Una tasca literària: detalls de la Valencianada (9)

Fitxa 9

Tasca: Fes una foto del bar on hi ha l’entrada al trinquet del carrer Pelayo.
Envia-la per Instagram amb la llegenda “De la catedral de la pilota valenciana ens parla (nom de l'autor)”.

Edifici/lloc
Trinquet de Pelayo (València).

Pistes
- El cognom d'aquest professor de grec, nascut a València el 3 de desembre de 1939, és com la tercera persona del present d'indicatiu d'un verb que significa "fixar la vista en un lloc, persona o cosa".

- Entre les seues obres, en destaca la publicada l'any 2000 amb el subtítol "família i mite", dedicada a una família de papes valencians.

- En el El tramvia groc (2013, editorial Proa), apareixen experiències de la seua infantesa a la pedania de La Torre. Abans havia publicat la traducció d'obres tan importants per a la literatura universal com la Divina comèdia  (2009, Proa), els Evangelis  (2004, Proa) o l'Odissea  (2011, Proa).

Preguntes
1. De qui és la novel·la El professor d’història ?

2. Què s’hi diu en la lectura sobre el Trinquet de Pelayo?

3. Esmenta les tres obres de l’autor que es nomenen en un dels primers paràgrafs de l'entrada de la Viquipèdia?

4. Amb quin número de tarja es correspon la tasca?

____________________________________________

Solucions a les tasques de la fitxa.

La fotografia.

La llegenda

“De la catedral de la pilota valenciana ens parla Joan Francesc Mira”

Respostes a les preguntes
1. Joan Francesc Mira.

2. Que el protagonista va al bar del Trinquet per desdejunar un café amb llet i un croissant.

3. Només començar l'entrada de la Viquipèdia se'ns diu de l'obra de Joan Francesc Mira: "Al voltant de la temàtica valencianista i històrica cal destacar les seues obres Crítica de la nació pura (1985), que discuteix el concepte de nació, Sobre la nació dels valencians (1997) i Els Borja: família i mite (2000)".

4. El Trinquet de Pelayo és la tarja número 62.

Lectura

Pocs dies abans, un matí de diumenge de finals de gener, caminava amb un diari sota el braç sentint que era un d’aquells dies d’hivern de València d’aire fresc i diàfan de llum neta claríssima que pareix que penetra la roba i la pell dels vianants i endureix més la pedra o el ciment de les cases, que fixa i aplana els colors de les façanes i converteix els arbres en escultures de metall vegetal, caminava sense pressa pel jardinet entre el Museu de la Il•lustració i la biblioteca, quin nom ridícul i presumptuós Museu de la Il•lustració, ell no havia volgut mai visitar- lo ni comprovar la frívola buidor inevitable, en direcció al carrer del Torn de l’Hospital, el torn, pensà, com un torn de convent de clausura on cinquanta anys abans dipositaven encara de matinada o de negra nit infants no desitjats, nadons expòsits. Havia deixat la dona al llit, fatigada com ja feia mesos que n’estava cada volta més, havia baixat a fer-se un café amb llet i un croissant al bar del Trinquet de Pelayo, on se sentien els colps i els crits dels entrenaments matinals dels pilotaris, perquè ja feia mesos que a Irene li molestava l’olor del café escampant-se des de la cuina per la casa, li feien nosa tantes coses que mai abans no l’havien incomodat o que no havien tingut mai cap importància, pobra estimada malalta ara obligada a queixar-se o a demanar assistència, però encara que estiguera bona i forta aquell matí no el podria acompanyar, era una reunió només d’homes. Havia fullejat sense gens d'interés el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de polítics locals tan mediocres que porten a la cara la pròpia inanitat, pensà mirant fotos d'algun acte oficial, ni un bri d'intel·ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boca, tan obtusos i espesos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d'un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d'espantoses lectures, d'immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d'escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d'art o una mica de gràcia s'ho engoleix ara la violència d'aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: «la violència d'aquest bàrbar instant»?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, què hauríem de dir del nostre.

Joan Francesc Mira, El professor d'història. Editorial Proa

Audició

"Sirenes" de la traducció de l'Odissea en la veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón i música de Miquel Pérez Perelló.

Amplieu informació:

- Joan Francesc Mira (TV3, A la carta)

- 'Joan F. Mira versiona l'Odissea d'Homer amb la voluntat d'arribar a nous lectors' (Vilaweb)

- Un país de llibre "Un tramvia groc"

- Veus literàries: Joan Francesc Mira (Edu.cat)