Canvi d'hora davant les eleccions?

Hui s'ha fet de nit més prompte que mai; sembla que he entrat en el túnel del temps de nou i la tardor s'ha apoderat, després de la pluja, de l'armari rober: canvi de roba definitiu; el tendur i el llum de peu han fet acte de presència just en acabar la sesta i m'han convidat a llegir, en record dels pares, uns poemes tristos al raconet de la llar. Lluny quedava aquella altra hora divertida del migdia quan les criatures corredores demanaven a crits una partida de cartes i hem hagut de traure-li la pols als vells "Juegos reunidos" després de l'habitual passejada pel parc on alguns adults espavilats s'han fet l’aperitiu dels diumenges.

Els firaires enguany no han fet acte de presència per convidar-nos a comprar noves andròmines, la pluja intensa els amenaçava; però les floristeries i les cereries han obert per fer el seu agost per Tots Sants. Camí de casa hem passat per la pastisseria, que ens convidava a quedar-nos com a mosques apegades a la mel contemplant els panellets que lluïen temptadors en aquells aparadors que feien olor a ametlla i rovell d’ou ensucrat; sort que, com abans, no disposàvem més que de dos quinzets (els altres se'ls havíem gastat al vermut) i calia guardar-los per si les mosques. La mare, en un abús d'imaginació, haguera dit una mentida pietosa: "ja tenim coca a casa; au"; però nosaltres volíem caure en aquell parany, acostar-nos al taulell i demanar-li, a la fornera, tres panellets o quatre pastissets, "un per a cadascun dels xiquets", diríem com disculpant-nos, "Són tan llépols!".

Trobar-se de nou a casa, al poble, em duu records d’aquells temps de la picor on amb quatre pessetes s'havia de passar família: "Què hi ha per sopar?", era la pregunta de cada dia; i la resposta, amb un somriure, sempre era ben imaginativa: "un botifarró fregit i oliet perquè el pa faça bon gustet; ja voràs...". I efectivament, un n’hi havia per a repartir entre tots. Eixa era la iaia i quan era diumenge podia caure’t algun ou fregit dels que havien post les gallines durant la setmana o unes creïlles. Tot un premi!

No sé per què, vist amb el pas del temps, aquella tristor d’antany em porta del bracet la nostàlgia i el record dels jocs de carrer amb quatre pinyols, dos gometes de la llimonada o els quatre cantons, els amics de veritat i la roba del diumenge, que no et podies tacar, i la de cada dia, que no es podia esgarrar, i l'escola pública... L’escola d'antany que, malgrat tot, havia estat una taula de salvació poderosa...

Quan veig que vénen mal donats els temps i que falta la faena, m’entra molt de desfici perquè nosaltres teníem una altra cotna, semblava que estàvem preparats per a suportar aquells temps de què us parle: sabíem que calia lluitar si volíem triar i guanyar-nos millor la vida. Quan veig que tornen mals temps i que falta la faena, m’entra molta ràbia perquè no sé si ens ha pillat preparats els fills i alguns polítics es comporten com xerraires de paradeta que venen fum. Quan veig que de la crisi alguns en fan guany i que paguen els de sempre, em bull la sang perquè pense que la generació més preparada de la nostra història ha de tornar a cridar als carrers i a les places perquè tot canvie sense que canvie res.

Anem alerta amb el vot, potser és l'única cosa que els fa mal a alguns i podria canviar de veritat el nostre futur més immediat. Tinguem mides de futur i revisem el que s'ha fet en la història més recent de la nostra Democràcia. No és el mateix votar un partit que un altre: hi ha qui defensa, perquè s'ho creu, la plena autonomia on la cultura i la llengua pròpies tinguen el seu espai preferent i altres que lliguen els gossos amb llonganisses i només ho diuen amb la boqueta ben menuda per si dóna vots; com quan oferixen llocs de treball que no tenen.

La nostàlgia pot ser bona per a un dia, per a uns dies a l'any si m'apureu, però no ho serà mai per tots els dies que formen els quatre anys que dura tota una legislatura.