29 de juny 2016

30 ANYS de BROMERA

Aquella editorial, que començava el 1986 amb un missatge esperançador, creant expectatives i convidant-nos a endevinar quin producte hi havia darrere d'aquell nom, no ens ha defraudat i ha anat creixent com fa la bromera quan puja.



Hui, per celebrar que s'han complit 30 anys d'aquella primera aparició des de la Ribera, ens ha oferit, al teatre Principal de València, un espectacle festiu ben particular i interessant, amb Carles Alberola de presentador i un Pep Gimeno Botifarra, molt ben acompanyat, de veu potent i divertit, com acostuma a ser en els directes.

Amb un audiovisual mesurat i clar ens ha arribat també la veu dels creadors de l'editorial per desvetllar, a poc poc, el sentit del missatge del seu eslògan: "Llibres, passió, futur". 

Els parlaments, mesurats i sentits, han anat a càrrec de l'editor, Josep Gregori, i del director literari del grup, Gonçal López-Pampló.

Com a ciutadà vull felicitar els amics i amigues que fan cada dia Bromera i ens permeten gaudir dels seus productes; com a docent, agrair-los el seu treball perquè em permet millorar el treball dins l'aula i dinamitzar la lectura en valencià.

Des d'ací, gràcies a tots els qui formeu eixa gran família i que, una vegada més, amb l'espectacle d'avui ens heu demostrat la vostra professionalitat i capacitat de dinamització cultural. De la vostra contribució a la normalització lingüística i cultural del valencià i a la millora d'un país més nostre ja fa anys que no en tenim cap dubte: 30 exactament!


23 de juny 2016

L'embruixat de Valle Inclán per l'EMT de Silla

L'Escola Municipal de Teatre de Silla (EMT) i el seu director, Ramon Moreno, es caracteritzen per uns muntatges estètics i perfeccionistes. Un teatre valent que treballa amb texts d'autors significatius del teatre espanyol del segle XX i amb actors que s'estimen el teatre però no n'han fet d'ell la seua professió, encara que ho facen "de cine".

Enguany l'EMT de Silla celebra més de 30 anys en  la producció d'espectacles i ho ha volgut fer amb L'embruixat, una obra de Valle Inclán traduïda al valencià per Esther Coronil.


 


L'estrena de l'espectacle es va produir la setmana passada al teatre de Silla i, des d'avui dijous i fins diumenge 26 de juny, es presenta al Teatre Micalet de València.



25 persones, sobre un escenari minimalista en què només hi destaca una lona, van construint aquest relat de Valle-Inclán des de la foscor que genera la boira. A poc a poc, la boira escampa i els personatges ens mostren les raons d'un conflicte, un tema recurrent en el teatre de l'autor on la misèria humana es mostra, de vegades, de la manera més crua. Amb uns moviments mesurats i estètics, els personatges van construint cadascuna de les cares d'un mateix prisma polièdric: la maternitat, l'avarícia, l'herència i la sang, la misèria... I cadascuna d'eixes cares s'enriquirà  amb la història d'un cacic gallec que, amb les seues actuacions davant la possibilitat de criar un nét, el fill d'un fill mort el mateix dia del seu casament, ens mostrarà les pròpies misèries morals, les mateixes que acabaran per ofegar-lo malgrat totes les seues riqueses.

A poc a poc, com eixa boira que s'esvaeix, l'espectador anirà aclarint el tema d'aquesta obra, inicialment boirós perquè així ho vol l'autor. Els propis actors, en eixir del seu grup de confort, ens descobriran els oficis que els ajuden a malviure i relacionar-se amb Pedro Bolaño, el cacic esmentat. A poc a poc la lona que cobreix l'escenari esdevindrà llençol, xarxa de pescadors, llar o infern, el propi paisatge rural on transcorren les seues vides. Unes vegades uns, altres voltes els altres, els actors esdevindran animals carronyers, corbs, gavines o gossos que, mitjançant una de tantes danses gestuals i estètiques ens recordaran alguns dels quadres de Bruegel, El Bosco, Nonell o del propi Goya.

En ocasions, els pecats capitals dominaran l'acció d'homes i dones, les seues pròpies misèries: enveja, orgull, ira, avarícia o luxúria i, per això mateix, esdevindran monstres, es transformaran en animals, en assassins si cal, per traure de les pròpies entranyes el més roí que porten dins seu.

Sé que no sóc del tot imparcial (com alguns sabeu vaig formar part d'aquesta escola), però aquesta és una obra que cal contemplar, una ocasió important per acostar-se al teatre de Valle-Inclán; una ocasió magnífica per conéixer millor el teatre de Ramon Moreno i Amparo Pedregal, que comparteixen la dramatúrgia i direcció d'aquest espectacle.

16 de juny 2016

Uns anys de bons records: 5 + 3 + 30!


De sobte han retronat
les últimes paraules
d'un temps d'aprenentatge,
uns moments d'il·lusió.

El cap ha pres consciència
que aquell eco especial,
aquell gaudi d'imatges
ja no seria igual.


L'última classe, les últimes
paraules amables
dels darrers grups d'alumnes
amb projectes i afanys.


La màgia de la imatge.
Renau, Chaplin, Dalí
han posat el color
i la rialla amable.


Baudelaire, Ausiàs March,
Estellés i Vinyoli
han despertat l'oïda
dels darrers batxillers.


Els dubtes, les preguntes
dels estudiants menors
han intentat cobrir
un buit sobre el paper.


La campana de nou
ha posat fi a un trajecte.
Les passes decidides
enceten nous camins.




.




13 de juny 2016

Què sabem de les persones que fan literatura?

Enguany, per tancar el curs de Literatura universal, he proposat als alumnes que la cursaven que em digueren alguns llibres que els havien interessat i/o llegit durant el darrer any. A continuació els vaig demanar que em digueren com havien arribat als llibres llegits. Les respostes han sigut molt variades: la recomanació d'una altra persona, el seguiment de l'obra d'un autor, la visió de la pel·lícula basada en un llibre...

La intenció no era altra que demanar-los que foren ells els qui escriviren el darrer relat que comentaríem a classe després de conèixer les seues preferències. El que pretenia era que s'adonaren que quan escrivien imitaven, directa o indirectament, allò que havien llegit i els havia agradat; allò que havien fet seu. Volia que establiren alguna mena de relació entre el que hom llig i el que és capaç de generar quan escriu.

La segona proposta va venir tot seguit: qui s'atrevia a posar-se en contacte amb la persona que havia escrit un dels llibres esmentats per fer una entrada al blog?

Una de les alumnes de 1r de Batxillerat recordava un llibre que havia llegit quan vivia a Costa Rica; li va agradar de manera especial. Li vaig demanar que s'informara sobre la biografia de l'autor i que buscara, mitjançant algun dels coneguts del seu país o de l'editorial, si podia establir contacte amb ell. La biografia i les dades que apareixien a internet eren interessants i ens obrien un bon camí; el Facebook, curiosament, va ser l'autopista que li permeté arribar a bon destí. Després d'alguns missatges privats, negociaren una entrevista.

En formular les preguntes, les revisàrem i li les envià. Dimarts passat rebé resposta; Cecília estava molt contenta. Ací teniu la seua entrada al blog.

Biografia de l'autor



Erudició

Rafael Ángel Herra fou catedràtic de filosofia de la Universitat de Costa Rica i és membre de l’Acadèmia de la Llengua de Costa Rica. Ha exercit de professor convidat a les universitats de Bamberg i Giessen (Alemanya) i des de l'any 1973 dirigí i edità la Revista de Filosofía de la Universidad de Costa Rica. Es doctorà a la Universitat Johannes Gutenberg de Magúncia en filologia clàssica, literatura comparada i filologia romàntica i a la Universitat de Costa Rica va fer la llicenciatura en filosofia i el batxillerat d’estudis clàssics.
Gràcies al seu reconegut prestigi, ha estat convidat en nombroses ocasions a col·loquis i conferències tant en el seu país com a l’estranger. 

 


Creativitat

Rafael Ángel Herra té publicats llibres de ficció, d’assaig i articles periodístics. La producció literària  de l'autor inclou dues col·leccions de contes, tres novel·les, un obra teatral per a la ràdio i uns quants poemes. La producció assagística comprén quatre llibres sobre temes filosòfics. Els treballs periodístics són molt variats però, generalment, tracten de critica cultural, sobre fets de la vida quotidiana i de teatre, tema pel qual s'interessa especialment i que el portà a guanyar un concurs centreamericà i del Carib de teatre artístic per a ràdio convocat per la Westdeutscher Rundfunk de Colònia i l’institut Goethe de San José. 

L'entrevista pròpiament

- ¿A qué edad empezó a tomar en serio su incursión en el mundo de las letras?

Empecé joven. En el colegio hice mi primer experimento literario. A la profesora no le gustó que jugara con la lengua y reprobé el examen. Después de muchos borradores, manuscritos olvidados, y ensayos académicos, empecé a escribir textos de ficción en forma después del doctorado.

- En el Viaje al Reino de los Deseos, ¿Incide la musicalidad de algún modo en la estructura del texto?

Sí, escribo siempre pensando en el ritmo, en la armonía del texto, en la belleza expresiva de la lengua. También en las metáforas.

 

- ¿En qué tipo de lectores pensaba cuando lo escribía?

Pensé sobre todo en lectores adolescentes, sin excluir a los adultos.

- ¿Hay algún elemento basado en sus propias vivencias?

Sí, hay algunos recursos, temas y episodios que provienen de hechos vividos. Recuerdo ahora la compra y venta y al hombre curioso que la atendía, en el Mercado central de Alajuela (ciudad que en el libro se llama Alaj). También recuerdo algunos nombres: Mimbo, Taba Catú…

- ¿Qué lo inspiró a crear un personaje tan particular en una especie de trama de ciencia ficción?

Me inspiré en una mezcla de varios elementos: la tradición de los cuentos populares en los cuales se realiza un deseo; el lugar común del robot, tan importante en la ciencia ficción actual; y, en fin, me inspiré tanto en la novela de caballería como en los relatos de héroes errantes.

- A parte de la producción propiamente literaria, en su bibliografía vemos numerosos libros de carácter filosófico, ¿en qué producción se encuentra más cómodo, en el ensayo o en la narrativa?

Me gusta la narrativa mucho más que los otros géneros. También he escrito poesía.

- Ha traducido algunos de sus libros al francés y trabajado y participado en incontables actividades en el extranjero, ¿hasta qué punto esa actividad forma parte de la difusión de su obra o de una actividad de carácter periodística?

Hay traducciones al francés, al alemán, al portugués y al italiano. En el extranjero he participado en congresos de literatura y de filosofía. Esto ha servido un poco para difundir mis textos.



- ¿Tiene algún consejo para la juventud lectora que empieza ahora a escribir?

Mi primer consejo es leer, leer y leer. Y escribir buscando el propio estilo.

- ¿Qué obra suya nos aconseja de forma especial y por qué ese título frente a los otros?

Es difícil sugerir, pues he escrito obras muy diferentes. Al que se inclina por el realismo, le aconsejo D. Juan de los manjares (en donde me mofo un poco del estilo realista). Al que prefiere la ficción no realista, le sugiero tanto Viaje al reino de los deseos como El ingenio maligno. El que gusta del humor puede leer La divina chusma o bien Artefactos, que sale impreso en estos días. Al que opta por un trago fuerte de literatura pura le interesará La guerra prodigiosa.

- Desde España nos gustaría saber ¿en qué consiste su labor como académico y qué visión tiene de la obra de Miguel de Cervantes, El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, que fue el tema de su conferencia de ingreso en la Academia Costarricense de la Lengua?

Se comprenderá mi fascinación si cuento aquí que, además de leer a Cervantes, he escuchado el audiolibro del Quijote catorce veces. Esta obra contiene casi todas las innovaciones de la literatura posterior. En mí sigue siendo fuente de inspiración.


La raó per la qual vaig escollir a Rafael Ángel Herra com a autor per a l’entrevista va ser perquè volia fer-li-la a un autor modern de la pàtria on em vaig criar. Instantàniament vaig pensar en ell perquè de més jove havia llegit el seu llibre: Viaje al Reino de los Deseos i m’havia agradat pel tema i per la complexitat aparent.

Quan el professor va suggerir que podíem fer aquesta tasca em vingué a la memòria el llibre i, a partir d'ací, vaig intentar contactar amb l'autor. La meua sorpresa va ser que, des del Facebook, ell accedira a respondre'm. Agraesc especialment la seua col·laboració i espere que servisca perquè altres companys de l'institut coneguen la novel·la que vaig llegir i s'interessen per la resta de l'obra.

Apunt elaborat per Cecília Calero
1r Batxillerat Humasnític

11 de juny 2016

Se'ns està quedant cos de postguerra

Amb aquest títol que ens remet a una imatge impactant per als qui visqueren la postguerra, s'estrenà ahir al Teatre Micalet l'obra de Guadalupe Sáez, representada per Lupa Companyia de Teatre. Amb una interpretació aconseguida de Mertxe Aguilar, Sandra Sasera i Pau Gregori, l'obra és fruit de la veritat, de les vivències compartides i conegudes, de la reflexió assumida entre el que està prop i allò que està lluny. Se'ns està quedant cos de postguerra bascula entre el que cada persona sent en el seu interior i allò que li rebota, entre allò que és fruit de la seua personalitat i vivències i allò que li queda lluny, entre el que hom vol veure i allò que, sembla, no existeix per als seus ulls.




En la vida real tot sembla ser relatiu i, per això, el text va construint-se a partir d'imatges que juguen a fer evident allò que és invisible per a molts, fins i tot per als qui són més a prop d'una realitat que no agrada, d'una realitat que hom vol amagar o estigmatitzar. I l'obra es va construint sobre la suma de fotografies que genera una viatgera, una turista en la seua pròpia ciutat, la de València, mentre construeix un àlbum fotogràfic que arreplega també una altra realitat. La major part de les vegades, hom fotografia només allò que sorprèn, allò que agrada, però l'obra posa el punt sobre el clarobscur i, fent ús del flaix de la càmera, produeix la llum necessària durant un instant per poder presentar-nos detalls que s'amagaven rere les ombres:
- els sentiments personals que afloren quan les persones prenen consciència que la geografia d'una ciutat és quelcom més complex del que figura a les guies,
- la posició que cada habitant pren en la vida, com qui se situa en un primer o segon pla d'una fotografia,
- el rol que cada persona vol jugar en la societat,
- la importància de la paraula sincera, la que és capaç de generar bellesa d'on abans res s'hi veia.




No us vull desvetllar els detalls de l'obra però sí dir-vos que, crec, parle d'una obra imprescindible que no us deixarà indiferents, que us obligarà a mirar, fins i tot quan entre la foscor hi ha un llum tènue que et desvetlla allò de què no eres completament conscient. Una obra que arriba al jo i distingeix entre la perifèria de la vida i el centre vital de la persona; entre la cartografia de la ciutat i l'anonimat dels seus ciutadans més deixats de la mà de les administracions, aquells als que se'ls ha quedat 'cos de postguerra'.





Una obra feta també amb humor per superar les distàncies entre el que està prop i el que trobem lluny, al més pur estil del Coco de Barrio Sésamo.





Una obra que canvia les distàncies, els espais, i que com Anna Gascon resumia en un dels seus tuits, és veritat i màgia alhora: "Quan el #teatre és veritat, sorgeix la màgia".

9 de juny 2016

Homer: L'Odissea al Teatre Micalet



Novament donem les gràcies des del blog al Teatre Micalet per la seua programació variada, selecta i en valencià.

Hui, uns pocs espectadors hem tingut la sort de gaudir d'una selecció de L'Odissea, un llibre d'Homer en l'extraordinària traducció de Joan Francesc Mira. Es tracta d'un espectacle senzill, però d'una qualitat exquisida en la interpretació dels poemes i en l'acompanyament musical. A més, la representació inclou un audiovisual que anima els interessants dibuixos de Joan Castejón.

La interpretació en directe sempre guanya respecte al disc enregistrat i, hui, músics i rapsoda han aconseguit traslladar al públic l'energia que desprén el text original i el seu propi muntatge.


 


Davant d'això, he de dir que és una pena que, una vegada més, un magnífic treball (amb música original de Miquel Pérez Perelló i selecció i recitat de Tomàs Llopis) no tinga la difusió i repercussió que es mereix. Una pena que les autoritats que han de promoure la cultura no s'hagen fixat encara en aquest espectacle (enregistrat en DVD i disc al març de 2014) i el promocionen com caldria des de les institucions perquè està pensat per a un públic molt divers. Una pena, dic, que en l'era de les pantalles no s'aprofiten, suficientment, treballs audiovisuals fets amb gust com aquest per difondre la bona literatura entre l'alumnat dels instituts perquè la paraula i la imatge són una bona incitació a la lectura que no podem desaprofitar des de les aules (l'espectacle, a més, compta amb una guia per al treball escolar).



I dit això, tornem a la representació d'avui on Tomàs Llopis ha recitat amb veu clara i de forma senzilla, sense engolaments ni falsos lluïments. En l'espectacle, posa la veu al servei d'un text planer i la projecta perquè la comprensió per part de l'espectador siga completa. En alguns moments he pensat si no seria així com llegirien els bons oradors de l'Edat Mitjana, quan l'accés a la cultura tenia un gran component de transmissió oral perquè els llibres no estaven a l'abast de tothom i encara no existia la impremta. Aquells rapsodes també s'acompanyaven de música i, en ocasions, d'il·lustracions perquè l'auditori retinguera millor la idea.



Per tant, només puc recomanar-vos que busqueu el CD i DVD Homer: L'Odissea de Melodemodomies; és un material imprescindible per a qualsevol persona que s'estime la música i la bona literatura. I, si teniu ocasió d'assistir en directe a la representació, no us la perdeu. Els dos aspectes d'aquest treball, com he dit abans, són molt interessants i permeten l'explotació didàctica des de les aules.




Fitxa tècnica

Homer: L'Odissea
Música original: Miquel Pérez Perelló.
Dibuixos: Joan Castejón.
Rapsode: Tomàs Llopis.
Traducció: Joan Francesc Mira.
Interpretació musical: Grup Melodemodomies.
     - Clarinet, veu i ocean drum: Maria Jesús Moreno
     - Violí: Sandra Alfonso
     - Piano: Francisco Pérez
     - Guitarra: Miquel Pérez

8 de juny 2016

Model d'examen de les PAU juny de 2016

Ja teniu, al web de la Universitat de València: Llengua i Literatura, l'examen de les proves PAU, que heu fet hui dimecres 8 de juny, i la proposta de correcció.

Així mateix, també podeu consultar l'examen de Literatura Universal i la seua proposta de correcció.

Desitge que les proves no hagen sigut cap entrebanc per a vosaltres i que aviat us matriculeu a la Universitat en l'opció que més s'ajuste a la vostra tria.


'El gran dictat', el lèxic i l'ortografia en els teus escrits



L'ortografia és un aspecte clau de la normalització d'una llengua quan té una gran dispersió dialectal o ha patit repressió històrica.

L'escriptura d'una llengua és un procés que requereix d'un aprenentatge constant; de vegades basat en la repetició, d'altres centrat en la interiorització i comprensió de la norma (xic - xica -xics - xiques; amic - amiga - amics - amigues; menge - menja; trepitjar - trepitges; nebot - neboda - nebots - nebodes; llop - lloba; llops - llobes; mà -substantiu-, ma -possessiu-, m'ha -pronom + verb-...).

En el procés de consolidació de l'ortografia es poden utilitzar diverses tècniques de reforç: la lectura i la consulta del diccionari permeten ampliar el vocabulari i fixar l'escriptura de determinades paraules que no són d'ús massa freqüent en la vida quotidiana; l'estudi de la gramàtica i l'aprenentatge de les regles d'ortografia, basat en la reflexió de la norma, ajuden a corregir algunes errades freqüents. Però el més important, en ocasions, és la vinculació i l'estima que són capaços de manifestar els parlants per la pròpia llengua, el valor que li atorguen a la llengua de comunicació perquè aquesta mantinga el prestigi i coherència que es mereix, al temps que és emprada en tots els seus registres i varietats.

L'ortografia de qualsevol llengua és un sistema de signes arbitrari que pretén organitzar el procés d'escriptura per a tot un conjunt de parlants que poden produir de forma diferent alguns dels sons amb què es pronuncien les paraules i això requereix un cert esforç individual. Per exemple, una paraula tan senzilla com roda, que aparentment no té cap problema d'escriptura per a nosaltres, és pronunciada roa en els parlars del sud d'Alacant; la pèrdua de la d intervocàlica és un fenomen que també ocorre en altres llengües com el castellà on podem escoltar a un andalús pronunciar to, allà on un burgalés diria todo. Les discrepàncies són majors quan la tradició escrita d'una llengua s'aparta més de la llengua parlada realment (l'anglés, per exemple), i de si el sistema ortogràfic és més o menys regular i previsible.

La realització de dictats és un exercici emprat històricament per a fixar l'ortografia de la llengua. Les institucions acadèmiques i lingüístiques també han posat aquesta tècnica al servei dels usuaris que treballen en línia; per exemple, la web del Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València o la de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, en el cas del 'valencià', i la web Llengua catalana o la de la revista Edu365, en el cas del 'català oriental'. Vosaltres, que disposeu d'ordinador i connexió d'internet a casa, també podeu seleccionar de la xarxa aquells dictats existents que us siguen més útils.

PRÀCTICA

Si disposeu d'alguna persona amb qui us enteneu bé i està disposada a treballar l'ortografia, podeu realitzar algun dictat per parelles. Es tracta d'una tècnica senzilla amb la qual us podeu ajudar mútuament. Cas contrari, sempre podeu seleccionar un text perquè algú de la família us el dicte.

Per al dictat en parelles:

1. Llegiu textos i seleccioneu els que no siguen massa breus ni excessivament llargs.

2. Abans de procedir al dictat, comproveu que heu entés bé el seu contingut.

3. Repartiu el text en dues meitats proporcionades.

4. Llegiu bé.

5. Dicteu i copieu alternativament; és a dir, si la primera persona dicta, la segona copia el text. En arribar a la fi d'un paràgraf, canvieu els papers: qui abans dictava, escriurà i, qui escrivia serà qui llegirà en veu alta i pausadament el text perquè el company l'escriga.

6. En acabar, comproveu els errors que heu comés i intenteu comprendre en què heu fallat.

7. Repasseu la norma.

Publicat anteriorment el 14 de febrer de 2014

Una altra opció de treballar continguts lingüístics, i especialment el lèxic i l'ortografia, el trobareu en alguns programes d'entreteniment com ara El gran dictat, un programa de TV3 que s'emet des del setembre del 2009.





I com hem parlat de dictats per parelles, ací us deixe uns quants enllaços del blog on ja en teniu de preparats.








6 de juny 2016

Amb tots els sentits

Els anys passen; la vida segueix endavant cada vegada amb les passes més ràpides, que no segures.


Per sort, encara m'admira, em sorprén, com queda enrere la foscor de la nit per deixar pas a la llum que dibuixa el sol amb una paleta infinita de colors i d'aromes de la terra...


L'olor del llibre acabat d'eixir de la impremta i les paraules noves que transporten històries i sentiments, raonaments d'aquest temps, del d'abans i del que està per venir.



No sé si és casualitat o no, però també m'agrada eixa piuladissa d'ocells que et desperta amb la seua joia cada matí i deixa pas a la musicalitat i la força de la paraula amiga.




Que tingueu un bon dia i sigueu ben feliços!

4 de juny 2016

Treballem per la pública; defensem la millora de l'ensenyament

La Plataforma per l'Ensenyament Públic ens proposa una sèrie de mesures  per defensar l'escola pública i seguir lluitant contra la LOMCE amb la finalitat de millorar l'educació.


Per això, ahir divendres va difondre la següent nota de premsa:

La Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per les organitzacions, FAPA-València, STEPV, FE CCOO PV, FETE-UGT PV, Escola Valenciana, CAVECOVA, CGT, FAAVEM, SEPC, BEA, Campus Jove, Sindicat d’Estudiants, Front d’Estudiants PV, Associació de Directors de Primària, Associació de Directors de Secundària, Moviments de Renovació Pedagògica, ADIDE, FAPA-Enric Valor, FAPA-Penyagolosa i Valencia Laica, baix el lema SÍ A LA PÚBLICA, NO A LA LOMCE ha definit una sèrie d’accions per continuar defensant i reivindicant l’escola pública, de qualitat i en valencià.

La Plataforma incidirà en dos vessants. Per un costat el SÍ a L’ENSENYAMENT PÚBLIC pel qual s'ha lluitat des de fa tants anys contra la discriminació i l'atac que ha suposat el tracte de favor envers l'ensenyament concertat-privat-privilegiat. Privilegis i discriminació que la Mesa per la Llibertat d'Ensenyança defensa a hores d'ara de forma enganyosa. Per altre, el NO a la LOMCE perquè la Plataforma exigeix la seua derogació i queda molt de camí per recórrer.

En conseqüència, hem convocat una concentració per al pròxim 10 de juny a les 11h. a les portes de Delegació de Govern a València per a mostrar el rebuig a la LOMCE i a les retallades en educació. La Plataforma convidarà als partits polítics a sumar-se a la prioritat de derogar la impopular i antidemocràtica LOMCE i exigir al pròxim govern una veritable llei de qualitat educativa.

Així mateix presenta als centres públics una sèrie d'accions del 6 al 9 de juny utilitzant per a la seua difusió les xarxes socials. Les comunitats educatives podran mostrar la seua acció reivindicativa mitjançant fotos del lema, concentracions, adhesions al manifest, pancartes i cartells, etc.




València, 3 de juny de 2016

1 de juny 2016

Marilyn Monroe, una actriu admirada

 


Norma Jeane Baker (Marilyn Monroe) va ser una dona espectacular que va morir molt jove. Hui haguera complit noranta anys. La seua vida no degué ser massa fàcil perquè el culte a la bellesa i a la joventut que predicava, l'esclavitzà absolutament. A més, la relació amb els marits tampoc no va ser satisfactòria segons demostren els seus quatre divorcis. No és d'estranyar, per tant, que el suïcidi acabara amb la batalla contra el temps i la bellesa i donara pas al triomf del mite.







Més enllà de la mort, Marilyn va seguir sent admirada pel públic i desitjada pels hòmens. Deien que, mentre rodava, la càmera l'adorava perquè quedava molt natural. En el paper de xica ingènua, sensual i fràgil, que busca marit ric, generalment acaba deixant-se portar pels seus sentiments; és el cas de la comèdia Some Like It Hot (1959), un gran divertiment que li proporcionà un dels seus grans papers corals.