Poesia que es fa cançó per tot 2016

Poesia que es fa cançó és el que ens deixà l'Ovidi, del que enguany es compliren vint anys de la mort, o del que encara fan, entre molts d'altres, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Sílvia Pérez Cruz perquè entenguem millor la veu dels poetes. Per sort, la seua generositat ens permet poar en la xarxa algun dels seus exemples que manifesten la riquesa que hi circula.

Poesia que es fa cançó és també el treball de persones entregades per l'escola pública i perquè cresca el coneixement, perquè tot semble més fàcil i accessible, perquè recuperem la memòria necessària. Són moltes les persones que ho fan cada dia i que podeu trobar, per exemple, en l'estima que Anna Gascon ha posat en les unitats (cliqueu Octubre CCC si voleu conéixer-les) que ens acosten un bocí de la realitat del cantautor d'Alcoi.

Poesia que es fa cançó és la festa i l'harmonia que es fa en dinar amb els amics o la família, en manifestar els desitjos de pau, en la transparència política, en la lluita de cada dia, en el plaer del descans...

Per això i per més vull desitjar-vos que gaudiu de les festes que arriben i continueu fent el camí de millorar com a persones, de ser més cultes i d'aprendre cada dia a estimar un poc millor.

Per acomiadar l'any vull compartir amb vosaltres la paraula d'alguns poetes i la veu dels cantants que ens la retornen: el plaer del ritme i la melodia. És el que, enguany, m'han portat tres magues extraordinàries que em presentà la meua amiga Cristina Escrivà i que la gent del Micalet ha tret al carrer com fa molts anys van fer amb la primera 'Festa de la infantesa', allà pel 1937.


Cançó de suburbi

 de Josep Maria de Sagarra

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.

Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.

Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament.





He mirat aquesta terra

de Salvador Espriu

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.






Covava l'ou de la morta blanca

de Maria Mercè Marçal

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

* Una deu és un naixement d'aigua, font.

Font de les lletres: Cancioneros.com