M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, als que més estimava,
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il·luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada.
Seràs confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il·luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.
Jo pujaré piament els graons.
Divendres 20 de març tinguérem la sort de gaudir d'un sentit homenatge a l'Ovidi, que feia 20 anys començà 'les seues vacances'. Al Teatre Micalet de València ressonaren les veus d'amics, companys i coneguts que comptaren amb uns espectadors entregats i disposats a escoltar poemes, escrits i cançons que ens recordaven el vers: "Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso". Avui recordem l'acte i una de les cançons de l'Ovidi Montllor sobre el poema 'M'aclame a tu' de Vicent Andrés Estellés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.