Arianne Martos, Miriam Chiral i Marina Cerdan
__________________________________________
[I]
Vicent Andrés Estellés
Sandra Agullés i Sergio Primo
L'autora i els gravats:
.JPG)
Michelle Fariñas
El poema:
CANÇÓ DE BRESSOL
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Octubre, 1953
Vicent Andrés Estellés, La nit(1953-1956)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Salvador Bolufer
- El poema cantat per Elisa Villanueva
- Comentari al blog Estellés
L'autor i els gravats:
.JPG)
Dani Solano
El poema:
ÉS AIXÍ, SI US PLAU
—Toc, toc.
—¿Qui és?
— La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
¿Qui és?
¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Vicent Andrés Estellés, La nit (1953-1956)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Adriana Bofill i Marina Muñoz
- Comentari al blog Literatura catalana - Marc Tresens
L'autor i els gravats:
.JPG)
José Antonio Moreno
El poema:
Lluna, la bruna
Lluna, la bruna.
Càndida, una infantesa.
Però no torna
Puja a més cels, incògnits.
Uns fanalets de terra.
***
Tot és inútil.
I això no obstant espere,
com aquest poble,
camins clars de banderes
enlairades que tornen.
Vicent Andrés Estellés Festes llunyanes(1978)
El poema cantat i recitat:
- El poema parteix d'una cançó popular, 'La lluna, la pruna', que ha inspirat també altres creacions literàries per a xiquets com aquests altres versos d'Estellés:
La lluna, la pruna.
Al recer de la barca
l'alba es despulla.
- Comentat en les Actes de l'onzè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, pàgina 331.
Els autors i els gravats:
.JPG)
Alba Lapeña i Robert Clavijo
El poema:
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Homenatge a José Martí
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
Vicent Andrés Estellés Taula parada (1970-1973)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Àngela García
- El poema cantat per Miquel Gil i Trencaclosques
- Taller a la 48 Fira del Llibre de València
Els autors i els gravats:
.JPG)
Alejandro Castelló
El poema:
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1956-1958)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Vicent Andrés Estellés, per Pau Alabajos o a Vilaweb
- El poema cantat per CEIP Gabriel Miró de Calp, Bertomeu, o Paco Muñoz
- Comentari de text de Maribel Hidalgo, publicat al blog Les lletres de l'Uri
Les autores i els gravats:
.JPG)
.JPG)
Andrea Reche
.JPG)
Cristina Miñarro
El poema:
Molt m’hauria agradat
Molt m´hauria agradat
de ser el teu amant sol·lícit
estar el teu amant sol·lícit
resseguint des del matí a la nit
els moviments del teu cor
el petit indici d´un qualsevol caprici teu
em pense que he nascut per a estimar-te així
podria ser el teu pare
si ens ateníem a unes dades
però impensadament em va florir
un sentiment mortal d’amor,
de vegades em pense que ho has endevinat
i de vegades et recorde dèspota
tremolós el meu cor de perdre el teu afecte,
potser he esdevingut indigne,
indigne i tot t´estime
surts esvelta i et veig amb els ulls complaguts
entre el pare que podria ser i l’amant que mai no he de ser
deixa'm que et mire, deixa'm participar
per més que siga mínimament,
d’aquesta teua torbadora intimitat
aquest fil que em sosté agafat a la vida
ets ja l’únic que em resta.
Vicent Andrés Estellés Les pedres de l' àmfora, 1974
L'autor i els gravats:
.JPG)
Guillem Chanzá
El poema:
ÈGLOGA VI
DIANA
Un dia, fa molts anys, jo viu la Primavera.
Era una dona estranya. Vivia al pis de dalt.
Mai no l’havíem vista ni sabíem qui era.
I totes les veïnes, en tornar al mercat,
parlaven a la porta del pati amb la portera.
Menejaven el cap, només deien: Ja, ja...
Contemplava els infants. Devien agradar-li.
Mirava com jugaven i se sentia trista.
Era una dona estranya. Terriblement esvelta.
Alta. Sempre de dol. Tenia els llavis grossos.
Després vàrem saber que tenia un fill mort.
Era mestra d’escola. El pare del seu fill
era un home casat. Ella vivia sola...
Vicent Andrés Estellés, El primer llibre de les Èglogues(1953-1958)
El poema comentat:
- Comentari fet per Lluís Alpera, Sobre poetes valencians i altres escrits, volum III, pàgina 22
.JPG)
Flor Martínez
EL PRÒLEG
Mira, de pena, desvalgudes mans,
els carrerons que entre la murta duien
fins a la mar, la voluntat amable,
tot allò que, al remat, aigua en cistella,
era rompuda claredat, l’enigma.
Un vell amor, l’inconsolable amor,
mentre del cel es despenjaven arbres
de fruits daurats i delitosos, tot
aquell amor que retornava, invicte.
Hi havia veles i, en el solc, l’alosa.
La meditada i complaguda gràcia,
el gir pueril, la negligent tendresa,
la convinguda i parent nostàlgia,
els rossinyols en el llorer encara,
i tantes coses que ens exciten, tantes.
El gest sol·lícit, el silenci en punt.
Duia, ja veus, en el costat un vidre,
quatre sonets, en les butxaques l’aigua,
la nit penjaves en el clau, del mur.
***
Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.
Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.
Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.
Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida(1954-1955)
___________________________________________
.JPG)
.JPG)
+L'amant.JPG)
+l'AMANT.JPG)
Javi Escorcia, Alexandre Cervera i Sandra Bou
.JPG)
.JPG)
El poema:
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
El poema cantat i recitat:
- pel Cor de L'Eliana
- per l'Ovidi
ELS AMANTS
La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1956-1958)
El poema cantat i recitat:
- pel Cor de L'Eliana
- per l'Ovidi
__________________________________________
[I]
Vicent Andrés Estellés
Els autors i els gravats:
Sandra Agullés i Sergio Primo
El poema:
[I]
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Vicent Andrés Estellés Horacianes (1963-1970)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Héctor Palanca i Andrea Blanco i Empar Vidal
- El poema cantat per Mar Muñoz i Àlex Andrés
- Comentari al blog Les lletres d'Uri
___________________________________________
L'autora i els gravats:
Michelle FariñasEl poema:
CANÇÓ DE BRESSOL
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Octubre, 1953
Vicent Andrés Estellés, La nit(1953-1956)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Salvador Bolufer
- El poema cantat per Elisa Villanueva
- Comentari al blog Estellés
___________________________________________
L'autor i els gravats:
Dani SolanoEl poema:
ÉS AIXÍ, SI US PLAU
—Toc, toc.
—¿Qui és?
— La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
¿Qui és?
¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Vicent Andrés Estellés, La nit (1953-1956)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Adriana Bofill i Marina Muñoz
- Comentari al blog Literatura catalana - Marc Tresens
___________________________________________
L'autor i els gravats:
José Antonio MorenoEl poema:
Lluna, la bruna
Lluna, la bruna.
Càndida, una infantesa.
Però no torna
Puja a més cels, incògnits.
Uns fanalets de terra.
***
Tot és inútil.
I això no obstant espere,
com aquest poble,
camins clars de banderes
enlairades que tornen.
Vicent Andrés Estellés Festes llunyanes(1978)
El poema cantat i recitat:
- El poema parteix d'una cançó popular, 'La lluna, la pruna', que ha inspirat també altres creacions literàries per a xiquets com aquests altres versos d'Estellés:
La lluna, la pruna.
Al recer de la barca
l'alba es despulla.
- Comentat en les Actes de l'onzè Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, pàgina 331.
___________________________________________
Els autors i els gravats:
Alba Lapeña i Robert ClavijoEl poema:
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Homenatge a José Martí
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
Vicent Andrés Estellés Taula parada (1970-1973)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Àngela García
- El poema cantat per Miquel Gil i Trencaclosques
- Taller a la 48 Fira del Llibre de València
___________________________________________
Els autors i els gravats:
Alejandro CastellóEl poema:
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1956-1958)
El poema cantat i recitat:
- El poema recitat per Vicent Andrés Estellés, per Pau Alabajos o a Vilaweb
- El poema cantat per CEIP Gabriel Miró de Calp, Bertomeu, o Paco Muñoz
- Comentari de text de Maribel Hidalgo, publicat al blog Les lletres de l'Uri
___________________________________________
Les autores i els gravats:
Andrea Reche Cristina MiñarroEl poema:
Molt m’hauria agradat
Molt m´hauria agradat
de ser el teu amant sol·lícit
estar el teu amant sol·lícit
resseguint des del matí a la nit
els moviments del teu cor
el petit indici d´un qualsevol caprici teu
em pense que he nascut per a estimar-te així
podria ser el teu pare
si ens ateníem a unes dades
però impensadament em va florir
un sentiment mortal d’amor,
de vegades em pense que ho has endevinat
i de vegades et recorde dèspota
tremolós el meu cor de perdre el teu afecte,
potser he esdevingut indigne,
indigne i tot t´estime
surts esvelta i et veig amb els ulls complaguts
entre el pare que podria ser i l’amant que mai no he de ser
deixa'm que et mire, deixa'm participar
per més que siga mínimament,
d’aquesta teua torbadora intimitat
aquest fil que em sosté agafat a la vida
ets ja l’únic que em resta.
Vicent Andrés Estellés Les pedres de l' àmfora, 1974
___________________________________________
L'autor i els gravats:
Guillem ChanzáEl poema:
ÈGLOGA VI
DIANA
Un dia, fa molts anys, jo viu la Primavera.
Era una dona estranya. Vivia al pis de dalt.
Mai no l’havíem vista ni sabíem qui era.
I totes les veïnes, en tornar al mercat,
parlaven a la porta del pati amb la portera.
Menejaven el cap, només deien: Ja, ja...
Contemplava els infants. Devien agradar-li.
Mirava com jugaven i se sentia trista.
Era una dona estranya. Terriblement esvelta.
Alta. Sempre de dol. Tenia els llavis grossos.
Després vàrem saber que tenia un fill mort.
Era mestra d’escola. El pare del seu fill
era un home casat. Ella vivia sola...
Vicent Andrés Estellés, El primer llibre de les Èglogues(1953-1958)
El poema comentat:
- Comentari fet per Lluís Alpera, Sobre poetes valencians i altres escrits, volum III, pàgina 22
___________________________________________
L'autora i els gravats:
Flor Martínez
El poema:
EL PRÒLEG
Mira, de pena, desvalgudes mans,
els carrerons que entre la murta duien
fins a la mar, la voluntat amable,
tot allò que, al remat, aigua en cistella,
era rompuda claredat, l’enigma.
Un vell amor, l’inconsolable amor,
mentre del cel es despenjaven arbres
de fruits daurats i delitosos, tot
aquell amor que retornava, invicte.
Hi havia veles i, en el solc, l’alosa.
La meditada i complaguda gràcia,
el gir pueril, la negligent tendresa,
la convinguda i parent nostàlgia,
els rossinyols en el llorer encara,
i tantes coses que ens exciten, tantes.
El gest sol·lícit, el silenci en punt.
Duia, ja veus, en el costat un vidre,
quatre sonets, en les butxaques l’aigua,
la nit penjaves en el clau, del mur.
***
Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.
Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.
Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.
Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida(1954-1955)
Els autors i els gravats:
Aida Roldán, Isaac Folch i Santiago Carrero
El poema:
LES HORES
toques murs de tenebres
que et cremen a les mans.
recordes perseveres
un inútil afany.
creix la nit i tu creixes
amarg com un arrap.
pels murs de les tenebres
cau obscura la sang.
en la nit et fa créixer
amargament l’espant.
escoltaves les telles
fondes del mort i pam.
et recordes et penses
mentre et busquen en va.
tocaves les tenebres
et miraves les mans.
les veies alienes
ignores què ha passat.
amb elles tan trist temptes
els signes esborrats.
si vas a les palpentes
no saps d’on véns on vas.
et couen les papelles
trèmul evoques anys.
sonen al carrer velles
pedres del mort i pam.
toques murs de tenebres
tens els ulls plens de sang
en les pupil·les cegues
en vidres de l’espant.
voldries àvid veure
tens els ulls estellats.
escoltes breus les pedres
l’atroç joc dels infants.
Vicent Andrés Estellés, Mort i pam (1956-1957)
___________________________________________
Els autors i els gravats:
Javi Escorcia, Alexandre Cervera i Sandra Bou
El poema:
Temptes, primer, la rodonor dels pits
Temptes, primer, la rodonor dels pits,
el seu volum reiterat i eficaç,
la seua carn flexible i amorosa.
Amb caut amor, no es desperte la fúria,
temptes els pèls en el dolç engonal
distretament i demorant l’extrem,
fins arribar una grata imminència.
I amb el dit, el dit índex, i hàbil,
hàbil i expert en tan dolços afers,
a poc a poc te’l fiques dintre el sexe,
pressionant lleugerament només,
i arribaràs al gran plaer, autàrquica.
Vicent Andrés Estellés, L’amant (1977)
___________________________________________
Els autors i els gravats:
Sergey Daravan Aleksandrovich i Rubén Jordán Chanzá
El poema:
CHE GUEVARA
Oh fusta humana com cap fusta
Ploren carrers avingudes i places
Jeu tot estès a vostres castes faldes
......el che guevara
Jeu tot estès sobre els pupitres castos
Mort per a sempre Punys de fonda còlera
Oh fusta humana metrallada pena
......el che guevara
Vicent Andrés Estellés, Els camins de la llibertat(1977)
_____________________________________
L'autora i els gravats:
.JPG)
.JPG)
.JPG)
Carola CruzEl poema:
T’enamores de tot; si vols, de totes
T'enamores de tot; si vols, de totes.
Perds el cul pel carrer, sempre darrere
de la primera que t’hi trobes. Perds
l’alé seguint-les pels carrers. Invoque
tots els carrer de Palma. M’enamora
la vida. La seguesc per totes bandes.
Me n’entre al bar i puge l’escaleta.
Compre flors i diaris. Mire els núvols.
M’enamora la vida. O bé, m’agrada.
M’agrada contemplar-la al meu davant.
La rodonor moguda del seu cos,
totes les teles de la vida. Em passe
la vida, imaginant com es despulla
la vida, mentrestant l’espere al llit.
Vicent Andrés Estellés, Sonets mallorquins (1968-1969)
_____________________________________
L'autor i els gravats:
Estat+d'excepci%C3%B3.JPG)
.JPG)
Aitor Martínez CanitoEl poema:
Torne al racó, que tampoc no és racó
Torne al racó, que tampoc no és racó,
on mire molt i comprenc més encara.
Veig arribar tongades de tenebres
en cavallons de molt confús destí.
Pena de mort a la rosella fràgil!
Han regirat el clavell del balcó.
Escolte el mar, molt combatut pels vents.
Escric i bec, i escric i bec; sols, pena.
Pena només, i afegitons de ràbia.
Escolte el mar; no li obriré la porta?
Fume i escric, i discretament bec.
Torna a arribar, massa enjorn, la tardor.
Dormen els fills i la muller; estic sol.
Contemple el llum breu de la cigarreta:
és com un cor que palpita a la fosca.
És com un cor elaborant un dia.
El dia gran, que vindrà, malgrat tot.
Vicent Andrés Estellés, Estat d’excepció (1991)
_____________________________________
L'autora i els gravats:
La+tardor.JPG)
.JPG)
Alba CuencaEl poema:
LA TARDOR
A poc a poc arriba a la ciutat
-i puja febrilment pel moll de l’os-
la tardor, una boira, una humitat.
Les dones tornen cercant el repòs,
en formes d’una gràcia vençuda,
i creix l’enyorament en tot el cos
-els llums sobre l'asfalt de l'avinguda,
nostàlgia de camps i de collites,
alguna cosa incògnita rompuda-:
torna a la roba el cos, després dels mites
de l’amor salnitrós (l’era, el llit),
les hores que semblaven infinites.
Ara és quan endevina l’infinit,
mentre intenta arribar, morint-se, a port
el vell vaixell de fusta de la nit,
el lent crepuscle, el sentiment més fort,
molt més encara que la nit, que té
l’agonia de no saps quina mort.
Ni saps quin últim fil ara et sosté,
tractant de posar oli en el gresol
d’una remota i desvalguda fe.
Et sents, de sobte, desvalgut i sol,
Amb un desig darrer de companyia
Per a tota la vida, si Déu vol.
Escriuràs, si saps fer-ho, l’elegia,
mentre et creix un anhel familiar
del foc encés i d’una dinastia.
Has vist massa vegades, a l’atzar,
un llum encés darrere unes cortines,
i has desitjat la casa i un passar.
Penses el foc i l’aigua de les cuines,
i penses el llit i el llit desfet,
i tot allò que ignores ho endevines.
Potser, sols, la tardor siga un calfred
que t’il·lumina tota l’existència
ara que la vivies més distret.
Et vindrà, de calfred, la vehemència,
algunes ganes de comoditat,
de mirar-te en la teua descendència.
Et pujarà pels ossos la humitat
i sentiràs que tot arriba i passa
i voldràs arrelar en la ciutat,
i tenir com es diu, la teua casa.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Canals (1987)
_____________________________________
L'autor i els gravats:
.JPG)
Kevin FerapontovEl poema:
ELEGIA A MIGUEL HERNÁNDEZ
AL CEMENTERI D’ALACANT
He
vingut,
Miguel Hernández,
ací
on
jeus,
com
volia
fa
molts
anys.
He
callat
mirant
el
nínxol.
He
volgut
inútilment
repetir-me
en
silenci
un
vers
teu.
He
sentit
una
pena
invencible,
com
un
nus
molt
vulgar
a
la
gola.
He
callat.
Sols
llegia
el
teu
nom
a
la
llosa.
Molt
de
temps
desitjava
venir.
Sóc
ací.
Dempeus,
mire
el
nínxol.
Cau un sol molt suau, molt de mel. Els ocels, creuen l’aire.
Jo
havia
de
venir
i
he
vingut.
Sóc
ací.
Humilment,
sóc
ací.
Et
recorde,
Miguel.
No
puc
més.
No podia més ja i he vingut. He creuat el cementeri.
Finalment,
he
arribat.
El
moment
més
intens
a
la
meua
existència.
No
t’he
dut
un
gesmil,
un
gerani.
T’he
dut
més
silenci,
Miguel.
He
temptat,
de
genolls,
amb
la
mà,
el
teu
nom
a
la
llosa.
No t’oblides, Miguel. Jo t’ho pregue.
(Alacant, 3-2-1960)
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Quadern públic i notori (1960)
El poema comentat:
- Comentari de Lluís Alpera
- Comentari de Gaspar Peral en la revista Perito
_____________________________________
Els autors i els gravats:
+Sal%C3%B2.JPG)
Isabel MasEl poema:
Mires la mar per la finestra oberta
Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l’aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n’havia vistes!
Avui comprenc l’encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.
* * *
Amb sacres dits / amb dits de confitura,
sí, prem, amor, / els dos lavis del sexe
i l’has obert / com una rosa humida
i ens hem quedat /bocabadats en veure’l
i hem lloat / les seues galeries
de murs humits / i resplendents tothora.
* * *
et viu un pit per dessota la brusa,
més bé petit, i el recorde moltíssim,
et pense el pit petit dintre la mà,
et pense el pit i la meua besada,
i l’entrecuix i el furor, tantes coses.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Saló(1983)
_____________________________________
Els autors i els gravats:
.JPG)
Elisabeth de la Cruz.JPG)
.JPG)
Frederic da Silva
El poema:
CANÇÓ DE LA LLUNA
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m’agrada!
Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara.
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!
Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.
La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.
¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.
Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.
Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.
Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.
Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.
Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1970-1972)
El poema cantat i recitat:
El poema cantat per Vicent Pastor o per Joan Americ
Propostes didàctiques en Viu la poesia
El poema recitat per Kevin Cañizares o per Adrià Rierola Solà i Anna Butlló Tudela
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.