Concurs de narrativa curta, 5

Un enigma de segles

Bufava una brisa suau al voltant de la gentada. Les hores passaven amb desesperada lentitud mentre que l'edifici començava a omplir-se de convidats.

Preses, murmuris ofegats i alguns plors no eren fruit de l'anticipació del que estava a punt d'ocórrer sinó del nerviosisme de la gent. Per això els va sorprendre més; ningú no pensava que un casament acabara en un final tan tràgic. 

En l'exterior, des de la matinada, el cel havia adquirit un to taronja carmesí que, en ocasions, recordava un vast toll de sang. En l'interior, hores més tard, les brases de les tosques flames acabarien per arrasar tota l'església on els convidats s'havien quedat tancats.

Clavat va quedar el succés en les memòries dels presents que sobrevisqueren a l'obscura experiència d'aquell dia. Encara que el temps tardà en continuar el seu curs normal perquè aquell fet pesava massa en la memòria col·lectiva del poble, els anys ajudaren a oblidar en gran part el que havia passat. No obstant això quedà un relat, distint segons qui el contava. Mai però cap de les històries narrades no arribà a ser exacta i cap d'elles aclaria els motius que havien generat la tragèdia ni perquè la porta principal quedà barrada.

Haurien de passar dos segles perquè aquell enigma, que durant generacions havia estat en boca de tots, tinguera sentit gràcies a l'atreviment d'un jove historiador de vint-i-un anys d'edat, apassionat però tranquil·lot alhora, que va descobrir la història mentre llegia el periòdic del dia. Un xicotet article relacionat amb l'edifici que estava per complet en runes li va despertar la curiositat; la lectura d'aquell fragment li causaria tanta eufòria que, al dia següent, es disposà a fer l'excursió al llogaret que estava en la seua comarca.

Ethan, que així s'anomenava el xicot, va alçar-se del seient bolcant tot el cafè damunt la premsa que hi havia estat llegint sense donar-li importància; va córrer cap al seu dormitori com una exhalació i es preparà tots els materials que necessitaria per fer aquella expedició que li provocava tanta fluïdesa d'adrenalina per les venes. El seu cabell, negre com la nit, contrastava amb les seues pupil·les blaves, que refulgien fortament producte de l'emoció que emmarcaven les seues faccions infantils. Tenia un nas xicotet, una miqueta camús, i un cos perfecte; la majoria de les dones el tindrien per un Adonis.

Com que el tram que calia recórrer, a pesar de la distancia, no suposava cap esforç per a ell, de matinada va emprendre el camí ficant-se a caminar. A mesura que avançava agraïa el bon temps del dia i el seu cap pensava en què podria descobrir en aquell edifici.

La caminada li costà uns tres quarts d'hora i, en arribar prop del destí, la visió de l'edifici li deia que pagava la pena aquella excursió encara que la tornada hauria de fer-la a ple sol en aquell abrasador clima. Va somriure una volta va fitar el ruïnós edifici al qual s'aproximà sense perdre detall.

Quan controlà l'emoció del moment, va endinsar-se entre les parets de la vella església i va experimentar un canvi de temperatura tan brusc que es va fer sentir com malalt.

Per què feia tant de fred si fora l'ambient començava a ser sufocant?

No hi havia resposta a això, però de tot el que havia inspeccionat en trobar-se millor, va cridar-li l'atenció el que hi havia escrit, o més bé, tallat al mur. Va recórrer la fosca paret amb el palmell de la mà i va intentar desxifrar aquells signes que, per ser de marbre, ressaltaven tot i el polsim de sutja que encara el recobria. en pressionar una de les lletres, una certa tremolor va assotar la destruïda sala fent que l'historiador retrocedira uns passos enrere i caiguera a terra.

De sobte observà amb estupefacció com les il·legibles lletres giraven al contrari de les agulles del rellotge i, posteriorment, com la gran paret es desplaçava i deixava a la vista una sala obscura i un passadís. Embriagat per l'emoció i el misteri, encara que amb una miqueta d'inseguretat, va creuar l'umbracle del passadís. Un pensament l'obsedia: "ell seria el primer coneixedor d'allò que possiblement ninguna altra persona viva haguera vist mai".

Va encendre una llanterna i va il·luminar els cavernosos racons del lloc, escrutant detingudament els xicotets cristalls aguamarins que estaven incrustats en els murs rocosos.

Feia fred, hi havia humitat; diminutes goteres queien del sostre, encara que ell, tan irreflexiu com era, va continuar fins al final del túnel. De sobte una paret que tenia enfront d'ell li barrava el pas; estava feta d’un material quasi transparent als peus de la qual va ensopegar amb restes del que pareixien ser ossos humans.

Es va esgarrifar novament; va caure i, involuntàriament, es va colpejar amb una pedra que sobreeixia de la paret, una espècie de trampa que posà en marxa un mecanisme que li llançà als braços alguna cosa aparentment pesada.

Quan es va refer del colp i de l'ensurt, observà que no era altra cosa que una espècie de quadern gran i antic, mitjanament cremat, amb les tapes de pell negra. Va eixir d'aquell túnel i obrí el llibre que no es podia llegir degut als borrons. De moment només pogué desxifrar el que deia a la portada on figurava el nom de Kairos i una inscripció: El nostre llegat perdurarà fins a la fi del temps.

Estava desitjant arribar a casa per veure si podia aconseguir llegir el seu interior, però això és obra d'un altre capítol i d'un segon viatge.

Pilar Calero Sanz (finalista, Batxillerat)