1 d’ag. 2011

La columna "El Repunt" de Josep Lluís Pitarch

Us copie la columna que J.Ll. Pitarch publicà a El Punt Avui+, diumenge, 31 de juliol sobre qüestions lingüístiques (semàntica i normalització lingüística).

Creïlles, vitets, xufes i tomates valencians

EL REPUNT

31/07/11 - Josep L. Pitarch -

Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.

Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.

Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?

Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.

Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.

Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada