Homenatge al mestre i amic Josep Lluís Cases (i II)

Parodiant Vicent Andrés Estellés


Has assumit la veu
d’un poble,
la del teu poble,
i has sigut sempre poble,
a Silla, a Montserrat
i en qualsevol altre lloc
on t’has trobat.

De vegades has patit la intransigència
dels qui ens governaven malament
però has sabut esperar
i has caminat entre la pols
que s’acumulava als papers
en l’Administració,
i has tingut la sort,
que t’havies guanyat abans.
La sort que et seguira
la polseguera que alçava la teua gent:
els bons companys,
les mares i els pares,
els teus alumnes...
els amics.

I has tingut
fam i set de cultura,
i de justícia també,
i ho has escrit als teus poemes,
que han estat callats durant la nit.
Potser ara ha arribat l’hora
que ens els mostres.

Has vetllat en la nit
per la família, per l’escola, pels amics.
Mentre altres dormien,
tu estaves despert per tots.

Has estat la paraula viva a l’aula,
la paraula viva i honesta
a l’ajuntament o al sindicat,
la paraula dita en el moment just
amb voluntat de despertar
la consciència crítica
dels qui t’escoltaven sempre.

Has rebutjat el silenci
i has donat la cara;
has deixat de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de les sabates
per ser poble;
un entre tants,
un home més caminant
entre la gent del seu poble,
un mestre més,
alçant una gran polseguera,
des d’un poble
menut en dimensions
i ben gran per la gent
que el conforma.

Has fet de la vida
una enaltida condició
I t’has deixat de banda les banalitats
i has estat la consciència
de no ser res si no s’és poble.

Tu, com Estellés,
ja havies escollit caminar
decididament
després d’aquell silenci estricte
i lluitar per una vida millor,
més justa
i més solidària.


____________________________________


Estos, entre molts altres, han estat tels teus mèrits i per això hui ens reunim ací per desitjar-te una jubilació plena de projectes i amb les il·lusions ben complides.

En nom de tots els amics:

Moltes felicitats Lluís!

Montserrat, 3 de desembre de 2011

La notícia a Levante-EMV i a El Punt

Una nit d'homenatge, una estona de festa (I)

Amic Lluís, és per a mi un honor poder representar una part dels amics ací presents. Molts veníem de família humil, de classe obrera, però teníem clar que el nostre futur no el volíem sempre a la fàbrica, que aquell treball que fèiem era el mitjà per arribar un poc més lluny. Volíem canviar el rumb de les nostres expectatives laborals i ni aquell parèntesi mariner ens pararia els peus.

L’orinal, a més, ja tenia boqueta i volia parlar clar, millorar la societat. Per això lluitava contra la intransigència, contra les formes del desgovern, contra els qui ens volien ben callats i adormits sempre. I ho va fer al carrer, a les places i, més tard, també a l’escola. Tu, a la de Montserrat molt especialment.

L’escola, la teua vocació i la d’alguns amics que hui estem ací reunits, l’escola que ens van inculcar els bons educadors, hui representats per exemple pel benvolgut Josep Lluís Pitarch, era el mitjà per canviar moltes coses. L’escola pública per aconseguir la igualtat; l’escola de la imaginació i el respecte pel coneixement dels nostres avantpassats, per les tradicions populars; l’escola de la creació i la de les noves tecnologies; l’escola de la justícia perquè mai més foren castigats aquells mestres que pensaven diferent, aquells professors que ens mostraven dia a dia que un altre ensenyament era possible, sense paletes ni pors, amb una gran finestra oberta a la realitat, amb un gran espai de comunicació obert a la llibertat.

L’escola de les alegries i també, per què no dir-ho, de les penes, de la ràbia, la mateixa que ens ha donat l’alé, de vegades, per continuar endavant cada dia, per no deixar de ser poble, per no deixar de caminar decididament i amb força.

Recorda Súnion, ara ja no cal que l’evoques de lluny com feia el poeta, ara pots visitar-lo de nou i fer teues aquelles coses que tant t’agraden i que no havies pogut acabar.

Aprofita la jubilació i sigues més feliç encara perquè ara ja és un bon temps per fer el vell camí d’Itaca.

El sant del dia d'Alfons Llorenç

Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, està preguntant pel motiu o causa última d’una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió. En El sant del dia, espigolant en costums ancestrals o més recents, Alfons Llorenç ens proposa reflexions per a cada dia de l’any. Sense descartar les vides reals dels sants –o les hagiografies inventades i llegendàries–, tot i que no d’una manera plana va fent capbussades en els nostres orígens. No és, per tant, un llibre per llegir de seguideta sinó per paladejar cada dia la pàgina que li toca i meditar-la més temps del que ens ha costat llegir-la. En acabar, ens coneixerem bastant més, almenys com a col·lectiu.



Fes click, per a llegir un fragment del llibre.



Sobre l'autor


Alfons Llorenç Gadea. Fill de Planes, nascut a Alcoi el 1951. Es llicencià en Filologia per la Universitat de València, on fou deixeble de Sanchis Guarner. També és Diplomat en Estudis Avançats, professor de Lingüística Valenciana i mestre de Valencià.

Redactor i realitzador de TVE, on introduí el valencià en 1976; corresponsal de “Destino”, “Canigó” i “El Noticiero Universal” i col·laborador de “Información”, “Triunfo”, “Levante-EMV”, “El País” i “El Temps”.

Fou Cap del Gabinet de la Presidència del Consell del País Valencià, comissari per al 750 Aniversari del Poble Valencià, assessor del President de la Generalitat Valenciana i alcalde de la Vila de Planes. És autor de diversos treballs, documentals i exposicions sobre història, etnografia, gramàtica, lingüística i literatura.



Fes click, per a vore a l'autor parlant sobre el llibre.

L'article d'Isabel-Clara Simó

Opinió EL PUNT Avui+

ULL DE PEIX

Immòbils i cantant?

13/09/11 - Isabel-Clara Simó

Ens ho advertia Joan Fuster: menys banderes, menys himnes, menys visques i més pàtria. Una servidora, que ha exhibit centenars de vegades banderes, que ha cantat himnes a dojo i que ha cridat visques fins a esgargamellar-se, se sent una mica avergonyida quan llegeix les sensateses del savi de Sueca. Vol dir, és clar, que no gastem la pólvora en salves; que no omplim el nostre cor d'emocions que s'esvaeixen a les vint-i-quatre hores, que no creiem que fem pàtria només cridant… Té tota la raó. La independència, és a dir, la llibertat col·lectiva és una qüestió d'intel·ligència, de diàleg i de força popular. Si només cridem, vulnerem la recepta Guardiola: aixecar-nos aviat i treballar, perquè només així serem imparables. Hem de fer una excepció en la frase fusteriana: la Diada Nacional de Catalunya. Com tots els pobles civilitzats del món, celebrem festes individuals (casaments, naixements, defuncions...) i col·lectives (el dia de la pàtria, el de la independència...), o, els qui no n'estem en condicions, el dia en què vam perdre la llibertat per tal de recuperar-la... Hi ha dos fets sorprenents: un, que estiguem dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no hem avançat. I dos: que els nostres adversaris, els unionistes (botiflers o espanyolistes) estiguin dient i fent les mateixes coses durant trenta anys: senyal que no han avançat. El discurs ideològic que mantenen és paupèrrim: en una grollera confusió entre bilingüisme i diglòssia, continuen insistint en la igualtat a partir de dues llengües que no són iguals, sinó que una està en expansió (la castellana) i l'altra en regressió (la catalana). Si no, passegeu-vos pels cinemes, llibreries o quioscos, per posar només uns exemples. Però també l'amenaça irrisòria de l'escissió social, quan la llengua (la catalana) és la que ens unirà, d'aquí la importància de la immersió lingüística. Per això la nostra civilitzada negativa a crear dos tipus d'escoles: per evitar el gueto i la ruptura social; per aconseguir que tothom participi de la ciutadania catalana. I que no em vinguin amb romanços del “respecte als tribunals”, perquè ja hem vist quin respecte els tenen quan es destapen corrupcions peperes!

22 Setmana de les Lletres Valencianes a Silla

Presentació de llibres: "Jo confesso" de Jaume Cabré

Gràcies als bons amics que me la van regalar, des de fa uns dies puc gaudir amb la lectura de la darrera novel·la de Jaume Cabré; és per això que us recomane la presentació que tindrà lloc al carrer Sant Ferran, número 12 de València. Estic segur que serà un bon moment per decidir-vos a llegir-la també.

Dia: dijous 10 de novembre
Hora: a les 19:00 hores
Lloc: Octubre Centre de Cultura Contemporània.
Acte: Jo confesso de Jaume Cabré (Edicions Proa)


La presentació anirà a càrrec de:

- Eliseu Climent, president d'Acció Cultural del País Valencià
- Núria Cadenes, periodista
- Francesc Calafat, crític literari
- Jaume Cabré, autor

Més informació sobre el llibre i el seu vídeo promocional.
També es pot descarregar el primer capítol

Més informació

De "Tots sants" i el "Dia de difunts" a 'Halloween'

   La tradició i els costums populars han celebrat la festivitat de Tots Sants cada 1 de novembre en família i amb la visita inclosa al cementeri per recordar els familiars que hi havia soterrats; era un dia dedicat al culte als difunts i a honorar la seua memòria; per això es posaven flors noves a la seua tomba i es netejaven les làpides perquè lluïren davant l'esperada visita de tot el poble. Per la nit s'encenien animetes (llumenetes que lluïen flama tota la Nit de Difunts, cresols amb oli vell on un ble permetia mantenir la flama de forma permanent fins que s'esgotava l'oli); d'aquesta manera s'il·luminava el camí perquè els nostres avantpassats no perderen la senda de la llar familiar i cuidaren "dels seus vius" abans que pogueren regressar al lloc on descansaven eternament.

    La festa anava acompanyada de dolços i menges típiques que feien el trànsit un poquet més festiu i dolç: panellets, arròs amb llet, ossets de sant, dolços de vi i anís, que s'havien preparat els dies anteriors...

    Ara halloween se suma a la celebració com una festa de Carnestoltes on els més joves es disfressen de personatges macabres, amb clara influència cinematogràfica. Res a veure a com celebràvem la festivitat de Tots els sants fa només uns anys, a com encara la celebren les generacions més grans.

   Pensem en els rituals que diferencien uns dies d’uns altres. La visita al cementeri dies abans per endreçar les làpides dels morts era un acte de neteja amb intenció de lluïment, d'ornament, de presumir davant el veïnat i, al mateix temps, era la forma de manifestar el record i l'estima per les persones, d'aquelles despulles que hi reposaven. Els dolços habituals eren la materialització de la festa, la forma de diferenciar l'àpat d'aquell dia respecte dels anteriors o dels que vindrien després; era la forma de marcar aquell dia com un dia especial.

    Els rituals ens ajuden a entendre la mort com a record i com a construcció de la memòria familiar, al temps que es manifesten com un camí per contactar amb els avantpassats morts. En la visita al cementiri es trobava tot el poble; era un acte social que permetia fins i tot trobar-se amics i familiars als qui feia temps que no freqüentàvem. Era fàcil escoltar expressions dirigides als menuts de la casa com “No coneixes este senyor? Ell era molt amic del teu iaio” i el conegut li responia als pares "Té la mateixa careta" o al xiquet “Et sembles molt a ell! El teu iaio era molt estimat al barri". El passeig pel cementiri acabava ple d'anècdotes sobre les persones que ens havien trobat i també sobre els que ens havien deixat; era una forma de recordar els absents, d'honrar-los. Una manera natural de presentar la mort com una part més de la vida.

   Hui, halloween també s'ha allunyat de seu origen celta. Ara és la festa de la disbauxa on els morts estan ben vius; són els de la tele, els del cinema... que transiten com a còpies per carrers i bars de les ciutats grans on zombis, mòmies i famílies Monster llueixen els seus encants més gòtics i, aparentment, romàntics... La disfressa és una diversió, un lluïment personal que fa la festa distinta, un tant més particular.

   Res a veure amb la tradició i la conservació dels records més personals de les famílies.

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)