'un periodista 'roín'), però m'he trobat amb l'alegria de l'article que Josep Antich, el premi al mèrit cultural d'enguany; un text que ha publicat a El Punt+Avui. Com les trobe tan encertades i les compartisc tan plenament, m'he permés el luxe de substituir les que havia escrit perquè us informàreu millor i no entràreu en polèmiques estèrils en les xarxes socials.


24 de nov. 2015

"Els amants" de Vicent Andrés Estellés, millor poema musicat



El jurat del certamen Terra i Cultura ha atorgat el premi al millor poema musicat a Els amants, inclòs al llibre-disc Estellés Infinit, de Bertomeu.




Després de 7 d'Estellés, en Estellés Infinit Bertomeu torna a fer una selecció d'alguns dels poemes de Vicent Andrés Estellés i fer música amb les seues lletres. En aquesta ocasió ha elegit: 'Els amants', 'Goig del carrer' i 'Per la dignitat del País', 'He respectat en tu totes les dones', 'No he desitjat mai', 'Els dies', 'Flor de taronger' i 'Foscos amants'.

A la revista Enderrock fan una crònica del lliurament del premi.


21 de nov. 2015

El Centre Ovidi Montllor ha col·laborat en una iniciativa que recorda l’Ovidi.

L’esclat, produccions audiovisuals, ha editat un seguit de vídeos per retre homenatge a l’Ovidi. Tot un conjunt de músics s'han sumat a la iniciativa.

Si vols escoltar algunes de les produccions, clica ací.

20 de nov. 2015

La Bíblia, font d'inspiració de pintors: Dalila

El relat bíblic


Samsó i les portes de Gaza

     Extret de Jutges, 16

Una vegada, Samsó se'n va anar a Gaza. Allí veié una prostituta i entrà a sa casa. Aquesta notícia va córrer entre la gent de Gaza:
     - Samsó està a la ciutat!
Van rodejar la casa de la dona i esperaren tota la nit a la porta de la ciutat, sense fer res. Es deien: «Esperem que es faça de dia i llavors el matarem.» Però Samsó només es va quedar fins a mitjanit. Aleshores s'alçà, agafà les dues fulles que formaven la porta de la ciutat, les arrencà amb forrellat i tot, se les va carregar a l'esquena i les va pujar al cim del turó que hi havia al davant d'Hebron.

     Dalila traeix Samsó

Temps després, Samsó es va enamorar d'una dona de la vall de Sorec que es deia Dalila. Els magistrats filisteus que s'assabentaren, van anar a trobar-la i li digueren:
     - Afalaga'l per saber d'on li ve tanta força i com podríem lligar-lo per poder-lo dominar. Et donarem cada un mil cent monedes de plata.
Llavors Dalila demanà a Samsó:
     - Samsó, d'on et ve tanta força? En alguna ocasió, podrien lligar-te i dominar-te?
Aleshores Samsó li va contestar:
     - Si em lligaren amb set cordes de nervis de bou encara flexibles, que no s'hagueren ressecat, jo perdria la força i seria com un home qualsevol.
Els magistrats filisteus van portar a Dalila set cordes de nervi de bou que encara no s'havien ressecat, i ella va lligar Samsó.  Hi havia gent amagada a l'habitació. La dona, de sobte, cridà:
      - Samsó, els filisteus han vingut!
Samsó va trencar les cordes com qui trenca un fil d'estopa socarrimat. No havien descobert el secret de la seva força. Dalila digué a Samsó:
     - T'has burlat de mi dient-me una mentida. Digues-me, per favor, com et podrien lligar.

_______________________


José Echenagusia Errazquin
_________________________

Samsó li respongué:
     - Si em lligaren amb cordes noves encara per estrenar, jo perdria la força i seria com un home qualsevol.
Dalila va agafar unes cordes noves i va lligar Samsó. I després cridà:
     - Samsó, els filisteus han vingut!
Hi havia gent amagada a l'habitació. Però Samsó va trencar les cordes que li lligaven els braços com qui trenca un fil. Dalila es va queixar a Samsó:
     - Només t'has burlat de mi dient-me mentides. Siem vols, digues com et podria lligar.
Samsó li respongué:
     - Si uneixes les meues set trenes en una de sola i les prems cap al bastidor, jo perdria la força i seria com un home qualsevol.
Dalila va fer que Samsó s'adormira, va teixir les set trenes, les pitjà cap al bastidor i cridà:
     - Samsó, els filisteus han vingut!
Ell es despertà i va arrencar el bastidor, el teler i l'ordit. Dalila li digué:
     - Com pots dir que m'estimes si no em confies el teu gran secret? És la tercera vegada que et burles de mi i no em vols explicar d'on et ve tanta força.
Dalila es va fer tan pesada insistint un dia i un altre amb les seues preguntes, que Samsó, esgotat, li va obrir el cor dient:
     - No m'he tallat mai els cabells, perquè estic consagrat a Déu des d'abans del meu naixement. Si em tallaren els cabells, em traurien la força i em tornaria dèbil. Seria com els altres hòmens.
Llavors Dalila va comprendre que Samsó li havia confiat el seu secret i va cridar els magistrats filisteus:
     - Pugeu, que ja m'ha revelat tot el seu secret.
Ells hi anaren amb els diners a la mà. Dalila va fer que Samsó s'adormira sobre els seus genolls i cridà un home perquè li tallara les set trenes. Samsó començà a afeblir-se i va perdre la seua gran força.

_______________________


_______________________

Després Dalila cridà:
      - Samsó, els filisteus han vingut!
Ell es despertà, pensant que ho resoldria com les altres vegades, però no sabia que el Senyor s'havia allunyat d'ell.

______________________


________________________

Llavors els filisteus el van agafar i li buidaren els ulls. Després el baixaren a Gaza, el van lligar amb dues cadenes de bronze i li feren moldre gra a la presó. Quan els cabells de Samsó cresqueren tant com abans de rapar-lo...

     Última gesta i mort de Samsó

Els magistrats filisteus es van reunir per oferir un gran sacrifici al seu déu Dagon i celebrar una festa. Cantaven:
     - El nostre déu ens ha lliurat del nostre enemic. Samsó ja no és ningú.
Quan el poble va veure l'estàtua del seu déu, el lloava cantant:
     - El nostre déu ens ha lliurat del nostre enemic, que ens arrasava el país i en matava tants dels nostres.
Duts per l'alegria, la gent va cridar:
     - Porteu Samsó i que balle davant nostre!
El tragueren de la presó i el feren ballar davant de tothom. Després el van deixar entre les columnes del temple. Samsó va demanar al jove que el guiava:
     - Acompanya'm i fes-me tocar les columnes que aguanten el temple, perquè em puga repenjar.
El temple era ple d'hòmens i dones. També hi havia tots els magistrats filisteus. A la terrassa hi havia uns tres mil homes i dones que havien vist els balls de Samsó. Llavors ell va invocar el Senyor:
     - Senyor, Déu sobirà, recorda-te'n de mi, t'ho demane! Retorna'm la força per una sola vegada, Déu meu, perquè puga venjar-me dels filisteus per la pèrdua dels meus dos ulls.
Samsó va palpar les dues columnes centrals que aguantaven el temple i va posar la mà dreta sobre l'una i l'esquerra sobre l'altra. Llavors, mentre pressionava, va cridar:
     - Vull morir amb tots els filisteus!
Va fer tanta força que el temple es va ensorrar damunt els magistrats i tota la gent que hi havia dins. En aquell acte, Samsó va matar més filisteus que quan vivia.
Els seus germans i tota la seva família baixaren per endur-se el seu cos i el soterraren entre Sorà i Eixtaol, a la tomba de son pare Manóah.
Samsó havia sigut jutge d'Israel durant vint anys.


La influència en l'art


Moltes són les representacions pictòriques que il·lustren aquest passatge de la Bíblia; en la mateixa capella Sixtina podeu trobar la representació d'aquest relat en una de les petxines dels angles de la volta, així com les històries de Judith i Holofernes, el càstig d'Aman i la Serp de bronze.

A l'hora de triar imatges que il·lustren el relat ens hem fixat en un detall: alguns pintors representen Dalila tallant els cabells directament a Samsó; altres, és un home qui talla els cabells del guerrer mentre Dalila li sosté el cap.




 


 

La història de Samsó i Dalila ha donat lloc també a pel·lícules com la del productor i director americà Cecil B. DeMille (1949) i a versions animades com la dirigida per Glen Patterson (1998) o la produïda per la factoria Hanna-Barbera. Ha sigut també font d'inspiració de l'òpera del compositor Camille Saint-Saëns basada en el llibret de Ferdinad Lamaire (llegiu els comentaris que tingueren lloc amb motiu de la representació de l'obra a València pdf) o de l'obra de teatre de la coneguda companyia teatral La Fura dels baus.


Josep Benaches (1r H)

14 de nov. 2015

París ben bé val una missa


#TotsSomParis

#NoALaGuerra





Anit, al lliurament dels premis Ciutat d'Alzira que organitza l'editorial Bromera, ens va entrar un cert desassossec entre els comensals que compartíem taula en escoltar que alguna cosa havia passat a París. En acabar l'acte no sabíem què, ni com, ni en quin moment va passar. En Ximo Puig ens aclaria algun detall de la tragèdia en el seu parlament final i contextualitzava les paraules de suport que abans s'havien manifestat en un  altre dels parlaments: la quantitat de morts i possibles ferits que s'havien produït en un atemptat múltiple era esgarrifosa. Una vegada més la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que haurien de ser la norma de les relacions entre persones i entre les col·lectivitats (per nacionalitats, religions o cultures...) es trencava fent ús de nou del terror.



Arribat a casa, vaig poder assabentar-me'n d'alguns nous detalls que encara feien més difícil poder pair la notícia. La ràbia però no podia ser l'única reacció.  De nou sembrar la por era un instrument d'uns pocs sobre els més dèbils; de nou, uns altres pocs tornaran a les paraules grandiloqüents i posaran, potser, el crit en el cel i el cap sota l'ala oblidant els orígens de tanta violència i d'un conflicte que no té a veure amb creences religioses sinó, possiblement, amb el control d'un territori per interessos purament econòmics i amb demostracions de força. Què farem des d'Occident perquè el problema tinga una solució viable? Què es farà des d'Europa perquè les persones deixen de fugir de la seua pàtria, de la terra que els ha vist créixer per buscar oportunitats de supervivència? Què es fa perquè els que ja han hagut de fugir troben l'asil que mereixen?



Deixem la hipocresia enrere, París ben bé val una missa i el futur d'un món més just on les persones puguen conviure fraternalment, en llibertat i de forma més igualitària; cal un pacte global que acabe de forma civilitzada amb els problemes.

6 de nov. 2015

Finalistes dels premis Terra i Cultura 2015

El jurat del certamen Terra i Cultura 2015 ha anunciat les cinc propostes finalistes del VIII Premi Miquel Martí i Pol. Els poemes fets cançons i els cantants seleccionats han estat: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés interpretada per Bertomeu, "Cançó per fer camí" de Maria Mercè Marçal musicada per Borja Penalba amb les veus de Mire Vives i Gemma Humet, "El borni" de Joan Vinyoli cantada per Bikimel, "Horaris nocturns" de Joan Margarit que interpreta Ismael Clark, i "Cap a les deu" de Joan Vinyoli que canta Xavi Múrcia.

Podeu ampliar la informació en la revista Enderrock que ens dóna la notícia i també enllaça les cançons.

Us deixe el text dels poemes perquè seguiu la lletra mentre escolteu les cançons.



1. 'Els amants' és un poema de El llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (València, 1971).

La carn vol carn
Ausiàs March
“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”





2. "Cançó per fer camí" és un poema del llibre Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal (Sant Boi de Llobregat, 1979).
Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.





3. "El borni" és un poema del llibre A hores petites de Joan Vinyoli (Barcelona, 1981).

Morir d'un llamp és el que vull,
no pas al llit, ans a ple bosc,
entre les bèsties.

Que un roc tirat per folga em tregui l'ull
únic que tinc. Ragi la sang. Enlloc
no em podran mai guarir la nafra.

El joc de les paraules em plau ara
que s'ha tornat cega i avara
la vida. Prou! No estic, no, cloc-
piu, no, que paladejo pedres.
I ric visc de les tenebres.




4. "Horaris nocturns" és un poema del llibre Aiguaforts de Joan Margarit (Barcelona, 1995).

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestretes
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és ―abraçat a tu―
Deixar que tots els trens se’n vagin en la nit.


5. 'Cap a les deus' és un poema del llibre Les hores retrobades de Joan Vinyoli (Barcelona, 1951).

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

5 de nov. 2015

Paraula i passió, Sant Vicent Ferrer, predicador per Albert Toldrà


El pròxim dimarts, 10 de novembre a les 19 hores, tindrà lloc la presentació de l'últim llibre de la col·lecció Petjades, Paraula i passió. Sant Vicent Ferrer, predicador, d'Albert Toldrà.

L'acte se celebrarà a la sala d'Exposicions de la Societat Coral El Micalet, i podrem comptar amb la presència de l'autor, Francisco M. Gimeno Blay (catedràtic de Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de València) i de Josep Villarroya (director de la col·lecció).

També comptarem amb l'actuació musical de César Abarca i Charo Rechea.

Al llibre que presentem, el mateix sant Vicent Ferrer, fa un lectura en primera persona del seu complex personatge històric i del seu mite, intensament manipulat per diferents interessos polítics, i ens conta com ell va ser, per damunt de tot, un predicador apassionat, el portador de la paraula.

Una nova lectura, fresca i comprensible i sobretot racional, d'una de les nostres figures històriques més emblemàtiques, sant Vicent Ferrer. Un personatge que s'endinsa en el mite i esdevé símbol i, com a tal, intensament manipulat per diferents interessos polítics. Un home que en el seu temps és, per damunt de tot, un predicador apassionat, el portador de la paraula.

Albert Toldrà i Vilardell, doctor en Història, ha estudiat diferents aspectes de la cultura medieval, com ara la religiositat i la sexualitat. Ha publicat diversos articles especialitzats i de divulgació, així com els llibres Aprés la mort. Un viatge amb sant Vicent al més enllà medieval (Premi Octubre d’assaig, 2000), Un cafè amb Raixida. Per entendre les religions (2004), Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval (2010), Asmodeu. Dona, dimoni i sexe a l’Edat Mitjana (Premi Micalet d’assaig, 2011), En nom de Déu. La Inquisició i les seues víctimes al País Valencià (2011) i La carn. Cos i sexualiat a l’Edat Mitjana (Finalista del I Premi d’Història de Catalunya Santiago Sobrequés, 2012).

4 de nov. 2015

Articles, revista de didàctica de llengua i de literatura

La revista Articles canvia el seu format i, a partir del proper número, seguirà el següent esquema:

La nació dels valencians de Joan F. Mira

Joan F. Mira presenta la nova edició de La nació dels valencians a València

Dijous 12 de novembre de 2015, 19h.
a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (Sant Ferran 12 - Valencia)


Presentació del llibre i debat amb:

- Enric Morera, president de les Corts Valencianes.

- Vicent Sanchis, periodista, director d'El Temps.

- Joan F. Mira, escriptor, president d’ACPV i autor de l'obra.



Si t'interessa conéixer altres activitats de l'Octubre CCC

Agenda de novembre

Descarrega't l'Agenda en PDF

Segueix el Blog de l'Octubre