El cinema francés ha tornat a demostrar el seu bon moment amb la pel·lícula de Michel Hazanavicius, un director que ha volgut recuperar les formes del cinema mut per contar una història sobre els orígens del cinema i les formes de vida d'alguns actors i actrius que hagueren de canviar de registre amb el pas del cinema mut al cinema sonor. A diferència d'aquelles primeres pel·lícules, The artist (2011) juga amb els sorolls i els incorpora al servei de l'argument del film.
Estem davant d'una pel·lícula d'entreteniment, ben contada, que ha emprat la tècnica del blanc i negre com a homenatge al orígens del cinema; però crec que, malgrat tant de premi rebut, ha aportat poc a la història del cinema perquè, des de diferents perspectives i amb un esperit crític major, altres pel·lícules com Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1950) Singin' in the Rain (Stanley Donen i Gene Kelly, 1952), A Star Is Born (George Cukor, 1954), Fedora (Billy Wilder, 1978) o A trick of light (Wim Wenders, 1995), ja havien tractat els diferents aspectes del trauma que varen experimentar algunes persones amb el canvi tecnològic i la modificació del llenguatge cinematogràfic que suposà l'aparició del cinema sonor.
Ara bé, al film cal reconéixer-li el domini de la fotografia mitjançant l'ús del clarobscur i les ombres, a l'estil del millor cinema d'Orson Welles o del mateix Murnau, per imprimir al fotograma una gran càrrega dramàtica i caracteritzar millor els sentiments dels seus personatges; una caracterització que aconsegueix el seu moment més culminant amb l'ús del contrapicat i la il·luminació pertinent per projectar ombres, que de nou remet a la força de l'expressionisme en l'escena on Valentin retroba, en una habitació de la casa de la jove admiradora i actriu Peppy Miller, tots els objectes que ell havia subhastat per poder malviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.