3 de maig 2016

Concurs de narrativa curta

LA CADENA I EL LLOP

Era dissabte per la vesprada, estava esperant les meues amigues per començar a veure la pel·lícula que teníem pendent. Els meus pares ens havien preparat el sopar i uns quants sacs de dormir a la meua habitació.
Eren ja les 8 quan Clara, Paula i Maria pujaven per les escales. Les altres estàvem esperant-les al sofà. Finalment, les cinc amigues estàvem al sofà de casa preparades per a contemplar una pel·lícula que tractava d'una família que es mudava de barri per a oblidar el seu passat. En arribar a la nova casa passarien per coses molt estranyes.



I parlant sobre l'argument de la pel·lícula i pensant en la por que podríem passar, de sobte els llums de l'habitació on estàvem s'apagaren. Bela, que estava al meu costat, cridà. Intentàrem fer llum amb els mòbils, però per alguna estranya raó no funcionaven. Durant 10 minuts ens quedàrem a fosques i, poc després, mudes quan un soroll estrident captà la nostra atenció i, a poc a poc, aconseguí intranquil·litzar-nos de veritat. La por i la suggestió ens portaren a pensar que, entre la foscor, s'hi notava alguna presència molt pròxima a nosaltres. La veritat és que si ho pensaves en gelat, amb els llums apagats i amb aquell insistent soroll, el meu pis feia por perquè té un passadís molt llarg i amb una porta al final que sempre està tancada.
Per un moment pensàrem que la tronada era la culpable que els llums s’hagueren apagat; així que, agafades les unes a les altres intentàrem anar fins al plom per comprovar que no havia botat l’automàtic. No tinguérem massa sort i aquell soroll continuava sonant a l’interior de la meua habitació, just entre les bosses dels regals que m’havien portat les amigues perquè era el meu aniversari. Entre totes aquelles bosses, dins d’alguna s’hi produïa aquell soroll que ens molestava tant. A més, ara el paquet començava a brillar com si tinguera llum pròpia. Ens miràrem per si alguna sabia què estava passant, però ninguna va obrir la boca.

No podíem veure a penes les cares perquè l’única llum que hi entrava ho feia per les finestres. Per sort, eren grans i les faroles del carrer seguien fent llum a aquelles hores de la nit. Clara va reconèixer la seua bossa i, amb por, la va posar damunt del meu llit. Ens quedàrem uns segons sense fer res, ja que estàvem esglaiades; però, per altra banda, volíem descobrir aquell estrany misteri. Paula estava nerviosíssima i volia anar-se'n però no s’atrevia ni a girar-se al veure que aquella cosa tornava a brillar. Així que es va quedar i observàrem Clara que pareixia que, de dins la bossa, treia una cadena amb un penjoll en forma de llop.

Aquell penjoll era el que produïa el molest soroll que ens havia posat més nervioses; però per què? El tornàrem a posar en la bossa i regressàrem al saló amb el collar. La llum encara no havia tornat quan arribàrem al sofà de nou, però no tardà en fer-ho i tots els aparells de la casa tornaren a funcionar. Just en aquell moment, la pel·lícula, que ja teníem començada, tornà a l'escena on el protagonista assassina la mare i la filla. Maria agafà el collar i apagà la televisió. Les demés volíem continuar amb la pel·lícula però, després de discutir-ho, decidírem deixar-ho ja que no l'estàvem comprenent molt bé. Era massa desconcertant tot i, després del que havia passat, no teníem ganes de veure pel·lícules de misteri.



Bela, en mirar el seu mòbil i veure que no li funcionava, exclamà: “Xiques com pot ser? Si l’he carregat abans de vindre, com és que no va?" Provàrem totes a connectar els mòbils, però no poguérem. Paula es va tirar les mans al cap pensant que no podria comunicar-se amb sa mare: “No és just; ara pensarà que no vull parlar amb ella!”

Vaig preguntar a Clara si recordava on havia comprat el collar; però només recordava que una dona, a la fira del poble, li l'havia venut a meitat de preu.

Començàrem a preocupar-nos perquè Bela estava molt alterada i, de sobte, començà a cridar: “Eixe collar està maleït!”. Maria, la va abraçar i li demanà que es calmara: “Per què no amagues el collar en la caixa de bombons que està buida, sopem i posem una pel·lícula més divertida?”. Totes diguérem que sí i, en acabar de sopar, férem roses i posàrem Divergente, una pel·lícula de ciència ficció que ens encantava; Beatrice, una xica de 16 anys, ha de superar una prova per saber a quina fracció vol pertànyer; la tria sorprendrà la família i provocarà certes sorpreses.

Eren les tres de la matinada quan decidírem parar la pel·lícula ja que Paula estava mig adormida i no ens quedaven més rosses. Agafàrem les mantes i anàrem a la meua habitació a dormir.

La veritat és que no podia deixar de pensar en aquell collar que havia aconseguit Clara. Era tot molt estrany i m’havien passat moltes coses durant tot el dia. No volia despertar Maria, que estava al meu costat, però cap de les altres pareixia dormir. A les quatre i mitja vaig comprovar que algunes ja s'havien adormit i vaig decidir alçar-me per a beure un got d'aigua. Feia fred perquè les finestres estaven obertes, fins i tot les de la cuina que mai no s'obrien a l'hivern en ma casa perquè era l'habitació més gelada. Quan vaig anar a tancar-les, vaig veure una cosa negra per la porta que s'apropava cap a mi. El meu crit es va sentir per tota la casa. No sabia què fer, però a poc a poc la cosa va desaparèixer i vaig córrer pel passadís per avisar les meues amigues. Paula es va alçar junt a Maria per veure què passava. Pensaven que era altra de les meues bromes i no em van fer massa cas. Jo haguera afirmat que hi havia alguna cosa estranya a ma casa però les altres em deien que estava suggestionada. No obstant això, Bela em va creure i volgué que investigàrem més sobre el collar del llop.



     - Si no fem res, passaran més coses inexplicables -digué.

A les onze ens alçàrem i desdejunàrem un poc de llet amb galetes i ens posàrem a investigar sobre aquell regal. Els meus pares no arribarien fins dilluns i el nostre pla era quedar-nos durant tot el pont. Vaig encendre el portàtil per a buscar informació sobre el collar del llop. Passaven quinze minuts i Paula va exclamar que ja tenia informació. Clara va començar a llegir: “Aquest amulet porta cent anys circulant per tots els pobles valencians. Els mals esperits hi habiten i la maledicció que pesa sobre ell és impossible de desfer”. Parà un moment amb cara de preocupació, però va seguir llegint: “els mals esperits s'apropien dels cossos d'algunes persones per a recarregar d'energia l'amulet”. Clara la tallà i va dir preocupada: “La dona del collar feia molt mala cara. Sí, ara ho recorde, em va fer molta llàstima, estava com turmentada! Per això, principalment, li vaig comprar el collar. Em va fer molta llàstima, pensí que era una de tantes víctimes de la crisi i l'amulet em va fer gràcia!”.

Bela, amb l'únic aparell electrònic que funcionava, la seua tauleta tàctil, va trobar una pàgina web on hi havia consells contra les malediccions. Un dels consells feia referència a un objecte paregut al penjoll del llop i recomanava què s'havia de fer. Llegírem: “...només el foc purificarà l'objecte i lliurarà els seus amos del mal”. Ens miràrem sense saber què fer; aleshores Maria agafà el collar i el posà en la galeria perquè res més no es cremara. Paula va encendre una vela grossa que tenia ma mare sobre el taulell i va prendre foc al penjoll.

    - Xiques, entrem dins de casa ràpid!

Des de la porta de la galeria vérem allò que passava. Una de nosaltres digué: “Que no sentiu?” I altres afirmàrem: “Sí.” Notàvem com una veu es queixava mentre el medalló cremava, però no enteníem res del que deia. El llop del penjoll anà fonent-se a poc a poc com si fora de pasta i el crit s’anà apagant també. Només en quedà sencera la cadena que era de metall.

     - Alguna ha entés què deia? –preguntí.

     - Jo no he sentit res –digué amb timidesa Carla.

     - Què dius? –respongué Paula- Si se sentien els crits!

Suggestió o no, després d'una llarga estona, ens prometérem no contar res a ningú perquè ens tractarien de boges. Així que ens quedàrem al sofà i triarem pel·lícules que ens feren riure i oblidar aquell fet paranormal.

Cristina Martínez de Madrid
Categoria: Segon cicle d'ESO
Finalista

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada