De "Tots sants" i el "Dia de difunts" a 'Halloween'

   La tradició i els costums populars han celebrat la festivitat de Tots Sants cada 1 de novembre en família i amb la visita inclosa al cementeri per recordar els familiars que hi havia soterrats; era un dia dedicat al culte als difunts i a honorar la seua memòria; per això es posaven flors noves a la seua tomba i es netejaven les làpides perquè lluïren davant l'esperada visita de tot el poble. Per la nit s'encenien animetes (llumenetes que lluïen flama tota la Nit de Difunts, cresols amb oli vell on un ble permetia mantenir la flama de forma permanent fins que s'esgotava l'oli); d'aquesta manera s'il·luminava el camí perquè els nostres avantpassats no perderen la senda de la llar familiar i cuidaren "dels seus vius" abans que pogueren regressar al lloc on descansaven eternament.

    La festa anava acompanyada de dolços i menges típiques que feien el trànsit un poquet més festiu i dolç: panellets, arròs amb llet, ossets de sant, dolços de vi i anís, que s'havien preparat els dies anteriors...

    Ara halloween se suma a la celebració com una festa de Carnestoltes on els més joves es disfressen de personatges macabres, amb clara influència cinematogràfica. Res a veure a com celebràvem la festivitat de Tots els sants fa només uns anys, a com encara la celebren les generacions més grans.

   Pensem en els rituals que diferencien uns dies d’uns altres. La visita al cementeri dies abans per endreçar les làpides dels morts era un acte de neteja amb intenció de lluïment, d'ornament, de presumir davant el veïnat i, al mateix temps, era la forma de manifestar el record i l'estima per les persones, d'aquelles despulles que hi reposaven. Els dolços habituals eren la materialització de la festa, la forma de diferenciar l'àpat d'aquell dia respecte dels anteriors o dels que vindrien després; era la forma de marcar aquell dia com un dia especial.

    Els rituals ens ajuden a entendre la mort com a record i com a construcció de la memòria familiar, al temps que es manifesten com un camí per contactar amb els avantpassats morts. En la visita al cementiri es trobava tot el poble; era un acte social que permetia fins i tot trobar-se amics i familiars als qui feia temps que no freqüentàvem. Era fàcil escoltar expressions dirigides als menuts de la casa com “No coneixes este senyor? Ell era molt amic del teu iaio” i el conegut li responia als pares "Té la mateixa careta" o al xiquet “Et sembles molt a ell! El teu iaio era molt estimat al barri". El passeig pel cementiri acabava ple d'anècdotes sobre les persones que ens havien trobat i també sobre els que ens havien deixat; era una forma de recordar els absents, d'honrar-los. Una manera natural de presentar la mort com una part més de la vida.

   Hui, halloween també s'ha allunyat de seu origen celta. Ara és la festa de la disbauxa on els morts estan ben vius; són els de la tele, els del cinema... que transiten com a còpies per carrers i bars de les ciutats grans on zombis, mòmies i famílies Monster llueixen els seus encants més gòtics i, aparentment, romàntics... La disfressa és una diversió, un lluïment personal que fa la festa distinta, un tant més particular.

   Res a veure amb la tradició i la conservació dels records més personals de les famílies.

Apunt publicat anteriorment al blog LLIMA (La Comunidad. El país)