L'embruixat de Valle Inclán per l'EMT de Silla

L'Escola Municipal de Teatre de Silla (EMT) i el seu director, Ramon Moreno, es caracteritzen per uns muntatges estètics i perfeccionistes. Un teatre valent que treballa amb texts d'autors significatius del teatre espanyol del segle XX i amb actors que s'estimen el teatre però no n'han fet d'ell la seua professió, encara que ho facen "de cine".

Enguany l'EMT de Silla celebra més de 30 anys en  la producció d'espectacles i ho ha volgut fer amb L'embruixat, una obra de Valle Inclán traduïda al valencià per Esther Coronil.

 

L'estrena de l'espectacle es va produir la setmana passada al teatre de Silla i, des d'avui dijous i fins diumenge 26 de juny, es presenta al Teatre Micalet de València.

25 persones, sobre un escenari minimalista en què només hi destaca una lona, van construint aquest relat de Valle-Inclán des de la foscor que genera la boira. A poc a poc, la boira escampa i els personatges ens mostren les raons d'un conflicte, un tema recurrent en el teatre de l'autor on la misèria humana es mostra, de vegades, de la manera més crua. Amb uns moviments mesurats i estètics, els personatges van construint cadascuna de les cares d'un mateix prisma polièdric: la maternitat, l'avarícia, l'herència i la sang, la misèria... I cadascuna d'eixes cares s'enriquirà  amb la història d'un cacic gallec que, amb les seues actuacions davant la possibilitat de criar un nét, el fill d'un fill mort el mateix dia del seu casament, ens mostrarà les pròpies misèries morals, les mateixes que acabaran per ofegar-lo malgrat totes les seues riqueses.

A poc a poc, com eixa boira que s'esvaeix, l'espectador anirà aclarint el tema d'aquesta obra, inicialment boirós perquè així ho vol l'autor. Els propis actors, en eixir del seu grup de confort, ens descobriran els oficis que els ajuden a malviure i relacionar-se amb Pedro Bolaño, el cacic esmentat. A poc a poc la lona que cobreix l'escenari esdevindrà llençol, xarxa de pescadors, llar o infern, el propi paisatge rural on transcorren les seues vides. Unes vegades uns, altres voltes els altres, els actors esdevindran animals carronyers, corbs, gavines o gossos que, mitjançant una de tantes danses gestuals i estètiques ens recordaran alguns dels quadres de Bruegel, El Bosco, Nonell o del propi Goya.

En ocasions, els pecats capitals dominaran l'acció d'homes i dones, les seues pròpies misèries: enveja, orgull, ira, avarícia o luxúria i, per això mateix, esdevindran monstres, es transformaran en animals, en assassins si cal, per traure de les pròpies entranyes el més roí que porten dins seu.

Sé que no sóc del tot imparcial (com alguns sabeu vaig formar part d'aquesta escola), però aquesta és una obra que cal contemplar, una ocasió important per acostar-se al teatre de Valle-Inclán; una ocasió magnífica per conéixer millor el teatre de Ramon Moreno i Amparo Pedregal, que comparteixen la dramatúrgia i direcció d'aquest espectacle.