La pel·lícula, a més, manifesta la resignació pacífica dels jueus (minut 22:11) i la defensa de la pau i la justícia com a únic camí cap a un futur de progrés.
Aquesta obra mestra de Chaplin barreja el drama i la comèdia de forma magistral: recordeu, per exemple, la seqüència, enllaçada abans, d'Adenoid Hynkel jugant amb la bola del món o l'escena del pastís amb què es decidirà qui ha d'alliberar Tomènia del tirà (a partir del minut 1:34). El gran dictador és una pel·lícula extraordinària que demostra que el sentit de l'humor és una de les millors armes contra la intolerància i el totalitarisme. Si la rialla i el plor van, en ocasions, de la màés perquè el seu argument suposa un revulsiu, la higiene de l'esperit a través de l'humor i la intel·ligència.
Estrenada quan Adolf Hitler encara es creia l'amo del món i permetia la mort violenta de milers de soldats en el front i l'extermini dels jueus, gitanos i altres persones que no responien a les característiques de la raça ària, la pel·lícula tingué alguns problemes de censura durant el rodatge perquè als Estats Units també hi havia partidaris de Hitler. Però, després de l'estrena, l'èxit no tardaria a arribar-li i, hui en dia, és un clàssic del cinema en blanc i negre que manté tota la seua vitalitat i ens demostra que, en els moments més negres de la Humanitat, la solució arriba de la mà del bon humor, una mostra clara d'intel·ligència. Un dels detalls que en confirma l'èxit és la nominació als Óscars en diverses de les seues categories.
Durant el rodatge, el propi Chaplin decidí canviar el final perquè els alemanys havien entrat a París. El canvi va suposar l'eliminació d'una escena amb final feliç en què els soldats alemanys havien d'abandonar les seues armes i iniciar un ball per a la celebració de la pau. Però el resultat va ser molt favorable perquè es va afegir el discurs final que és una lloa a la pau i deixa l'espectador amb un puntet amarg que ajuda a la reflexió sobre el que s'ha vist i el que es coneix de la història de la barbàrie nazi (que en aquell moment encara no es coneixia en totes les seues dimensions) al temps que li obre totes les esperances de canvi i de futur.
El gran dictador (1940) no frenà la guerra (1939-1945) i Hitler mai no pronuncià el discurs amb què es tanca la pel·lícula, però la seua estrena generà una certa consciència en el públic que contribuí a la defensa de la pau mundial, encara que, curiosament, El gran dictador tardaria anys en poder-se contemplar en països com Alemanya, estrenada el 1998, Espanya (1975) o Itàlia (2002) per problemes de censura.
Una pel·lícula que, si no heu vist, no podeu perdre-us-la.
R. J. Ch. (desembre de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.