30 d’oct. 2015

'El fandango de Marx' al Teatre Micalet de València

El títol de l'obra que aquests dies es representa al Teatre Micalet, arreplega el concepte de 'fandango' i la idea crítica dels Marx. Quin de tots? El còmic i irònic Groucho Marx o el filòsof i revolucionari Karl Marx? Tant se val; les idees de l'espectacle ens remeten al polític i el gènere i la sàtira, a l'actor; tots dos inspiren part d'aquest espectacle que mereix la pena veure perquè no us l'hagen de contar.



Patrícia Pardo parteix de la idea de 'rebombori' i de 'gènere musical' o 'ball' que conté la paraula fandango per divertir-nos durant més d'una hora d'espectacle amb El fandango de Marx, una barreja ben interessant.



En l'obra se succeeixen els números de pallassos, equilibristes i malabars amb el ball i les cançons. En clau de comèdia circense i sota l'òptica del gènere clowns, la Pardo, malgrat la seua aparença desastrada, es comporta com la gran pallassa que és i controla cada gest amb la vitalitat que desprenen els seus ulls i la gestualitat plàstica d'una cara que enganxa l'espectador.



En aquesta ocasió s'acompanya amb Begoña Tena, Roge P. Magdaleno i Joel Maldonado; cadascun d'ells, a més de la pròpia representació, té el seu moment de lluïment durant la representació en funció de l'especialitat amb què contribueix a la varietat del propi espectacle: el cant, els equilibris, la música...

Com sol ser habitual en les seues propostes dramàtiques, Patrícia empra el mim i el món del circ i barreja les situacions amb la música i el ball tradicionals valencians per reproduir un fandango ben particular en què els quatre personatges van deixant caure píndoles carregades d'humor i de verí cada vegada que es retrotrauen a contar-nos part del que ha estat la seua agredolça infantesa com a fills d'obrers que han sobreviscut a totes les vicissituds del joc en l'extra-radi de les ciutats, el despertar sexual i l'aprenentatge particular, i positiu, a l'escola pública. I tot des de la clau d'adults que juguen a ser xiquets o d'adults que aspiren a ser crítics, però en ocasions només es queden a l'altura de comentaristes de pati de veïns.

Els personatges reprenen el record i, de vegades, el tòpic perquè l'espectador prenga consciència del que diuen o es diu sobre, per exemple, l'emigració. La singular infantesa i les complicacions d'una vida de 'felicitat particular', la pobresa per la qual han passat els personatges acaba barrejant-se amb altres situacions on uns altres pobres de hui en dia, els emigrants, sobreviuen o no a situacions terriblement dramàtiques ocasionades per la necessitat de trobar una vida digna per a ells i per a les seues famílies.

 


Acosteu-vos al Teatre Micalet per veure aquest singular espectacle. Encara teniu tres dies de representacions. Si ho feu amb el cor d'un xiquet i el trellat d'un adult, estic segur que, malgrat algun número de circ que se us pot fer llarg, l'obra no us decebrà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada