Una nit d'homenatge, una estona de festa (I)

Amic Lluís, és per a mi un honor poder representar una part dels amics ací presents. Molts veníem de família humil, de classe obrera, però teníem clar que el nostre futur no el volíem sempre a la fàbrica, que aquell treball que fèiem era el mitjà per arribar un poc més lluny. Volíem canviar el rumb de les nostres expectatives laborals i ni aquell parèntesi mariner ens pararia els peus.

L’orinal, a més, ja tenia boqueta i volia parlar clar, millorar la societat. Per això lluitava contra la intransigència, contra les formes del desgovern, contra els qui ens volien ben callats i adormits sempre. I ho va fer al carrer, a les places i, més tard, també a l’escola. Tu, a la de Montserrat molt especialment.

L’escola, la teua vocació i la d’alguns amics que hui estem ací reunits, l’escola que ens van inculcar els bons educadors, hui representats per exemple pel benvolgut Josep Lluís Pitarch, era el mitjà per canviar moltes coses. L’escola pública per aconseguir la igualtat; l’escola de la imaginació i el respecte pel coneixement dels nostres avantpassats, per les tradicions populars; l’escola de la creació i la de les noves tecnologies; l’escola de la justícia perquè mai més foren castigats aquells mestres que pensaven diferent, aquells professors que ens mostraven dia a dia que un altre ensenyament era possible, sense paletes ni pors, amb una gran finestra oberta a la realitat, amb un gran espai de comunicació obert a la llibertat.

L’escola de les alegries i també, per què no dir-ho, de les penes, de la ràbia, la mateixa que ens ha donat l’alé, de vegades, per continuar endavant cada dia, per no deixar de ser poble, per no deixar de caminar decididament i amb força.

Recorda Súnion, ara ja no cal que l’evoques de lluny com feia el poeta, ara pots visitar-lo de nou i fer teues aquelles coses que tant t’agraden i que no havies pogut acabar.

Aprofita la jubilació i sigues més feliç encara perquè ara ja és un bon temps per fer el vell camí d’Itaca.