11 de juny 2016

Se'ns està quedant cos de postguerra

Amb aquest títol que ens remet a una imatge impactant per als qui visqueren la postguerra, s'estrenà ahir al Teatre Micalet l'obra de Guadalupe Sáez, representada per Lupa Companyia de Teatre. Amb una interpretació aconseguida de Mertxe Aguilar, Sandra Sasera i Pau Gregori, l'obra és fruit de la veritat, de les vivències compartides i conegudes, de la reflexió assumida entre el que està prop i allò que està lluny. Se'ns està quedant cos de postguerra bascula entre el que cada persona sent en el seu interior i allò que li rebota, entre allò que és fruit de la seua personalitat i vivències i allò que li queda lluny, entre el que hom vol veure i allò que, sembla, no existeix per als seus ulls.




En la vida real tot sembla ser relatiu i, per això, el text va construint-se a partir d'imatges que juguen a fer evident allò que és invisible per a molts, fins i tot per als qui són més a prop d'una realitat que no agrada, d'una realitat que hom vol amagar o estigmatitzar. I l'obra es va construint sobre la suma de fotografies que genera una viatgera, una turista en la seua pròpia ciutat, la de València, mentre construeix un àlbum fotogràfic que arreplega també una altra realitat. La major part de les vegades, hom fotografia només allò que sorprèn, allò que agrada, però l'obra posa el punt sobre el clarobscur i, fent ús del flaix de la càmera, produeix la llum necessària durant un instant per poder presentar-nos detalls que s'amagaven rere les ombres:
- els sentiments personals que afloren quan les persones prenen consciència que la geografia d'una ciutat és quelcom més complex del que figura a les guies,
- la posició que cada habitant pren en la vida, com qui se situa en un primer o segon pla d'una fotografia,
- el rol que cada persona vol jugar en la societat,
- la importància de la paraula sincera, la que és capaç de generar bellesa d'on abans res s'hi veia.




No us vull desvetllar els detalls de l'obra però sí dir-vos que, crec, parle d'una obra imprescindible que no us deixarà indiferents, que us obligarà a mirar, fins i tot quan entre la foscor hi ha un llum tènue que et desvetlla allò de què no eres completament conscient. Una obra que arriba al jo i distingeix entre la perifèria de la vida i el centre vital de la persona; entre la cartografia de la ciutat i l'anonimat dels seus ciutadans més deixats de la mà de les administracions, aquells als que se'ls ha quedat 'cos de postguerra'.





Una obra feta també amb humor per superar les distàncies entre el que està prop i el que trobem lluny, al més pur estil del Coco de Barrio Sésamo.





Una obra que canvia les distàncies, els espais, i que com Anna Gascon resumia en un dels seus tuits, és veritat i màgia alhora: "Quan el #teatre és veritat, sorgeix la màgia".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada