12 de maig 2016

Concurs de narrativa curta, 1

PAWANA

Es deia Pawana i aquell dia li va canviar la vida.

Pawana havia nascut en una aldea indígena de l'Amazònia, enmig del bosc, on només s'escoltaven els animals i el so del vent que movia les fulles dels arbres.

Els sorana, el nom de la tribu, tenien vides tranquil·les, sense el coneixement de l'existència de les grans ciutats ni dels avanços tecnològics ni de l'estil de vida de la gent moderna. Ella va ser la primera de la seua gent a conèixer eixa realitat.

Un dia, Pawana caminava per recollir plantes medicinals que li permeteren guarir una malaltia que, des de feia un temps, patia la seua àvia. Mentre caminava pel bosc, s'adonà que hi havia menys arbres, menys flors i menys animals. En arribar al lloc on normalment trobava les plantes medicinals es trobà que tot estava erm; és per això que va decidir continuar caminant per veure si en trobava més enllà. Va seguir la senda fins que es va trobar una estrany camí d'asfalt, una pedra que no coneixia. Portada per la curiositat, va seguir el negre camí amb els seus peus descalços fins que va arribar a una estructura metàl·lica quadrada que la va encuriosir. La màquina emetia un so paregut al que la xica ja havia escoltat abans; un so com el que feien els ocells metàl·lics que volaven de vegades per sobre dels seus caps. La primera volta que en van veure un, els hòmens de la tribu van llançar-li fletxes, atemorits. Però amb el pas del temps i, a força de veure que no els suposava cap perill, s'acostumaren a ells.



La jove soraní va apropar la mà a l'estranya màquina i va sentir com tremolava. Havia estat tant de temps observant eixa bestiola que no es va adonar dels passos d'un home que tornava per seguir treballant amb aquella màquina. Quan Pawana va veure aquell home de pell blanca, vestit amb robes de colors que mai no havia vist i amb un casc al cap d'un groc vibrant, es va espantar i eixí corrent pel camí per on havia arribat.

Ell es va alarmar i emetia crits en una llengua que ella no entenia, però no la va perseguir perquè ella va continuar corrent cap a la seua aldea fins quedar-se sense alè.

En arribar, l'àvia se la va mirar i li preguntà per què havia tornat sense les plantes. Ella li va contar tot el que havia passat, la màquina que havia vist i l'estrany i pàl·lid home a qui s'havia trobat. L'àvia va pensar que Pawana s'havia tornat boja.

Durant algunes setmanes la xiqueta dormí malament, reposava pensant en aquella aparició i la sort que havia tingut de poder-se escapar. Mai no havia cregut que el món era molt més gran que la seua selva i que, a més de les seues gents, hi havia humans tan diferents.

Ni per un moment se li va passar pel cap pensar que li faltava per conèixer tant de món encara. Però un dia arribaren més hòmens pàl·lids a prop de la seua aldea i els sorolls d'aquelles màquines infernals, de tant en tant, es feu cada vegada més insistent. En principi, la por tingué paralitzats els hòmens i les dones de la tribu; després, com havia passat amb els avions, aprengueren a sobreviure amb aquell soroll relativament pròxim que els obligava a caminar molt més per aconseguir els animals i plantes que necessitaven per a sobreviure; finalment, la curiositat feu que alguns soranites s'acostaren per descobrir què era allò i què els podia aportar.



Pawana va ser una de les primeres curioses en adonar-se'n que aquella invasió podia acabar amb tots ells i que calia fer front a aquella nova realitat de forma intel·ligent. Tota la seua vida havia viscut sense cap més coneixement que el que havia necessitat per sobreviure; ara, podia fugir, continuar així o afrontar la situació. Optà per la tercera de les opcions. De nou va ser la curiositat la que li obrí les ganes de saber i comprendre.

Les velles estratègies ja no els servien als soranites per al nou món que els imposaven, calia aprendre'n de noves per poder defensar el seu espai, la seua selva, amb coneixement de causa. I Pawana no es va rendir i aprengué la llengua dels rostres pàl·lids i dialogà i argumentà sobre la importància de la selva en les seues vides i en la qualitat de vida dels altres humans.

La pena és que no tots els rostres pàl·lids entengueren a la primera el seu missatge ni reconegueren el seu esforç.

Cecília Calero (finalista, Batxillerat)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada