L'ortografia és un aspecte clau de la normalització d'una llengua quan té una gran dispersió dialectal o ha patit repressió històrica.
L'escriptura d'una llengua és un procés que requereix d'un aprenentatge constant; de vegades basat en la repetició, d'altres centrat en la interiorització i comprensió de la norma (xic - xica -xics - xiques; amic - amiga - amics - amigues; menge - menja; trepitjar - trepitges; nebot - neboda - nebots - nebodes; llop - lloba; llops - llobes; mà -substantiu-, ma -possessiu-, m'ha -pronom + verb-...).
En el procés de consolidació de l'ortografia es poden utilitzar diverses tècniques de reforç: la lectura i la consulta del diccionari permeten ampliar el vocabulari i fixar l'escriptura de determinades paraules que no són d'ús massa freqüent en la vida quotidiana; l'estudi de la gramàtica i l'aprenentatge de les regles d'ortografia, basat en la reflexió de la norma, ajuden a corregir algunes errades freqüents. Però el més important, en ocasions, és la vinculació i l'estima que són capaços de manifestar els parlants per la pròpia llengua, el valor que li atorguen a la llengua de comunicació perquè aquesta mantinga el prestigi i coherència que es mereix, al temps que és emprada en tots els seus registres i varietats.
L'ortografia de qualsevol llengua és un sistema de signes arbitrari que pretén organitzar el procés d'escriptura per a tot un conjunt de parlants que poden produir de forma diferent alguns dels sons amb què es pronuncien les paraules i això requereix un cert esforç individual. Per exemple, una paraula tan senzilla com roda, que aparentment no té cap problema d'escriptura per a nosaltres, és pronunciada roa en els parlars del sud d'Alacant; la pèrdua de la d intervocàlica és un fenomen que també ocorre en altres llengües com el castellà on podem escoltar a un andalús pronunciar to, allà on un burgalés diria todo. Les discrepàncies són majors quan la tradició escrita d'una llengua s'aparta més de la llengua parlada realment (l'anglés, per exemple), i de si el sistema ortogràfic és més o menys regular i previsible.
La realització de dictats és un exercici emprat històricament per a fixar l'ortografia de la llengua. Les institucions acadèmiques i lingüístiques també han posat aquesta tècnica al servei dels usuaris que treballen en línia; per exemple, la web del Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València o la de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, en el cas del 'valencià', i la web Llengua catalana o la de la revista Edu365, en el cas del 'català oriental'. Vosaltres, que disposeu d'ordinador i connexió d'internet a casa, també podeu seleccionar de la xarxa aquells dictats existents que us siguen més útils.
PRÀCTICA
Si disposeu d'alguna persona amb qui us enteneu bé i està disposada a treballar l'ortografia, podeu realitzar algun dictat per parelles. Es tracta d'una tècnica senzilla amb la qual us podeu ajudar mútuament. Cas contrari, sempre podeu seleccionar un text perquè algú de la família us el dicte.
Per al dictat en parelles:
1. Llegiu textos i seleccioneu els que no siguen massa breus ni excessivament llargs.
2. Abans de procedir al dictat, comproveu que heu entés bé el seu contingut.
3. Repartiu el text en dues meitats proporcionades.
4. Llegiu bé.
5. Dicteu i copieu alternativament; és a dir, si la primera persona dicta, la segona copia el text. En arribar a la fi d'un paràgraf, canvieu els papers: qui abans dictava, escriurà i, qui escrivia serà qui llegirà en veu alta i pausadament el text perquè el company l'escriga.
6. En acabar, comproveu els errors que heu comés i intenteu comprendre en què heu fallat.
7. Repasseu la norma.
Publicat anteriorment el 14 de febrer de 2014
Una altra opció de treballar continguts lingüístics, i especialment el lèxic i l'ortografia, el trobareu en alguns programes d'entreteniment com ara El gran dictat, un programa de TV3 que s'emet des del setembre del 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.