6 de nov. 2015

Finalistes dels premis Terra i Cultura 2015

El jurat del certamen Terra i Cultura 2015 ha anunciat les cinc propostes finalistes del VIII Premi Miquel Martí i Pol. Els poemes fets cançons i els cantants seleccionats han estat: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés interpretada per Bertomeu, "Cançó per fer camí" de Maria Mercè Marçal musicada per Borja Penalba amb les veus de Mire Vives i Gemma Humet, "El borni" de Joan Vinyoli cantada per Bikimel, "Horaris nocturns" de Joan Margarit que interpreta Ismael Clark, i "Cap a les deu" de Joan Vinyoli que canta Xavi Múrcia.

Podeu ampliar la informació en la revista Enderrock que ens dóna la notícia i també enllaça les cançons.

Us deixe el text dels poemes perquè seguiu la lletra mentre escolteu les cançons.



1. 'Els amants' és un poema de El llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (València, 1971).

La carn vol carn
Ausiàs March
“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”





2. "Cançó per fer camí" és un poema del llibre Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal (Sant Boi de Llobregat, 1979).
Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.





3. "El borni" és un poema del llibre A hores petites de Joan Vinyoli (Barcelona, 1981).

Morir d'un llamp és el que vull,
no pas al llit, ans a ple bosc,
entre les bèsties.

Que un roc tirat per folga em tregui l'ull
únic que tinc. Ragi la sang. Enlloc
no em podran mai guarir la nafra.

El joc de les paraules em plau ara
que s'ha tornat cega i avara
la vida. Prou! No estic, no, cloc-
piu, no, que paladejo pedres.
I ric visc de les tenebres.




4. "Horaris nocturns" és un poema del llibre Aiguaforts de Joan Margarit (Barcelona, 1995).

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestretes
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és ―abraçat a tu―
Deixar que tots els trens se’n vagin en la nit.


5. 'Cap a les deus' és un poema del llibre Les hores retrobades de Joan Vinyoli (Barcelona, 1951).

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada