9 d’abr. 2013

'Les saveurs du Palais' de Christian Vincent (2012)

La cuinera del president és una comèdia d'entreteniment en la qual se'ns mostren els artificis culinaris i la lluita professional d'una dona, una important xef del Périgord, que deixa el món rural on regenta un negoci amb reconeixement i professionalitat per cuinar, a París, per al president del govern.

La pel·lícula s'estructura al voltant de l'eix de present, el darrer dia de treball de la protagonista en una base de l'Antàrtida, i l'alterna amb el relat del passat d'Hortense mitjançant la inserció de diversos flashback on descobrim els dos anys que exercí de cuinera del president François Mitterrand i els motius que l'obligaren a deixar la feina. Tots dos relats van conformant de forma cronològica el retrat d'Hortense Laborie a partir de la selecció d'aquells aspectes que destaquen en la dona i en la professional: cuina i caràcter.


L'argument s'enceta amb l'arribada d'un vaixell a l'illa on està la base on treballa Hortense. La mar està picada, tot just al contrari de quan s'acaba la pel·lícula amb la partida del mateix vaixell sobre una mar més calmada. Aquesta metàfora visual permetrà al director, Chistian Vincent, mostrar-nos l'estat d'ànim de la cuinera. Hortense té, aquell dia, un cert tràfec extra perquèés el seu darrer dia de treball i vol acomiadar-se amb un sopar especial. La preparació d'aquell sopar, i la curiositat excessiva d'una periodista australiana, la posaran un poc nerviosa perquè les preguntes li remouran el record, l'evocació del passat que la senyora Laborie havia decidit deixar enrere.

Hortense, en la seua fugida personal, tria aquell refugi antàrtic de manera meditada; sentir-se apartada del món, en un espai limitat per la costa i amb unes condicions climàtiques poc favorables, la fan retrobar-se i sentir-se millor i li permet posar en ordre allò que realment vol fer en la vida. Aquesta prestigiosa xef del Périgord havia acceptat la proposta del president de la República francesa perquè era un home de gustos senzills, com la seua cuina, allunyada d'ornaments innecessaris i centrada en els sabors i en la tria d'uns productes frescos de temporada; però la brega del dia a dia va més enllà de la preparació d'un menú diari per al president. De sobte toparà amb la burocràcia, les retallades de pressupostos i l'enfrontament amb un cap de cuina que porta trenta anys al servei dels comensals de l'Elisi.

Hortense dimitirà, dos anys més tard, cansada de lluitar contra la pròpia maquinària i conscient que no és una persona a qui li agrade obeir per servilisme. Ella és una dona que defuig el protagonisme però exigeix llibertat, rigor i professionalitat a l'hora d'exercir el seu treball. És per això que, en assumir que no fa bé la seua tasca, aprofitarà un viatge a Turquia del president per deixar-li una carta molt personal i començar la fugida personal que la durà a l'Antàrtida.

No obstant tot això, el film resulta superficial quan passa dels artificis de la cuina a la presentació dels personatges secundaris, com és el cas de la periodista australiana i el seu càmera que s'allunyen amb massa facilitat de l'objectiu que els havia portat a la base científica i centren totes les seues aparicions en l'interés que els desperta aquella especial cuinera. El mateix passa quan aborda des de la superficialitat el paper d'aquella dona que treballa entre hòmens que li són rivals i mantenen una certa actitud masclista o quan es deixa de banda la situació política francesa dels anys huitanta per explicar la història d'aquest personatge que està en contacte amb el mateix president del govern francés.

Falta d'aprofundiment en alguns aspectes que la podrien haver fet més interessant i virtuosisme en l'actuació que fa creïble el personatge central interpretat per Catherine Frot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada