«Anirem a veure els avis» de Joan Solà

Publicat en el Suplement de Cultura del diari AVUI, el dijous 1 d'abril de 2010

«Anirem a veure els avis»

Quan diem que avui anirem a veure els avis volem dir l'avi i l'àvia. I quan a l'escola ens diuen -o ens deien- que els pares han de recollir els nens a partir de les cinc, volen dir el pare o la mare (o algú altre) i el nen o la nena o els nens o les nenes. Si un decret, una llei o un anunci esmenta una plaça de professor d'anglès o de conductor d'autobús, vol dir de professor o professora, de conductor o conductora. El català té paraules masculines o femenines però no en té per designar l’un o l'altre sexe indiferentment, i per a aquesta funció indistinta recorre al masculí, i el context aclareix el possible equívoc en la immensa majoria de casos. En aquest segon cas diem que el gènere masculí és el gènere no marcat. En canvi, el femení només es refereix al sexe femení i és el gènere marcat o singularitzat.

Claríssim, fins aquí. Però les coses humanes no són només filologia (gènere, gramàtica, lògica): són també recursos per singularitzar o dissimular o anul·lar. Anys enrere, quan anàveu a demanar qualsevol cosa a l'administració, omplíeu uns fulls preimpresos que feien generalment així: «El Sr. --- / Nascut a --- / Domiciliat a ---». Les dones, furtivament, com qui tem alguna cosa (aleshores no se sabia mai…), hi afegien una a (Sra., nascuda...); fins que van començar a reivindicar la seva visibilitat en els papers, com en la vida pública en general. I aleshores els preimpresos simplement van dir (i mireu si era fàcil!) «Nom i cognoms --- / lloc de naixement --- / Domicili ---». Només que aquesta solució no es podia aplicar amb la mateixa facilitat a tot arreu on calia. (En una novel·la, en un diari, els problemes són mínims o inexistents.) Per exemple, no era aplicable en un escrit que parlés de el responsable d'un nen o en un anunci de concurs per a una plaça de professor d'anglès o en una llei que es referís en general a els tinents d'alcalde o en el rètol del despatx d'una senyora que exercia la funció de «cònsol». Aleshores hi va haver partidaris (o potser més sovint partidàries) de «solucionar» d'una manera o altra tots els casos de presumpta ocultació de les dones. I va començar una guerra entre aquestes persones i les que veien que el riu s'havia desbordat i que tots plegats ens havíem enfangat.

En efecte, per a molts casos es proposava de substituir el masculí per una paraula genèrica o per un col·lectiu: la persona responsable (en lloc de el responsable), el professorat (en lloc de els professors). Però la persona responsable es confonia amb el contrari de la persona irresponsable, i no podíem pas dir que convocàvem dues places de professorat. D'altra banda, si no volíem dir cònsol, masculí, hauríem de dir consolessa o bé cònsola: però el primer femení sonava una mica a jocs florals barats (com poetessa) i el segon es confonia amb el moble; igual que una crítica d'art confon la persona amb el fet o la funció. De vegades la tibantor augmentava i certs col·lectius exigien redactats impossibles com ara (en uns estatuts) «Set membres seran professores funcionàries doctores o professors funcionaris doctors i les o els elegiran les companyes o companys de la facultat». L'autoritat, ofuscada com tothom, tirava pel camí aleshores més «polític» d'afavorir la visibilitat. I la guerra ha continuat, sorda o desfermada. Fa quinze dies el departament de Lingüística General de la Universitat va convocar un col·loqui sobre la qüestió. S'hi van inscriure gairebé tres-cents professionals preocupats pel tema, que és lingüístic però també social, com han vist. S'hi va dir més o menys el que hem resumit i es va nomenar una comissió perquè, amb l'experiència acumulada per tothom, facin propostes pràctiques assumibles, racionals. Els desitjo molta sort.

Joan Solà

Text publicat anteriorment al blog Llima (La Comunidad, El país) el 19 d’abril de 2010.